MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 8 de juny de 1932 neix a Madrid l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho

Els últims anys de sa vida, ja malalt, visqué a Maçanes, a la Selva. 

Va morir el 15 d'abril de 2005 a Girona. 

 

José Martín-Artajo:  

El 8 de juny de 1932 neix a Madrid  l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho, conegut com Artajo. Fill d'una família burgesa i molt catòlica, son pare, Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president d'Acció Catòlica i ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant la dictadura franquista.

Estudià nou anys amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i treballà com a diplomàtic durant set anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.).

D'antuvi socialista, es va radicalitzà a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari de l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament militars dels coronels, decidí abandonar la carrera diplomàtica i es declarà anarquista militant.

Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li retirà el passaport diplomàtic i se li posà en la llista de crida i cerca per jutjar-lo en un consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres (Anglaterra).

En l'exili treballà en diverses feines, fins i tot de peó de paleta, i finalment entrà a fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc.

En aquests anys desenvolupà la seva passió literària que havia començat en l'adolescència i que produí més d'un centenar de manuscrits, gairebé tots inèdits.  

A Londres va fer íntima amistat amb Miguel García García, els germans Gurucharri, Albert Meltzer i Stuart Christie, entre d'altres.

En 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Jorge Semprún Les deux mémoires.  

Després de la mort del dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de crida i cerca era vigent, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de l'Administració Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Barcelona, no sense debat, ja que hi havia posicions «ortodoxes» anarcosindicalistes consideraven que era inapropiat que un diplomàtic milités en l'anarcosindicalisme encara que estigués en excedència obligada.  

L'exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el text «El general Moscardón». 

Participà activament en les reivindicacions per a la recuperació del patrimoni confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una d'aquestes accions a Igualada va ser detingut.  

El juliol de 1979 aconseguí arranjar la seva situació legal i que fos readmès en la carrera diplomàtica, encara que baixà en l'escalafó 280 posicions.

El desembre de 1979, amb Luis Andrés Edo i Víctor León, ocupà simbòlicament l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT.

Amb son amic Miguel García creà el bar La Fragua, al carrer de la Cadena de Barcelona, que ben aviat es convertí en un centre d'activitats llibertàries i de reunió.  

Participà en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat (1981).

En el 1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a Caracas (Veneçuela) i després a Brasília (Brasil); en aquests indrets intervingué el diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que ajudà els companys perseguits que passaven per aquests països.  

Va preparar edicions de llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán Martínez --Lucy, filla d'aquest, va ser sa companya un temps-- i Andrés Edo.  

Fou un gran especialista de la filosofia xinesa.

L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del «IV Concurs E-Poemes» de La Vanguardia amb el titulat Jivâtman.

Els últims anys de la seva vida, ja malalt, visqué a Maçanes (la Selva del Baix Montseny).

Trobem textos seus en Askatasuna, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia de la desaparición de Porfiria Santillana, fregona española en país superdesarrollado (1970), Historia de subdesarrollo (1970), Horizonte español (1972, amb altres), Fiesta a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces (1980).  José Martín-Artajo va morir el 15 d'abril de 2005 a Girona (Gironès).  

Luis Andrés Edo en les seves memòries La CNT en la encrucijada (2006) diu que només dos únics personatges li han influït en la seva trajectòria militant, el primer José Martín-Artajo --Andrés Edo i Artajo eren coneguts com «El Dúo Dinámico»-- i Líber Forti.