S’han documentat més de 360 expedicions d’embarcacions
catalanes amb esclaus entre 1790 i 1845, que demostren la participació de
comerciants i grans famílies del Principat en aquest negoci, clandestí des que
fou prohibit el 1820.
La petjada de l’esclavisme als carrers catalans.
La demanda de retirar l'estàtua que encara s'erigeix en
record del traficant negrer Antonio López i López a Barcelona reobre el debat
sobre la recuperació de la memòria històrica del colonialisme i el tràfic de
persones a Catalunya.
Josep Xifré i Casas, primer president de la Caixa
d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antecedent de La Caixa), que va
fundar el 1808, i líder d’institucions burgeses com la Junta de Beneficència de
la ciutat, va ser propietari d'esclaus.
Antonio López i López, marquès de Comillas, a part de
fundar el Banco Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines i
la Companyia Transatlàntica de Vapor, també va ser propietari i traficant
d'esclaus.
Fins al 1820, el negoci negrer es considerava una
transacció més. Segons l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els
comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”.
La relació estratègica de les grans famílies empresarials
catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat del retorn,
especialment pels indians més rics i poderosos.
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat una revisió de les
escultures, els noms de carrers i els emplaçaments de la ciutat que homenatgen
vulneradors dels drets humans.
A la via pública, continuen existint referències a
figures del comerç negrer sense que s’expliqui el seu passat, des del carrer
Xifré al monument que recorda Joan Güell.
DIRECTA 31/07/2015
Víctor Yustres
 |
| El rastre del tràfic d'esclaus a Barcelona i altres poblacions catalanes |
La participació dels comerciants catalans en el tràfic
d’esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny pel qual la historiografia
catalana sempre ha passat de puntetes. Malgrat les dificultats per documentar
el comerç negrer, es pot constatar que la burgesia catalana va tenir un pes
notable en el tràfic d’esclaus a les Antilles. Els indians (nom que rebien els
comerciants que van anar a fer negocis a les Antilles i després van tornar a la
metròpoli) van amassar grans fortunes, que van ser transferides i invertides al
llarg del segle XIX a Catalunya, especialment a Barcelona. Aquest va ser un
dels factors clau del creixement econòmic i la industrialització de la capital
catalana durant aquella època.
El comerç d’esclaus en xifres
Quan, el 1789, la corona espanyola va liberalitzar el
tràfic d’esclaus sense limitacions, els indians provinents de Catalunya
controlaven bona part del comerç de Cuba. A més, el Decret de Nova Planta
permetia el comerç directe entre el port de Barcelona i les colònies americanes
(de fet, el port català tenia més rutes comercials amb l’Atlàntic que amb el
Mediterrani).
Segons apunta l’historiador Josep Maria Fradera a "La
participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845)", les embarcacions
catalanes que van comerciar amb esclaus fins que es va abolir el tràfic l’any
1820 (en entrar en vigor el tractat angloespanyol de 1817) van ser un mínim de
146, del total de 589 vaixells negrers espanyols. Entre 1790 i 1820, es van
registrar fins a 1.859 expedicions negreres als quatre ports autoritzats de
Cuba (l’Havana, Matanzas, Santiago i Trinidad). Així doncs, durant aquests 30
anys, el tràfic d’esclaus català va representar un 7,5% del total de naus
negreres de tot el món arribades a l’illa i un 24,7% de les espanyoles. En
total, es calcula que els comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus
–més del 15% del total– a Cuba des de l’Àfrica i altres illes antillanes. Cal
assenyalar que, a les expedicions catalanes provinents de l’Àfrica, les més
habituals entre 1810 i 1820, la mitjana era de 235 esclaus per embarcació. La
fragata Moctezuma, capitanejada per un home anomenat Bru, va establir el rècord
d’esclaus per vaixell: 820.
Durant el període establert entre 1820 i 1845, el tràfic
d’esclaus ja era il·legal. Però, el comerç negrer, lluny d’aturar-se o
disminuir, va augmentar enormement. Entre 1790 i 1820, havien entrat entre
200.000 i 270.000 esclaus a Cuba; durant els vint-i-cinc anys següents, van ser
entre 400.000 i 477.000. S’estima que els vaixells negrers catalans van fer
fins a 220 rutes il·legals per comerciar amb esclaus. 56 expedicions van ser
capturades i jutjades pels anglesos a les costes de Sierra Leone.
Pels esclaus, el viatge podia durar fins a tres mesos i
es convertia en un infern. Els encadenaven els uns als altres perquè ocupessin
el mínim espai possible i rebien l’aigua i el menjar justos per sobreviure;
sovint, eren alimentats a la força. Cada dos o tres dies, podien sortir a la
coberta per estirar les cames una estona. Els vaixells anaven a buscar-los a
les costes orientals africanes i els capturaven directament o els compraven als
cacics negres d’algunes tribus. Infants, homes i dones eren transportats a les
Antilles o el Brasil, engreixats durant unes setmanes i, després, venuts per
treballar a les plantacions.
Les famílies esclavistes
El nombre de famílies catalanes i grans comerciants que
es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç
negrer es considerava una transacció més dels negocis mercantils i, segons
afirma l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van
dedicar en un moment o altre”. A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat
d’abolició, el tràfic d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat
per alguns dels grans comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les
famílies Samà i Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada
o Joan Güell són algunes de les personalitats catalanes destacades que es van
lucrar amb aquesta activitat. Tot i que no tots els comerciants van entrar en
el món del comerç amb esclaus, gairebé tots els empresaris catalans que
residien a Cuba eren propietaris d’esclaus. Alguns d’ells encara conserven
estàtues i carrers amb el seu nom a Barcelona i altres ciutats, com Josep
Xifré, López i López o Güell.
El retorn dels capitals
La relació estratègica de les grans famílies empresarials
catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat del retorn,
especialment pels indians més rics i poderosos, independentment que fossin
catalans d’origen o no (el marquès de Comillas, els Goytisolo o Zulueta, per
exemple, no ho eren). El retorn dels indians va significar, també, el retorn de
bona part dels beneficis i els capitals generats a l’illa amb mà d’obra esclava
o a través del tràfic d’esclaus. Aquests recursos financers van nodrir la
inversió en àmbits diferents: des de la indústria tèxtil a alguns dels primers
grans bancs del moment, passant pels ferrocarrils i la inversió immobiliària en
un moment d’expansió urbana (coincidint amb la creació de l’Eixample). El Banco
Hispano Colonial, fundat el 1876 i presidit (els set primers anys) pel poderós
empresari esclavista Antonio López i López i uns altres set indians enriquits a
Cuba, va ser un dels catalitzadors del retorn de riquesa de les Antilles a
Barcelona, on tenia la seu. L’entitat va néixer per finançar projectes
comercials amb les colònies espanyoles i va participar en la creació de la
Companyia General de Tabacs de Filipines l’any 1881. També va invertir en el
Ferrocarril Metropolità de Barcelona o en la Societat General de les Aigües de
Barcelona i va finançar obres públiques de remodelació urbanística a la capital
catalana, com l’obertura de la Via Laietana.
No és d’estranyar, doncs, que Barcelona esdevingués el
centre del negoci colonial espanyol durant la darrera meitat del segle xix. Era
on tenien la seu les tres empreses –i els seus accionistes– que més van fer per
transferir les riqueses antillanes: la Companyia Transatlàntica Espanyola, el
Banco Hispano Colonial i la Companyia General de Tabacs de Filipines.
Intentant marcar distàncies
La burgesia catalana no va restar al marge del
colonialisme espanyol i el comerç esclavista, però va intentar desmarcar-se’n
durant la guerra d’independència de Cuba i les Filipines. El 1898, la Unió
Catalanista va publicar dos manifestos dirigits al poble català en què
criticava el model polític ineficient, corrupte i de desgovern d’Espanya. Els
escrits marcaven distàncies sobre la política colonial desenvolupada per
l’administració espanyola, davant l’anunciada pèrdua de Cuba i les Filipines.
La realitat, però, és que el grau d’implicació de
Catalunya en la política colonial espanyola i el tràfic d’esclaus durant el
segle xix va ser molt elevat i es va dirigir, en bona part, des de Barcelona.
L’historiador Martín Rodrigo ho explica a ‘Catalunya i el colonialisme espanyol
(1868-1899)’. L’any 1869, durant la revolta de la Guerra dels Deu Anys a Cuba,
la Diputació de Barcelona va enviar tres expedicions de voluntaris catalans per
sufocar la revolució i defensar els interessos econòmics nacionals a l’illa.
Els 3.600 voluntaris enviats des de Barcelona multiplicaven per tres els
efectius que corresponia aportar (1.164 soldats). Els indians que van
organitzar i finançar l’embarcament de voluntaris van participar en la creació
del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona i, posteriorment, van crear la
potent entitat financera del Banco Hispano Colonial.
El tràfic d’esclaus i l’enriquiment a costa de les
colònies que Catalunya, Espanya o la resta de nacions marítimes europees van
perpetrar és una pàgina de la història encara força silenciada. Però el cert és
que totes hi van participar. Encara s’han de quantificar els beneficis
econòmics obtinguts –base del creixement i de la modernització de les
metròpolis– i els danys i les ferides obertes que van generar.
Quines famílies i indians catalans es van enriquir amb
els esclaus?
 |
| Antonio López i López, marquès de Comillas |
Hi ha tretze casos comprovats de grans comerciants que es
van enriquir amb l’explotació esclavista, ja fos com a hisendats productors de
sucre que usaven mà d'obra esclava o pròpiament com a traficants de
persones. Repassem-los:
-Antonio López i López, marquès de Comillas
Propietari
i traficant. Una de les persones més riques i influents de l’Estat espanyol a
l’època. Originari de Cantàbria però instal·lat a Barcelona, va fundar el Banco
Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines i la Companyia
Transatlàntica de Vapor, entre altres empreses.
-Francesc Martí i Torrens Panxo
Gracienc de naixement, va emigrar a Cuba a principis del segle xix sense diners
i va començar dedicant-se a l’hostaleria, la pesca i la pirateria. Arran dels
seus coneixements de la costa, el van nomenar subdelegat de la Marina de la
Chorrera a l’Havana, on va passar a controlar pescadors i comerciants. També es
va dedicar al tràfic negrer. L’any 1837, va fer construir el Gran Teatro de La
Habana.
-Família Vidal-Quadras
Avantpassats
directes de l’expresident del Partit Popular català i grans financers a
Barcelona. La seva casa familiar va ser una de les entitats més importants en
crèdit comercial i negoci amb lletres de canvi.
-Joan Güell
Traficant
d’esclaus i propietari de treballadors negres i ingenios. Intel·lectual orgànic
destacat de la burgesia catalana, industrial i financer de primer nivell a
Barcelona quan va tornar i una de les figures més conegudes de l’època.
Impulsor de la Maquinista Terrestre i Marítima. El seu fill Eusebi, industrial,
polític i mecenes, va manar construir el Park Güell i la Colònia Güell.
-Miquel Biada
Propietari
i traficant d’esclaus, va impulsar del primer ferrocarril peninsular (que unia
les ciutats de Barcelona i Mataró) i es va convertir en un important industrial
maresmenc.
-Família Goytisolo
Propietària
hisendada, amb membres destacats a l’elit cubana, d’origen basc i retornada a
Barcelona. Els germans escriptors –Juan, Luis i el ja difunt José Agustín
Goytisolo– en són descendents directes.
-Josep Xifré i Casas
 |
| Josep Xifré i Casas |
Propietari
d’esclaus, inversor immobiliari i membre destacat de l’elit d’indians retornats
a Barcelona. Primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de
Barcelona (l’antecedent de La Caixa) i líder d’institucions burgeses com la
Junta de Beneficència de la ciutat.
-Salvador Vidal
Propietari
d’esclaus i ingenios que va formar part de la junta de govern del Banc de
Barcelona durant la dècada de 1870.
-Tomàs Ribalta.
Una de les
persones més riques d’Espanya en temps de la Restauració i, probablement, de
les primeres fortunes de la ciutat de Barcelona. Va fer inversions
immobiliàries i adquisicions sumptuàries com és el cas del Palau Marc de la
Rambla.
-Família Samà.
Nissaga
d’esclavistes majoritàriament retornats a Vilanova i la Geltrú i Barcelona, on es
van integrar a l’elit empresarial, comercial i financera del moment. La família
va adquirir títols nobiliaris, com els de marquès de Vilanova i la Geltrú o
marquès de Mariana, que actualment són ostentats pels seus descendents
directes: Javier de Fontcuberta i de Samà i Mariana de Fontcuberta i
Juncadella, respectivament. El primer està implicat en operacions immobiliàries
molt criticades a l’Eixample, a banda de diversos escàndols menors.
-Esteban Gatell.
Traficant
d’esclaus, va ser un capitalista amb inversions molt importants a l’empresa La
Maquinista, a la línia ferroviària de Barcelona a València, les línies de vapor
i el Fomento del Ensanche de Barcelona, entre molts altres.
-Jose Pedro Taltavull.
Propietari
d’esclaus i posteriorment inversor i financer. Juntament amb el marquès de
Comillas i altres indians retornats –majoritàriament esclavistes–, va impulsar
el Banco Hispano Colonial, el banc espanyol més gran del moment, que seguiria
actiu fins ben entrat el segle XX.
-Família Rabassa i Milà de la Roca.
Membres de l’elit catalana amb nombrosos encreuaments matrimonials amb les
grans famílies del moment. Grans traficants d’esclaus.
La petjada de l’esclavisme als carrers catalans
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat, a través del
comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria, l’historiador Xavier
Domènech, la retirada del monument dedicat a Antonio López i López, un dels
empresaris esclavistes més cruels del segle xix. També anuncia l’obertura d’un
procés participatiu per rebatejar la plaça que actualment du el seu nom,
situada al final de la Via Laietana. Aquesta acció s’emmarca, segons explica
Domènech, en una estratègia de revisió de les escultures i els noms de carrers
i emplaçaments de la ciutat que homenatgen personatges que han vulnerat els
drets humans. El procediment ha evidenciat que, a Barcelona i altres ciutats
catalanes, encara queda simbologia que fa referència a personatges relacionats
amb l’esclavisme o el colonialisme. Aquest fet ja havia estat denunciat per
entitats com SOS Racisme, l’Espai Immigrant del Raval o Tanquem els CIE.
A la via pública barcelonina, continuen existint moltes
referències a figures de l’esclavisme català sense que s’expliqui el seu passat
negrer. Per exemple, al Camp de l’Arpa, hi ha un carrer Xifré, en homenatge a
Josep Xifré i Cases, esclavista originari d’Arenys de Mar i un dels catalans
més rics del segle xix. Al costat de la plaça del Palau, es mantenen els Porxos
d’en Xifré, un immoble immens encarregat per Xifré que encara porta el seu nom.
El mateix esclavista va fer construir l’Hospital Xifré d’Arenys de Mar, que
també ha estat una escola. Altres immobles barcelonins es deuen a les famílies
negreres Goytisolo –que, tot i ser d’origen basc, va edificar a la capital catalana–
i Vidal Quadras. A més, hi ha altres espais que reten homenatge a aquestes
nissagues. A Cambrils, per exemple, hi trobem el Parc Samà, que va ser
construït pel marquès de Marianao, Salvador Samà i Torrens, fill del famós
negrer vilanoví Salvador Samà i Martí. El parc es pot visitar i, al seu web, es
destaca que l’espai “conserva el sabor romàntic de l’època colonial” i
“l’ambient exòtic de Cuba, la colònia perduda”.
 |
| Monument dedicat al general Joan Prim al Parc de la Ciutadella de Barcelona |
A Catalunya, la representació de personatges lligats al
colonialisme –no necessàriament (o no de manera demostrada) al tràfic
d’esclaus– també és recurrent. Per exemple, l’estàtua dedicada a Colom al final
de la Rambla de Barcelona no representa pas un colonitzador i un opressor, sinó
un heroi i un símbol de la ciutat. A la seva base, s’hi reprodueix la figura
d’una indígena despullada, agenollada als peus de Bernardo de Boyl, primer
vicari apostòlic de les Índies: molts col·lectius indígenes consideren que
aquesta imatge és humiliant. Joan Güell i Ferrer, comerciant que va anar a Cuba
i es va convertir en un dels cotoners industrials més rics, té una estàtua
honorífica al centre de Barcelona. El general Joan Prim, governador de
Barcelona i després capità general de Puerto Rico, que va ordenar dures
campanyes de repressió contra la població negra que lluitava per l’abolició de
l’esclavatge, també compta amb una estàtua eqüestre pròpia al Parc de la
Ciutadella, a més d’una rambla, una escola i multitud de carrers arreu de la
geografia catalana.
Qui i com es fa la retirada dels monuments?
A l’hora de plantejar maneres de recuperar la memòria
històrica de l’esclavisme, es plantegen diversos debats i preguntes obertes.
Daniela Ortiz és membre de l’Espai Immigrant del Raval i impulsora de la
campanya Monuments colonials, que assenyala monuments, carrers i símbols
colonialistes presents a la capital catalana. Ortiz afirma que els monuments
s’han de retirar i que és molt important qui i com ho fa. “A l’Argentina, per
exemple, quan el govern de Cristina Kirchner va treure una estàtua de Colom, va
ser un procés 100% institucionalitzat; al contrari del que va passar a
Veneçuela, on la retirada va ser popular i amb la connivència del govern. La
retirada institucional no deixa espai perquè la societat civil pugui
reivindicar-la, fer-la de manera pública i simbòlica i explicar bé què
significa”, assegura l’artista i activista. “També és important qui fa l’acció
de retirar el monument. En el cas dels monuments colonialistes de Barcelona, no
té el mateix significat si la retirada la fan col·lectius de persones migrades
–normalment més invisibilitzats– o la fan col·lectius locals”, afirma Ortiz.
“També s’ha de pensar bé com quedarà l’espai quan es tregui el monument abans
de fer-ho”, afegeix.
L’antropòloga Lola López, directora del Centre d’Estudis
Africans i Interculturals, planteja una altra opció: “A mi em sembla que pot
ser més adequat mantenir estàtues com la d’Antonio López o altres, però
explicant qui eren i què van fer”. “Pot ser una oportunitat més educativa per
recuperar la memòria històrica i aconseguir que la gent no se n’oblidi, perquè
el nostre imaginari col·lectiu no té present la idea que Catalunya ha
participat activament en la colonització a Cuba i en el tràfic d’esclaus”,
afegeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada