Manuel Buenacasa Tomeo:
El
7 de juliol de 1886 neix a Casp (Aragó) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo.
En
1el 900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla),
el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme.
Entre
1905 i 1906 va viure a Saragossa (Aragó) fent de fuster i va ser secretari de
la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves
activitats polítiques.
L'any 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però
el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran
d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a Lorda
(Occitània), i després al Regne Unit de Gran Bretanya. A Londres (Anglaterra) coneixerà
Errico Malatesta.
Va
retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer
Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de
fugir en 1915.
A
París (Illa de França) formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes
Internacionals.
El
1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev.
De
retorn al Regne d’Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons
de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la
llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del
Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València;
va assistir al Congrés de Sants, a Barcelona, de juny en representació del
Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña;
va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional
de la CNT portant a terme una gira de propaganda pel País Valencià i Andalusia
que el portarà a la presó.
Entre
1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo
Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard
una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un
militar colpista.
El
gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut
i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del
Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de
1919), on va exercir de president de mesa en la segona sessió i on va ser un
dels 24 firmants del dictamen sobre la definició finalista de la CNT, que declarava
que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya
és el Comunisme llibertari».
En
el 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per
l'assassinat de Francesc Layret.
Més
tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant
el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest
vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a
Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir
Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción.
En
el 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i
al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings
per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la
fuga carcerària d'Ascaso.
Entre
1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una insurrecció contra la dictadura
de Primo de Rivera.
En
el 1925 va dirigir El Productor, de Blanes (la Selva marina).
Exiliat
a l’Estat francès en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar
fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc, on va muntar
una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de l’Estat
francès i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de
Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs
de responsabilitat.
Durant
la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on
s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a
l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer
una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a l’exili,
on va ser internat als camps de concentració francesos i confinat a Mornant,
d'on va sortir força debilitat.
En
1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat
de la reconstrucció de la CNT.
El
desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió.
L'any 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en
1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry.
La
seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de
1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista.
En
el 1961 va participar en el congrés de la CNT-AIT en l'exili.
Durant
els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin,
Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...).
Des
del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a
figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la
Conferència de 1922.
Va
dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La
Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El
Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La
Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera --on va fer servir el
pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc.
És
autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros
(1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato
único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El
terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas
fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español
(1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del
militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español
(1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966),
Tragedia espanyola (inèdit), etc.
El
seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un
clàssic malgrat les errades.
Manuel
Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a
Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània).
El
juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia,
cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac
Febas i José Luis Ledesma Vera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada