Espectacle
i paternalisme dels germans Roca amb la gent del veïnat
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 09/06/2015
Girona (Gironès).-
Llegim a ARIET.CAT una crònica profunda
sobre el barri gironí de Taialà i el restaurant de moda denominat El Celler de
Can Roca. A Taialà, tothom coneix la història de la família Roca. Durant els
anys 60, Josep Roca, el pare dels cuiners, conduïa l’autobús que anava fins al
centre de Girona. En aquell temps dels plans franquistes de desenvolupament a
cura de la secta Opus Dei, que va desbancar Falange en els govern del general dictador,
hi havia pocs cotxes a la ciutat i conduir un autobús era un càrrec de
responsabilitat.
L’any
1967, Josep i la seva dona, Montserrat Fontané, van obrir un restaurant a Taialà
on es menjava bé, barat i en abundància. Hi tenien tanta traça que moltes persones
de Girona es desplaçaven fins a la perifèria d’aquella ciutat grisa, plena de
soldats –amb prostitució per la tropa-- i episcopal d’aleshores per menjar calamars a
la romana, arrossos i altres plats de país. Tot un èxit, tenint en compte el
menyspreu històric pels barris plens de gent treballadoera immigrada d’Andalusia
i altres terres de latifundi.
Uns
anys més endavant, els fills Roca van començar a fer experiments moleculars i
Can Roca va adquirir fama internacional. Actualment, el restaurant familiar
segueix obert, però El Celler de Can Roca, la creació dels fills, ha esdevingut
un cos estrany que manté una relació ambigua amb la resta del barri. “Sense
nosaltres no haurien arribat on són”, assegura l’Antonio, un guixaire jubilat
que lamenta una mica que els diaris no parlin de les persones que omplien i ell
mateix, anys endarrere, Can Roca. “El que tenen, s’ho han guanyat. La família
sempre ha estat molt unida”, matisa un company. Els dos ancians recorden amb
nostàlgia l’època en què Can Roca no era res més que un bon restaurant de barri.
Reconeixen els mèrits dels germans Roca, però desconfien instintivament de la
cuina experimental. “Allò és per senyorets. A nosaltres ens mirarien de dalt a
baix i no ens hi deixarien entrar. No és un lloc per a treballadors”. I encara
hi ha qui nega que hi ha classe obrera i lluita de classes. El Celler de Can
Roca i la concomitància amb l’Ajuntament de la ciutat demostra que hi ha
classes socials a Girona. Més clar, l’aigua.
L’espectacle
de “la xocolatada de Carnestoltes”
Al
centre cívic que hi ha davant del restaurant parlen amb orgull dels cuiners
Roca. “Només en sentiràs bones paraules”, explica l’Anna, que ha viscut tota la
vida a Taialà. “S’han mantingut molt units al barri. Fa dos anys, van fer la
xocolatada de Carnestoltes”, corrobora una treballadora del centre cívic. És
clar que la majoria de veïnes no han tastat mai les delícies dels germans Roca
i no estan segures de saber-les apreciar. “Et posen un plat gran amb una coseta
al mig. No sé si m’atiparia, la veritat”, especula l’Anna. “Jo em sembla que no
hi menjaré mai. El menú val 170 euros i la beguda va a part”, intervé la
bibliotecària del centre cívic, que afegeix: “Tu creus que la gent del barri
s’ho pot permetre? Aquest restaurant és per alguna gent de Montjuïc”, la
urbanització burgesa que es va fer a Girona amb els diners acumulats per la
serra Farreras i la logística política de la secta Opus Dei en temps de la
Dictadura.
El
problema no és només econòmic, sinó també de disponibilitat. El Celler de Can
Roca té una llista d’espera d’onze mesos. Per reservar una plaça, es cal
apuntar el primer dia de cada mes i esperar fins a l’any següent.
Quins
beneficis aporta El Celler de Can Roca a Taialà?, es pregunta ARIET.CAT. Més aviat
pocs, respon el portal digital. “Els clients vénen, mengen i se’n van. Tots els
beneficis se’ls queden ells”, explica l’Anna. “L’any passat va venir el rei i
ho vam saber per la televisió”. “Quin rei? El d’abans o el d’ara?”, pregunta
ARIET.CAT. “El rei emèrit. Ara es dedica a aquestes coses”, respon ella amb
sornegueria. “Pel Celler de Can Roca hi passen moltes personalitats, però a
nosaltres no ens vénen a veure”, bromegen dins del centre cívic.
Qui
està realment content amb els germans Roca és l’Associació de Veïns del barri.
Al Pepe, el tresorer, li falten paraules d’agraïment. “Ens ajuden sempre que ho
necessitem. Aquest any han pagat les samarretes de la Festa Major. Els estimem
com uns pares”. Com que el Pepe no passa
angúnies per arribar a final de mes, ja ha menjat tres vegades a El Celler de
Can Roca. Tot i això, reconeix que la majoria de veïnes i veïns del barri no
s’ho poden permetre i que, de fet, tampoc s’hi sentirien còmodes. Les fronteres
socials no només estan fetes de diners, sinó també d’idees, gustos i costums. Pepe
recomana el restaurant dels pares dels Roca, enlloc dels experiments dels
fills: “Per deu euros menges un bon plat”, confessa amb to confidencial.
Fins
i tot si El Celler de Can Roca és un producte cultural destinat a l’alta
burgesia, moltes persones de Taialà fan un gran esforç per poder accedir a
aquest espai selecte. La pressió social, la curiositat o el simple afany de
distinció els empenyen a fer una despesa que està molt per damunt de les seves
possibilitats. La cambrera del centre cívic, per exemple, ha estalviat les
propines de tot un any per poder pagar-hi un àpat. La Leticia, una estudiant
d’hostaleria a l’atur, també espera la seva oportunitat. Una vegada, durant els
seus estudis, va visitar el restaurant i va quedar fascinada pel que hi va veure.
“No perdo l’esperança de poder-hi menjar un dia”, diu amb una nota de tristesa
a la veu, segons explica ARIET.CAT
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada