El febrer de 1948, com a membre del MLR, patí turment durant 18 dies a la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo.
L'11
de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar la frontera
junt amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de
presó, també per «auxili a la rebel·lió».
Més
endavant milità en el MPR-CARE i la CNT francesa a París.
Joaquina Dorado Pita:
 |
| Joaquina Dorado redactant per Le Combat Syndicaliste l'any 2008 |
El 25 de
juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos d’A Corunya (Galícia)
la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer
servir el nom de Maria en la clandestinitat. El seu pare era caixer viatjant i la seva
mare mestressa.
Arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, la seva família emigrà Catalunya. A
Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934
s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional
del Treball (CNT-AIT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades.
El
juliol de 1936 lluità contra l'aixecament franquista i formà part del Comitè de
Defensa del barri barceloní del Centre.
Més
endavant s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec.
Durant
els «Fets de Maig de 1937» s'oposà al stalinisme com a membre del grup «Luz y
Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la
llei per part del Govern de la República espanyola en mans de Negrín, passaren
a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou
secretària.
En
el 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president
del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual
substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda
Barcelona, el febrer de 1939 passà la frontera i fou internada al camp de
Briançon (Alts Alps, Provença, Occitània), del qual va poder fugir.
Amb
l'ajuda del botànic i militant anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i més tard a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on
participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part
de la seva Comissió Coordinadora.
Durant
la Segona Guerra Mundial fou internada en dos camps de concentració.
Després
de la celebració del Congrés de París de la CNT-AIT i un cop reorganitzades les
Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb
Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres.
L'agost
de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà
clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions
antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company
Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18
dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on
fou torturada pel comissari Polo.
El
15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de les Corts, on coincidí amb
altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia
Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la
rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per
invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior.
L'11
de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a
França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys
de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó
de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou
traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De
l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a
casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina,
finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop
recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir,
decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir els
seus pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva
feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les
Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna.
Finalment
fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954 i en 1956 aconseguí
passar aquesta vegada la frontera amb l'ajuda del també guerriller anarquista
Quico Sabaté Llopart i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'apàtrida
i exiliada política de la Convenció de Ginebra, per segon cop.
En
1958 el guerriller anarquista Liberto Sarrau aconseguí fugir també de la
Península, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un
dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que la seva
companya.
Liberto
s'instal·là a París (Illa de França) i ella treballà de dependenta i de caixera
en una sabateria. Milità, amb el seu company, en la Segona Unió Regional de la
Confederació Nacional del Treball francesa (CNT), dita de la Tour d'Auvergne,
al mateix temps que el Moviment Popular de Resistència (MPR-CARE), que va
intentar organitzar una insurrecció contra el franquisme fins la transacció monàrquica
espanyola de 1976-1977. L’any 1976 encara un militant del MPR va ser detingut a
l’Alt Empordà i empresonat durant uns mesos a l’antiga presó de Figueres, però
va ser alliberat gràcies a la pressió de la CNT i l’AIT, podent tornar a París
després de reposar a Perpinyà (Rosselló), en aquell moment en que el Tribunal d’Ordre
Públic (TOP) trontollava fins quan es va transformar i consolidar amb un nom
nou –Audiència Nacional-- en virtut del Real Decret Llei 1/1977 (BOE de 5 de
gener de 1977) sobre la creació d’aquest tribunal monàrquic d’excepció que
estem patint des d’aleshores, tot just abans de les eleccions generals del 15
de juny de 1977.
En
2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de
Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
El
24 de juliol de 2004 la companya Joaquina participà en un homenatge als
combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa (Vallès
Occidental).
En
2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que
realitzant constants viatges a París, tot col·laborant habitualment en Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT francesa.
L'1
de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con
Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i
el juny del mateix any, en el seu norantè aniversari, el dels companys
anarquistes.
El 20 de novembre del 2011 participà en l'homenatge a Durruti, juntament amb Concha Përez, Elvira Godás i María Garrido Martín, va protagonitzar l'ofrena floral davant les tombes de Francesc Ferrer Guàrdia, Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti en el cementiri de Montjuïch de Barcelona.
Esperem
poder celebrar el seu centenari l’estiu de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada