M. A. BAKUNIN, PARE DEL SOCIALISME REVOLUCIONARI DELS PAÏSOS CATALANS

Revolta de les Quintes de 1870 a Gràcia

“[El març de 1873] Catalunya, amb la ciutat de Barcelona en primera línia, proclama, en veu alta, la seva independència, la seva sobirania” 

 

[15/08/2015]

En relació al cop d’estat del general Joan Prim, anomenat la Gloriosa, de setembre de 1868, M. A.  Bakunin en fa una breu referencia en el seu manuscrit ‘El despertar dels pobles’, de 1870, quan afirma que els ‘pronunciaments’, com ara a Espanya, no passen de ser unes “revolucions  militars”, però de cap manera una conquesta alliberadora de la classe obrera <M. Bakunin, Obras completas, de Max Nettlau, edició i traducció al castellà de Diego Abad de Santillán, 1a edició ‘Tierra y Libertad’, Barcelona, 1938; 2a i 3a edició ‘Las Ediciones de La Piqueta’, Madrid, 1977 i 1986, volum 1er, pàgina 281>. 

M. A. Bakunin, a la seva obra ‘Estatisme i Anarquia’, de 1873, denuncia el fet el membre del Govern francès de Defensa Nacional Jules Claude Gabriel Favre --de la fracció denominada dels republicans oportunistes--, al que qualifica d’antic ferotge republicà ara renegat, hagués redactat una circular que de la mà de Práxedes Mateo Sagasta --ministre del govern del rei Lluís Amadeu de Savoia-- va tenir ressò a la Península i a partir d’aquesta va “promoure una croada contra la Internacional” amb una nova circular, que Bakunin considera inspirada, o potser redactada, pel propi rei Víctor Manuel d’Itàlia, el “pare del desgraciat Amadeu” <Op. cit., volum 5è, pàgines 56 i 57>.  

M. A. Bakunin considerava que a la Península el poble explotat i oprimit aleshores feia seixanta anys que lluitava per aconseguir “noves formes de vida”, havent passat per dues restauracions de la monarquia absoluta, la Constitució de la reina Isabel, d’Espartero a Narváez, d’aquest darrer general a Prim i d’aquest darrer al rei Amadeu, a Sagasta i a Zorrilla, però, finalment, es va aixecar, tothom a una, per a la llibertat i la independència en la vida de la gent, ja que havia provat una república conservadora on es mantenia el domini dels especuladors, dels rics propietaris i dels banquers sota etiqueta republicana,  i aviat veuria que tampoc rutlla una “federació política petit burgesa, com la que hi ha a Suïssa”. Per això, Bakunin remarca que “el dimoni del socialisme revolucionari s’apodera, de manera seriosa, d’Espanya”, ja que els jornalers d’Andalusia i Extremadura, “sense demanar permís a ningú ni rebre cap mena de consigna, agafa la terra dels fins ara terratinents” al mateix temps que a “Catalunya, amb la ciutat de Barcelona en primera línia, proclama, en veu alta, la seva independència, la seva sobirania” (*) i el “poble de Madrid proclama la república federal i rebutja subjugar la revolució a les futures directrius de l’assemblea constituent”, mentre “en les demarcacions del Nord, que estan en mans de l’anomenada reacció carlina, de fet també es fa la revolució: és proclamen els furs així com la independència d’aquestes demarcacions i dels seus municipis, on es cremen tota mena d’escriptures civils i judicials”, així com, a nivell de la Península, “els soldats confraternitzen amb la gent i expulsen els seus oficials”, doncs es tracta d’una “bancarrota general --pública i privada-- que està començant: la primera condició d’una revolució social i econòmica”, puix, “en una paraula, hi ha un desastre, una devastació definitiva, ja que tot s’enfonsa per si mateix, trencant-se o escombrant a causa de la seva pròpia podridura”, tot creant una nova situació en que Bakunin considera que “ja no hi ha Hisenda ni Exèrcit, ni la Judicatura ni Policia, doncs no hi ha poder estatal, solament hi ha un poble refet i vigorós, abraçat, ara mateix, a la lluita passional social revolucionària” que compta amb “la direcció col·legiada de la Internacional i l’Aliança dels revolucionaris socialistes, mentre tanca files al seu entorn i organitza la seva pròpia força preparant-se per crear sobre les ruïnes de l’Estat i la societat burgesa a que s’enfronta  la seva societat d’éssers humans emancipats”. A més, Bakunin pensava aleshores que a Itàlia es reproduiria el mateix moviment social revolucionari que a la República espanyola, que s’havia proclamat el febrer de 1873 <Op. cit., volum 5è, pàgines 85 i 86>. 

(*) En el Palau de la Generalitat, aleshores seu de la Diputació de Barcelona, el 5 de març de 1873 es va proclamar unilateralment la independència nacional catalana, un acte on destacà el diputat i membre del Consell Federal de l’AIT Baldomer Lostau i Prats, membre del Club dels Federals. Des de la Comissió de Guerra de l’Estat Català Lostau fou l’organitzador de la milícia dels Guies de la Diputació, dits Els guies de la Llibertat. Aquesta república catalana de 1873 va durar tres dies i va comptar a nivell internacional amb el suport fraternal de M. A. Bakunin i del conjunt de l’Aliança per la Democràcia Socialista. La independència catalana va quedar en suspens després del compromís del govern republicà espanyol a que la futura constitució seria federalista i l’exèrcit espanyol es retiraria del Principat.