Fou
membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols.
Genís Cano Soler:
El 25 de juny de 1954 neix
a Barcelona l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i
Soler.
A
començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del
moviment alternatiu d'aleshores.
El
20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona
Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté
una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari», junt a
altres fotografies policials a TV i la premsa de quatre joves més en cerca i captura, com ara
Felip Sabaté Solé, Ignasi Solé Sugranyes i l’escalenc M.-D. Piñero Costa, i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol
vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA).
Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal.
En
1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i
més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan.
Amb
Pau Maragall i Mira –que havia amagat el seu amic Genís Cano l’abril de 1974--
va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren
part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo
Comunitari.
En
1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació
de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a partir de l'any següent
professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de
Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges
d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels
antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb
els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup
teatral La Fura dels Baus, molt amics seus.
En
aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals,
com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla.
La
seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots
psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003),
Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital
(2007), etc.
A
començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona
(UB), un espai d'exposicions de caràcter alternatiu.
Especialitzat
en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular,
publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de
guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment
contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges,
dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició
en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes
contraculturals (Pau Maragall Mira, el rosinc d’Estudiants Llibertaris Pere
Marcilla i el músic dels Peruchos i llibertari Albert Subirats Martori) ja
finats.
En
2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall
(Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i
d'Enric Casasses –vinculat a l’Escala--, David Castillo, Pau Maragall, Pere
Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del
Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Estava interessat per
pràctiques culturals africanes a Cuba.
Els
seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia.
Genís
Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital
Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i fou enterrat dos
dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols.
En
2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de
la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part
d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la
Barcelona dels anys setanta.
Genís
Cano és una figura reconeguda de la ‘revolució cultural’, de caire llibertari, a
Catalunya durant el franquisme tardà i la fi del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada