Amb
el triomf franquista, passà al Rosselló i fou internat al camp de concentració
francès d'Argelers.
Al
final dels seus dies va anar a viure a l’Alt Empordà i va morir el 17 de gener
de 1993 a Roses, on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat empordanesa.
Luis Bazal Rodríguez:
El 5 de
juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella) l'escriptor, poeta
i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge espiritista
gallec que va ser traslladat a Madrid, quan aquest morí, la seva família
s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia).
Luis
Bazal estudià magisteri, com els seus altres dos germans, a Ourense i exercí la
seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.).
Fou
membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO).
Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela
acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb
l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys
(1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya.
Arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso
(Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una
temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer
costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les
línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a
Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies.
Durant
el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà
el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos.
S'enfrontà
a l'aixecament militar franquista de juliol de 1936 i quan les tropes franquistes
ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona.
Després
lluità en l'Exèrcit Popular de la Segona República espanyola, participant en la
batalla de l'Ebre i a les conteses bèl·liques a la serra de Pàndols i serra de
Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per «rebel·lió militar» i
declarat en rebel·lia.
Amb
el triomf franquista, passà al Rosselló i fou internat al camp de concentració
francès d'Argelers.
Durant
la Segona Guerra Mundial, participà activament en la resistència contra els nazis.
A
Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en
la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.).
La
seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i
novel·lístic. És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del
exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965),
¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César.
Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los
vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan
del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits
actualment amb destí desconegut.
Al
final dels seus dies va anar a viure a l’Alt Empordà i va morir el 17 de gener
de 1993 a Roses, on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat empordanesa.
En
2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el
manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de
Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista
galego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada