En el 1928 fou encarregat al Rosselló per dirigir les tasques de construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona i en aquesta obra conegué
nombrosos exiliats a causa de la dictadura del general Primo de Rivera, aprengué
el castellà i s'interessà pels problemes socials de la península Ibèrica,
publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe,
també viatjà en diverses ocasions a Barcelona per establir contactes
Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny
de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia)
l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava.
Fill d'una família nombrosa de nou germans --tots portaven noms d'allò més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte,
Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)--, sos pares es deien Onofrio Gilioli,
empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la
seva ciutat, i Maria Pelliciari.
Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local.
En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió
--l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200
adherits--, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti
Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes).
També
participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels
sindicats de jornalers, paletes i mecànics.
El
desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile
Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a
Parma.
Durant
la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis
metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics
de la Caserna Núm. 2 de Mòdena per a
defensar-se amb elles en les manifestacions obreres --el 5 d'abril d'aquell any
a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo
Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys--,
però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes
revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes
de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir
de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos.
Es
van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de
Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment
s'exilià a l’Estat francès. Condemnat en
rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena.
El
juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París
(Illa de França) i, després, a la zona nord.
A
Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una
fonda propietat d'un italià.
En
1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família,
instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb
sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica,
però retornaren a París, on treballà en la construcció.
Més
tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a l’Estat francès, i
fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També
en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort
dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
En
1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en
una obra i fou enviat al Rosselló (Catalunya Nord) per dirigir les tasques de
construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona.
En
aquesta obra conegué nombrosos exiliats catalans i d’altres comunitats
peninsulars de la dictadura del general Primo de Rivera i poc a poc aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de la península Ibèrica,
publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en diverses ocasions a Barcelona per establir contactes i per acompanyar
la seva germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i
volia establir-se a la ciutat.
De
bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro
de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant,
participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula.
El
30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu «Butlletí de
Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar».
A
partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que
fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de
1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de l’Estat francès, ja que un
mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista
i havia rebut una amonestació.
El
12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a l’Estat
francès arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup
feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser
rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant
havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un
palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos
companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi).
El
2 de gener de 1935 va ser expulsat de la República francesa, juntament amb
Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre membres de
la SFIO, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals
renovables.
Entre
1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret
d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de
1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París.
El
novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia
d'ell que «desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les
reunions de la regió parisenca».
Participà
activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a
Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant
una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària (CAAR).
El
juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra
la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i
francesos.
El
19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a la República espanyola,
va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació
del port de Dunkerque. D'antuvi, per
problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà
a París d'organitzar les sortides de voluntaris.
El
mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució a la Península, armes que van
ser portades a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) per Alphonse Tricheux i
passades a l’Interior.
El
setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes
italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional
«Garibaldi», subordinada al Partit Comunista Italià (PCI), fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment «Giustizia e
Libertà».
El
novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb
un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son
pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la
Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per
la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats
d'Aragó.
Després
dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic
Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió.
El
16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de
Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista.
Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en
un hospital de Barcelona i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc
davant un grup de nombrosos companys.
En
1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico
nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada