Un
assaig de restauració maragallista en el que ben aviat serà el nou consistori
barceloní: la vindicació de Pasqual Maragall com a millor batlle de la història
de la ciutat, el paper estratègic de Jordi Borja en el projecte, la reclamació
que els arquitectes recuperin el control sobre l'urbanisme barceloní, el suport
de personatges clau del maragallisme (Beth Galí, Gemma Sendra, Jordi Angusto,
Cristina Maragall), l'afany del PSC per entrar al govern municipal, el fitxatge
recent de Jordi Martí com a gerent municipal
[Vilaweb
10/06/2015] Manuel Delgado
Perdoneu-me,
però no faig sinó reconèixer evidències que ens trobem davant del que podria
ser, encara que fos en part, un assaig de restauració maragallista en el que
ben aviat serà el nou consistori barceloní: la vindicació de Pasqual Maragall
com a millor batlle de la història de la ciutat, el paper estratègic de Jordi
Borja en el projecte, la reclamació que els arquitectes recuperin el control
sobre l'urbanisme barceloní, el suport de personatges clau del maragallisme
(Beth Galí, Gemma Sendra, Jordi Angusto, Cristina Maragall), l'afany del PSC
per entrar al govern municipal, el fitxatge recent de Jordi Martí com a gerent
municipal… Un altre d'aquests elements seria l'aposta per una resposta singular
a l'emplaçament que es fa a Ada Colau perquè adopti una posició clara respecte
del procés sobiranista català. Es tractaria de la vindicació d'un projecte
específic per a Barcelona i des de Barcelona, que permetés a la capital
catalana d'escapar-se del camp gravitatori del contenciós Espanya-Catalunya o,
si més no, de situar-s'hi en termes propis.
La
manera de vèncer l'ambigüitat i de trobar una sortida a l'atzucac d'haver de
triar entre Espanya i Catalunya podria ser la tornada a aquell nacionalisme
barceloní que va permetre a Maragall i al PSC, als anys 1980, de transcendir
les limitacions del nacionalisme tant català com espanyol, considerats caducs
precisament per l'adscripció als vells models d'identificació de base
lingüística, territorial o històrica i tradicional. Aquesta va ser la divisa
política de la socialdemocràcia al poder a Barcelona (incloent-hi ICV) al llarg
de dècades: l'intent de singularitzar-se emparant-se en l'autodefinició de
'catalanista i de progrés'.
Maragall
va fundar el seu projecte polític a partir d'una visió, les línies fonamentals
de la qual apareixen en un llibre titulat 'Refent Barcelona', publicat per
Planeta el 1986. Veureu que hi ha un capítol titulat --no debades-- 'Més enllà
del nacionalisme'. S'hi exposa l'objectiu de superar allò que deia el
'nacionalisme clàssic', generat per 'el sentiment de pertinença i d'adscripció
propis de col·lectius més reduïts i històricament previs, com la família i la
tribu' i que acabava transformant-se en un codi polític (p. 119). Aquesta mena
d'enfocament era explicitat per qui va ser un altre dels seus ideòlegs en
aquell moment, a qui es va encarregar de produir i controlar la producció
d'efectes especials culturals: Ferran Mascarell. Deia: 'Defenso per damunt de
tot una cultura entesa essencialment com a intercanvi i no com a identitat
històrica i antropològica.' Ho teniu a la taula rodona 'Ciudad taller-Ciudad escaparate',
publicada a la revista 'Ajoblanco' al número d'abril del 1991, p. 65-73.
Aquell
invent és el que ara possiblement es vol tornar a posar en funcionament amb
vista a permetre aquesta tan necessària per a alguns 'tercera via', que obriria
un terreny alternatiu i fins i tot moralment superior tant a l'espanyolisme
saturat de concomitàncies reaccionàries, associat al franquisme, incapaç de
merèixer confiança i prestigi ni tan sols en la seva versió jacobina com al
catalanisme ruralitzant, conservador, hereu del carlisme, de vegades excloent i
racista. Aquesta opció intermèdia es pretendria progressista, capaç de cavalcar
entre el cosmopolitisme i la vindicació d'una catalanitat modernitzada i no
ancorada en el passat.
Us
recomano una altra lectura. La d'un article de Pep Subirós, 'Notas para una
teoría de Barcelona', publicat a la 'Revista de Occidente', núm. 97 (juliol del
1989). Per Subirós (un altre teòric del maragallisme), la capital catalana
havia d'autoexhibir-se com la reificació final d'una simbiosi perfecta:
tradicional i moderna, nacional i internacional, local i mundial, de barri i
metropolitana, històrica i avantguardista, obrera i aristocràtica, popular i
culta… 'Barcelona constitueix un dels assaigs més coherents i prometedors duts
a terme fins ara del que pot ser una moderna ciutat democràtica, és a dir, un
projecte on té tanta importància la forma com la funció, la bellesa com la
utilitat, la ciutat com els ciutadans.' Això és a la pàgina 106 de la revista.
Per cert, per entendre millor què va ser aquell projecte de nacionalisme
postmodern, us recomano el llibre de Pep Subirós 'El vol de la fletxa.
Barcelona 92. Crònica de la reinvenció d'una ciutat', que va publicar el CCCB
el 1993.
Tot
això és el que fa interessant i reciclable aquest aspecte del model Barcelona
que es va inventar Maragall i que és possible que sigui temptador de
rescatar-lo. Es tractaria de donar a llum una instància singular, el veritable
naixement d'una nació, és a dir, d'una entitat col·lectiva específicament
moderna, amb un repertori simbòlic compartit i eficaç amb vista a desencadenar
sensacions de pertinença i que, a més, impliqués un propòsit específic de
realitat política, ni plenament catalana ni plenament espanyola, còmoda en tots
dos marcs, perquè en el fons tots dos hi serien aliens, i acolliria en secret
l'anhel d'un altre procés sobiranista: el de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada