Sol Daurella: casada amb els diners... i amb l'ex-xofer de Pujol

L'hereva de l'imperi Cobega (que controla el negoci de la Coca-Cola a l'Estat) i el seu marit Carles Vilarrubí (un empresari 'trepa' forjat a l'ombra del sector dels negocis convergent) acaparen consells d'administració i patronats de fundacions selectes. 

El desembre passat, Daurella va abandonar el consell d'administració del Banc de Sabadell per sorpresa i, dies més tard, va ser presentada com a 'fitxatge estrella' del Banc Santander. 

Maria Reig, pal de paller d’un imperi andorrà amb un peu i mig a Barcelona  

Poca gent coneix a Catalunya la figura de Maria Reig, una multimilionària d’Andorra amb molts interessos, negocis i inversions a la capital catalana. La seva influència traspassa l'àmbit empresarial; molts polítics l'escolten.  

Ha estat patrona del MACBA i membre del Consell d’Administració del Círculo Ecuestre, de la Fundació del Conservatori del Liceu i del Consell Acadèmic i Social de la Universitat Internacional de Catalunya. 

Durant les seves esporàdiques intervencions als mitjans, Maria Reig ha reivindicat la necessitat que l’administració doni més llibertat d’acció als negocis privats existents a Barcelona.  

El conseller Josep Huguet (ERC) la va col·locar a la vicepresidència del Consell Català de Recerca i Innovació (CCRI), amb la funció d'assessorar en matèria d'I+D el departament d'Innovació, Universitat i Empresa.

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 12/06/2015 

Queralbs (Ripollès).-  

Llegim a DIRECTA que la relació matrimonial entre Sol Daurella i Carles Vilarrubí ha permès que tots dos incrementessin els negocis a moltes latituds. Daurella, membre d’una saga conservadora de la burgesia catalana, ha augmentat la seva presència a organismes i fundacions de referència. A més de ser la cònsol honorífica d’Islàndia, on té la concessió de Coca-cola, és presidenta del consell d'administració del Teatre Nacional de Catalunya, membre dels patronats de la Fundació Esade i del Palau de la Música Catalana i vicepresidenta de les fundacions FERO-VHIO, dedicada a la recerca sobre el càncer, i SHE, vinculada a l’àmbit de la cardiologia.  

Hereva de l'imperi Cobega, el principal embotellador i distribuïdor de Coca-Cola de l'Estat espanyol, un grup fundat pel seu avi, Santiago Daurella de Rull, un petit industrial alimentari productor de gasoses i de bacallà en conserva que, el 1951, va aconseguir una de les cinc llicències per produir la beguda refrescant d'Altanta que les autoritats franquistes van repartir pel territori de l'Estat. Cobega, inicialment, tenia l'exclusiva per vendre el producte a Catalunya, Aragó, les Illes Balears i les Canàries. 

Però, a través de participacions minoritàries, també es va anar fent present a totes les altres concessionàries del refresc. L'any 2013, totes aquestes embotelladores (Casbega, Colebega, Cobega, Rendelsur, Begano, Norbega i Asturbega) es van fusionar en un sol grup amb seu a Madrid, Coca-Cola Iberian Parners, amb un accionariat controlat pel clan Daurella. Aquesta fusió ha provocat un llarg conflicte laboral encara no resolt, arran de les intencions inicials de la nova franquícia de clausurar quatre de les catorze plantes embotelladores amb què comptava i fer fora 750 treballadores.  

La seva influència dins els cercles econòmics més selectes es plasma en la quantitat de cadires a consells d'administració de pedigrí que col·lecciona: Cacaolat (que presideix, després de rescatar-la a mitges amb el grup Damm), Ebro Foods o Acciona. El desembre passat, va abandonar el consell d'administració del Banc de Sabadell per sorpresa i, pocs dies més tard, va ser presentada com a fitxatge estrella per la nova presidenta del Banc Santander, Ana Patricia Botín.  

Amistats molt perilloses  

Al seu torn, Carles Vilarrubí ha combinat la seva passió per l’automobilisme i l’hípica amb el seu desfici pels negocis en àmbits ben diversos. Entre altres càrrecs, és vicepresident de la filial espanyola de la Banca Rotshchild i presideix CVC Grupo Consejeros, un hòlding d’inversions patrimonials, i la corredoria d’assegurances Willis Ibérica, filial d’un grup de previsió britànic especialitzat a cobrir sectors no convencionals (construcció, aviació, energia...). Per a la cúpula de Willis Ibérica, hi han passat, entre altres, Jaime Castellanos (nebot d’Emilio Botín), Luis Conde (Seeliger&Conde), Carles Tusquets (Mediolanum) i Joan Roca Segarra (fill de Miquel Roca Junyent).  

En aquest sentit, la barreja d’home eficaç i afable també ha acostat Vilarrubí a Iñaki Urdangarin --a qui va posar a treballar a la seva editorial Motorpress Ibérica-- i li ha permès ocupar seients d’entitats tan selectes com el Palau de la Música o el Futbol Club Barcelona (ha estat vicepresident de l'àrea institucional en les juntes presidides per Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu). L'amistat amb Sandro Rosell li ve a través del pare d’aquest, el fundador de CDC i de l'enginyeria EMTE, Jaume Rosell.  

Qui li havia de dir a Carles Vilarrubí que avui seria un dels personatges més influents de Catalunya. Però les coses se li van posar de cara el 1980. Aquell any, l’íntim amic de Jordi Pujol Ferrusola, a qui coneixia d’estiuejar a Premià de Mar, feia de xofer del pare d'aquest, llavors candidat a la presidència de la Generalitat, pels diferents municipis on transcorria la campanya a la presidència de la Generalitat. Un i altre sabien que aquelles rutes amb el Seat 127 no els duria a Palau, però contra pronòstic, Convergència va guanyar i Vilarrubí aviat va veure recompensada la seva fidelitat al nou president. 

El 1985, amb només 29 anys, va ser requerit pel departament de Presidència per dirigir Catalunya Ràdio i ocupar la secretaria general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Una responsabilitat que va desenvolupar fins que Lluís Prenafeta, mà dreta de Pujol, el va cridar perquè activés les loteries catalanes, un dels segells insignes del període autonòmic.  

Del joc a la gran empresa  

Com a director de Jocs i Apostes de la Generalitat, Carles Vilarrubí va començar a rodejar-se dels homes clau de l'anomenat sector negocis convergent. Gràcies a aquestes coneixences, l’any 1990 va entrar de conseller d’administració de la Seda de Barcelona, on va coincidir amb Artur Mas i Jordi Vilajoana, alhora que va intervenir en la privatització de Potasses de Llobregat i del Centre Informàtic de Catalunya.

També d’aquella època ve l’amistat amb Felip Puig, Carles Sumarroca i altres il·lustres homes dels negocis. Entre aquests, Manuel Prado y Colón de Carvajal (testaferro de Joan Carles I), a qui ja coneixia perquè era el representant d’una multinacional del joc i que, arran de l’amistat, va designar-lo delegat a Catalunya del seu grup empresarial, Trébol Internacional. Sense oblidar el controvertit Javier de la Rosa –considerat l’any 1984 “empresari modèlic” per l’expresident Pujol–, amb qui va compartir cadira al consell d’administració de Grand Península, la promotora del parc temàtic de Vila-seca i Salou (ara Port Aventura), per bé que les desavinences van fer que abandonés el projecte.  

El desacord amb De la Rosa, però, no va pertorbar l’ascendència de Vilarrubí cap a l’establishment català. Ben al contrari: després del Pacte del Majestic entre Convergència i Unió i el Partit Popular de José Maria Aznar l’any 1996, va ser nomenat conseller d’Antena 3 TV i de Telefònica. Un fet davant el qual el mateix Pasqual Maragall, aleshores líder de l’oposició, va afirmar que “potser nosaltres no tenim a Juan Villalonga (aleshores president de la companyia), però tenim a Carles Vilarrubí”. 

La influència de Vilarrubí s’anava eixamplant com una taca d’oli. No va trigar a relacionar-se amb Josep  Piqué  (president de Vueling, del Cercle d’Economía i ministre de l’època en el govern Aznar) i Anna Birulés (llavors ministra de Ciència i Tecnologia), fins a arribar a l’any 1999, moment en què dos fets van catapultar-los definitivament entre les grans fortunes de l’Estat. D’una banda, quan Radiocat XXI, una empresa integrada en el Grup Godó i de la qual Vilarrubí tenia el 15% d’accions, va endur-se el concurs per a l’explotació de freqüències de ràdio que CiU havia impulsat davant la temença que perdria la Generalitat. D’aquella operació en va néixer RAC1, convertida per la dreta catalana en el fortí des del qual competir per l’hegemonia en l’espai radiofònic. El segon gran fet, i que va representar el trampolí cap a la seva popularitat, va ser el seu matrimoni amb Sol Daurella, delegada de la multinacional Coca-Cola a Espanya i persona referent entre la jet set més opulenta de l’Estat.  

Tot i que fa força temps que es parla de crisi dins la parella i els rumors de separació són constants, de moment, el que és segur és que el matrimoni Daurella-Vilarrubí continua casat amb els diners i el luxe i que, per les seves mans, hi han passat bona part dels designis de la Barcelona actual. 

  

Maria Reig, pal de paller d’un imperi andorrà amb un peu i mig a Barcelona

Maria Reig és hereva de la família Reig i Moles, un llinatge andorrà que antigament va fer fortuna a partir del comerç de tabac. El 2008, el seu patrimoni superava els 1.000 milions d’euros. Tot i que actualment els seus negocis són molt extensos i diversificats, l’empresària andorrana no ha deixat de posseir marques cèlebres del mercat tabaquer com Puros Reig, Rössli o Don Julián.  

Avui en dia, Reig gestiona la seva fortuna a través Reig Capital Group, una societat amb seu al Principat d’Andorra, que aglutina les inversions de la família arreu del món. La societat té participacions escampades en l'àmbit internacional que se centren en l’àmbit de la banca i de les finances, en el món immobiliari i hoteler i també en el sector agropecuari, industrial, de la moda i del luxe. Entre altres marques, Reig controla cadenes d’articles luxosos com les joieries Vasari o les botigues Azzaro, de roba d’alta costura i perfums.  

Mentre que a Barcelona i Catalunya es té menys coneixença de la seva figura, Maria Reig té un pes important a la vida pública i privada andorrana: va participar en la comissió de redacció de la Constitució del principat de l'any 1993, va ser consellera general del Parlament i també va exercir el càrrec de Secretària d’Estat de Medi Ambient del govern andorrà. Més enllà de les seves responsabilitats polítiques, la multimilionària té molts negocis entre mans al petit estat dels Pirineus: és membre del Consell d’Administració de Crèdit Andorrà --el banc més potent d’Andorra-- amb un 17% de les accions, té participacions en l'estació d’esquí Grandvalira i també té una petita quantitat d’inversions al Diari d’Andorra, principal mitjà de comunicació del país amb una tirada de més de 17.000 exemplars. El seu fill, Carles Enseñat Reig, segueix la seva trajectòria: s’encarrega d’administrar una part de la fortuna familiar i és conseller general del Parlament andorrà.  

Les operacions immobiliàries i hoteleres de Reig Capital 

Durant un temps, a Andorra va córrer el rumor que una gran part del Passeig de Gràcia de Barcelona era propietat de Maria Reig. Al llarg de la darrera dècada, l’empresària va comprar diversos edificis emblemàtics de l’avinguda barcelonina. El 2002 va comprar l’antic edifici del Deutsche Bank a través de la societat Global d’Inversions Patrimonials que la família Reig tenia juntament amb dos altres grans llinatges andorrans –els Ribas i els Arqué-. L’entitat va comprar l’immoble per 82 milions d’euros i a l’estiu de l’any passat el va vendre per 90 milions d’euros a KKH Property Investors, un fons d’inversió estranger que actualment vol transformar completament l’edifici per fer-hi un hotel de luxe.  

El 2004, Reig Capital també va adquirir l’edifici Winterthur, ubicat a la plaça Francesc Macià i a tocar de l’avinguda Diagonal. Al cap de vuit anys va vendre l’immoble a Squircle Capital, un fons d’inversió britànic que pretén reconvertir l’edifici per crear-hi apartaments exclusius i un centre comercial d’alta gamma. No obstant això, segons explicava una notícia de La Vanguardia, Reig Capital no es va desmarcar totalment del projecte i va decidir mantenir-hi una participació minoritària.  

La major part de les grans operacions de Maria Reig a Barcelona han estat relacionades amb la compra d’immobles i la promoció de l’hostaleria de luxe: el 2009 va obrir l’hotel Mandarín Oriental en un edifici que es troba a la part baixa de Passeig de Gràcia. Tot i que el negoci ha tingut pèrdues, a hores d’ara segueix funcionant. Es tracta de l’establiment hoteler més car i ostentós de la ciutat. A l’acte d’inauguració hi van assistir alguns personatges que pertanyen a la flor i nata de l’alta societat barcelonina. Juan Antonio Samaranch –que moriria un any més tard-, l’empresari Javier Rigau, Sandro Rosell, l’exministra Anna Birulés i els comtes de Godó hi van fer acte de presència.  

Les participacions de Reig a Catalunya 

Maria Reig ha exercit tot tipus de càrrecs en entitats i consells d’administració de l’àmbit privat pertanyents als cercles més elevats de les elits barcelonines i catalanes. La multimilionària ha estat patrona del MACBA i membre del Consell d’Administració del Círculo Ecuestre, de la Fundació del Conservatori del Liceu i del Consell Acadèmic i Social de la Universitat Internacional de Catalunya –un centre d’estudis exclusivament privat que té relacions molt estretes amb l’Opus Dei-. En l'àmbit immobiliari, Reig Capital també ha tingut participacions en la promotora Metrópolis, un grup d’inversió que s’ha nodrit de les inversions de poderosos empresaris catalans com l’advocat Emili Cuatrecasas, el publicista Lluís Bassat o l’hoteler Jordi Clos. 

Les connexions entre el món públic i privat de Maria Reig són moltes. La multimilionària va tenir vincles amb l’aventura fallida de la burgesia i les autoritats públiques catalanes per reflotar Spanair i convertir-la en una companyia aèria de referència. EL 2009, Reig va passar a formar part del consell d’administració de la societat d’inversions que prendria el control de l’aerolínia, Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA). L’empresària andorrana hi participava a través de Catalana d’Iniciatives, una entitat de capital risc que va injectar 12 milions d’euros en el projecte.  

Durant les seves esporàdiques intervencions als mitjans, Maria Reig ha reivindicat la necessitat que l’administració doni més llibertat d’acció als negocis privats existents a Barcelona i al conjunt de l’Estat. Segons ella, les institucions públiques haurien d’eliminar els límits que imposen a les iniciatives privades i passar a col·laborar braç a braç amb l’empresariat per tal de generar més riquesa. Es tractaria d’un suposat model de democràcia on els poders públics es limitessin a fer de braç executor de les directrius d’organismes privats encarregats de dur la batuta de l’economia ciutadana. “És imprescindible portar al màxim la col·laboració público-privada: tot el que és estratègic per a Barcelona ha de ser gestionat per òrgans de govern sense polítics” va declarar Reig en una entrevista amb El Punt Avui l’any 2010.  

Maria Reig i el disseny del model de ciutat  

Encara que les propostes de la multimilionària andorrana puguin semblar només idees, la realitat és diferent: al llarg dels darrers anys, el projecte de Maria Reig s’ha materialitzat i ha condicionat en gran mesura el model de ciutat de Barcelona. El 2009, quan el Tripartit encara governava a la Generalitat, Josep Huguet (ERC) va col·locar a la presidenta de Reig Capital al càrrec de vicepresidència del Consell Català de Recerca i Innovació (CCRI). La funció de l’empresària es va basar a assessorar sobre l’àmbit de la investigació i el desenvolupament (I+D) al Departament d’Innovació, Universitat i Empresa.  

El seu recorregut no acaba aquí, però: el mateix 2009, Maria Reig va presidir la comissió de prospectiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) per encàrrec de l’exalcalde socialista Jordi Hereu. La necessitat d’una col·laboració més estreta entre el sector públic i privat, el reforçament de la marca Barcelona o la promoció d’un tipus de turisme de qualitat van ser algunes de les conclusions que va treure l’organisme liderat per la multimilionària andorrana. El 2012, com a reconeixement a la seva participació en el Pla Estratègic, la líder de Reig Capital va rebre el premi honorífic de la Clau de Barcelona en homenatge a la seva trajectòria empresarial a la ciutat.  

Què és Barcelona Global? 

La sortida del PSC i l’entrada de CIU al govern municipal no va suposar que la influència de Maria Reig deixés de tenir pes a l’Ajuntament, sinó que es va accentuar. El febrer de 2013, Xavier Trias va signar un conveni de col·laboració amb Barcelona Global, una plataforma privada que aplega a algunes de les persones més poderoses del gran empresariat català. Maria Reig n’és membre, presidenta fundadora i una de les veus cantants juntament amb personatges com Emilio Cuatrecasas (que en va ser president fins a l'any passat), Luis Conde, Lluís Bassat, Leopoldo Rodés, Anna Birulés, Artur Carulla o Salvador Alemany. En el conveni, l’Ajuntament considera que la xarxa Barcelona Global International Council és una “institució col·laboradora de referència” i estableix la participació conjunta entre les dues parts “per promoure la imatge internacional de Barcelona com una ciutat atractiva per desenvolupar-hi activitats de valor afegit”.

Des de la seva creació, Barcelona Global actua com a lobby dels grans grups empresarials de la capital catalana i s’encarrega de trobar noves possibilitats econòmiques per la ciutat que s’adaptin als seus interessos. Un dels objectius principals de la fundació ha estat consolidar el model de ciutat existent: vol protegir i promoure la marca Barcelona, mantenir la centralitat de la ciutat en l’àmbit dels negocis internacionals i incentivar l’accés d’iniciatives i capitals privats a partir d’un sistema d’impostos més aviat reduït que els sigui favorable. 

Fins ara, segons DIRECTA, Maria Reig sembla haver sortit amb la seva: l’acord que Barcelona Global i CIU van firmar fa poc més de dos anys servia per consolidar les sinergies entre el món públic i privat que la multimilionària desitjava. El pròxim dissabte, però, amb el canvi de govern municipal i l’entrada de Barcelona en Comú al consistori, caldrà veure com queda la vigència d’un conveni que ha tingut molt poc ressò entre la població de la ciutat. Permetrà Ada Colau la presència dels lobbys als despatxos i passadissos de l’Ajuntament?