El 36 va allistar-se com a voluntari en la Centúria
Polydor, que operà a Cadaquès i a la Costa Brava
Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937, com a
delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les
tropes cap a Barcelona per lluitar contra el stalinisme, mentre tancava la
frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les
comarques gironines.
El 39 s'exilià al Rosselló i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià,
formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret.
Joan Sans Sicart:
El 16 de maig de 1915 neix a
Barcelona, en una família de la petita burgesia il·lustrada, el militant
anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart.
El seu pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un
retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró (Maresme)-- i escultor,
republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical
Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), publicació que el va
arruïnar.
Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant
Feliu de Guíxols.
Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de
Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en
aquesta localitat.
En el 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats.
Va començar a fer feina a Badalona (Barcelonès Nord)
de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el
batxillerat.
En aquesta època freqüentà nombrosos intel·lectuals i
militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i
s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys
esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió
de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior).
En el 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil
de Consciències Lliures.
En el 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer
feina a l'escola racionalista «Salut i Alegria» de Badalona.
Aquest mateix any, prengué part des dels seus
començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU).
Participà activament com a orador en la Federació
Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris
de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa.
El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800
metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament
feixista.
Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor,
que operà a Cadaquès (Alt Empordà) i a la costa empordanesa, i després es va
integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat
d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI
Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de
1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit.
Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a
Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari
d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra el stalinisme, mentre
tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet
totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació
dels sectors directius de la CNT.
En acabar la guerra, s'exilià al Rosselló i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià,
formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret.
En el 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en
representació de la CNT.
En aquests anys va col·laborar amb la resistència
antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en
la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la
fracció ortodoxa.
En el 1945 participà en la redacció de la ponència sobre
la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París.
Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències
per tot arreu (Tolosa de Llenguadoc, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller,
Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.).
L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa de
Llenguadoc secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT.
En aquesta època féu amistat amb Albert Camus.
Durant els anys següents va exercir càrrecs de
responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en
l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió
organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de
Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de
Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952,
representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc.
Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont
d'Alvèrnia, Bordeus, etc.).
En l'any 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector
Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan
en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT.
En el 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va
abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família
Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància
--fou un temps secretari de Frederica Montseny--.
Després de trenta anys com a comptable a Tolosa de
Llenguadoc es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat.
Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura
de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses
activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips
juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc.
En els anys setanta va participar en activitats
antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis (PSOE), Jorge Semprún
(expulsat del PCE) i l'últim president de la República en l'exili, José
Maldonado González.
En el 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual
exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí.
Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les
seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer
conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions
llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda, Vía
Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y
de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995),
Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en
2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé
i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant
anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La
esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004), Quebrando los
silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas
andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes.
El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007).
Joan Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
La seva companya, també militant, fou Rosa Foguet
Doll.
El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un
documental sobre la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada