MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal el metge i activista anarquista Pedro Vallina Martínez

El gener de 1939 creua la frontera, per Maçanet de Cabrenys, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón

  

 

Pedro Vallina Martínez: 

El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia) el metge, ecologista, francmaçó i activista anarquista, figura notable de l'andalusisme --amic personal de Blas Infante--, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de la seva vida.

Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista --com també la seva germana Natalia i el seu germà Juan Antonio, que era mestre d’escola--, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. 

Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions --moltes vegades armat--. 

En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia el seu germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble- -des del 19 de juny d’aquest any la fotografia de Joan Carles de Borbó al despatx de l’alcaldia de Cadis ha estat substituïda per la del company Salvochea--. 

El setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal --on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres-- i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. 

En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament del dirigent federal Francesc Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. 

En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. 

Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. 

Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar l’Estat espanyol. 

Amb la seva arribada a París (Illa de França) l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat dels anarquistes i també Éliseé Reclus, Sebastien Faure, James Guillaume, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Charles Malato, Llorenç Portet i Louise Michel causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a la Península. En aquell temps s’inicià en la francmaçoneria encara que no serà fins el 1917 quan trobem documentada la seva afiliació, amb el nom simbòlic Orsini, a una lògia, concretament a la Catoniana, núm. 336, de Madrid,  i posteriorment, el 1930, a la Fe & Democràcia, núm. 22, de Sevilla. 

En 1904 va viatjar a la Península, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de l’Estat francès. 

El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de la companya Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. 

Des de territori francès  embarcà cap a Londres on arribà el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht --ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam en que va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina--; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Fernando Tárrida del Mármol i Errico Malatesta, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià -que en fou un precursor a nivell espanyol--, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'afusellament a Montjuic del company Ferrer i Guàrdia, etc. 

En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a l’Estat espanyol, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz, Extremadura) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosa i altres companys a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. 

En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». 

Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. 

Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. 

Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari.

Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real.

Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). 

Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín --en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. 

Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. 

En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític.  

Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament franquista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. 

El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'exèrcit popular de la República, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies proletàries, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. 

El gener de 1939 creua la frontera, per Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), i és detingut a Perpinyà (Rosselló). Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón --es va destacar durant les inundacions de 1944--, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. 

Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).