Va viure entre la revolució social i la revolució
artística.
La radicalitat estètica d'un pintor anarquista garrotxí exiliat Tolosa.
Un dels primers artistes nascut a l'Estat espanyol a dur l'abstracció geomètrica a una essencialitat extrema.
Les seves pintures més interessants aspiren a construir un univers primordial de formes i colors, les quals opugnen l'accidentalitat feixuga d'una quotidianitat repleta de constrenyiments, desraons i patiments.
Unes obres en què la construcció d'una nova realitat estètica podria interpretar-se com l'expressió simbòlica d'una voluntat utòpica, d'una aspiració a una societat alternativa.
La radicalitat estètica d'un pintor anarquista garrotxí exiliat Tolosa.
Un dels primers artistes nascut a l'Estat espanyol a dur l'abstracció geomètrica a una essencialitat extrema.
Les seves pintures més interessants aspiren a construir un univers primordial de formes i colors, les quals opugnen l'accidentalitat feixuga d'una quotidianitat repleta de constrenyiments, desraons i patiments.
Unes obres en què la construcció d'una nova realitat estètica podria interpretar-se com l'expressió simbòlica d'una voluntat utòpica, d'una aspiració a una societat alternativa.
Virgilio:
Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben
jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can
Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a
fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves
activitats anarcosindicalistes.
En aquesta època participà en les activitats del
Centre Obrer d'Olot.
Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de
Sant Joan les Fonts (la Garrotxa), on destacà com actiu militant llibertari.
Soci de l'Orfeó Popular, en l'any 1935 va ser nomenat
vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar
part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la
Joventut Obrera i en el CD Montsacopa.
Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar
part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques
propagandístiques.
Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó,
integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos».
Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia
la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó), i participà en diversos combats a
Belchite i Fuentes del Ebro.
Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un
sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona
i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al
servei militar.
El gener de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, creuà el Pirineu i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers (Rosselló,
Catalunya Nord), del qual pogué fugir.
Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo
Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta
amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de
filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans.
L'esclat de la Segona Guerra Mundial i l'agreujament
de la seva malaltia el van obligar a passar a la zona del govern de Vichy, denominada
«França Lliure».
Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena,
Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en
farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant
Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits.
A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne
Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de
diversos autors d'avantguarda jueus refugiats a Occitània fugint de l'ocupació
nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay.
Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on
muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines.
A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes
exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim
Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què
es té constància.
Durant l'ocupació alemanya d’Occitània participà en
activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al pestanyista
Partit Sindicalista.
En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè
li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel.
En el 1947 nasqué el seu únic fill, Michel.
Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29
d'agost de 1947 a la seva casa --número 40 del Quai de Tounis-- de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que
la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de
la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en
un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de
2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la
abstracción geométrica».
Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es
pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó
(1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15
d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de
l'Exili (MUME), a la Jonquera (Alt Empordà), l'exposició «"Virgilio".
Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català
anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador
de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.
La radicalitat estètica d'un pintor garrotxí exiliat Tolosa
El pintor anarcosindicalista olotí Virgili Batlle Vallmajó, vinculat al moviment
llibertari que va produir tota la seva obra coneguda en terres de
França, va patir les penalitats de l'exili, però
l'experiència de l'èxode li va donar l'oportunitat de conèixer nous
corrents estètics presents en la terra d'acollida i dels quals
possiblement mai no hauria tingut notícia si hagués restat al seu país
d'origen. Uns corrents que van inspirar la seva obra com a pintor, la
qual mai no va pretendre donar un testimoni directe de les vivències
dramàtiques que va patir com a expatriat, sinó que, enfront de la
misèria i les penalitats quotidianes, va optar per crear un món plàstic
fet d'ordre, puresa i idealitat.
De tots els autors refugiats que s'acabaren instal·lant a Tolosa de Llenguadoc, àdhuc dels que hi vivien de temps, i també dels artistes que n'eren originaris, Virgili va ser el que va arribar més lluny en el terreny de la recerca plàstica. I també fou dels més discrets a l'hora de mostrar públicament la seva obra. Sota la inspiració de l'art concret i de les avantguardes constructivistes i neoplàstiques, Virgili Batlle es va convertir en un dels primers artistes nascut a l'Estat espanyol a dur l'abstracció geomètrica a una essencialitat extrema.
Les seves pintures més interessants aspiren a
construir un univers primordial de formes i colors, les quals opugnen
l'accidentalitat feixuga d'una quotidianitat repleta de constrenyiments,
desraons i patiments. Unes obres en què la construcció d'una nova
realitat estètica podria interpretar-se com l'expressió simbòlica d'una
voluntat utòpica, d'una aspiració a una societat alternativa.
Segons Narcís Selles, “Virgili mai no va pretendre donar un testimoni directe de les vivències dramàtiques que va patir com a expatriat, sinó que, enfront de la misèria i les penalitats quotidianes, va optar per crear un món plàstic fet d'ordre, puresa i idealitat”.
De tots els autors refugiats que s'acabaren instal·lant a Tolosa de Llenguadoc, àdhuc dels que hi vivien de temps, i també dels artistes que n'eren originaris, Virgili va ser el que va arribar més lluny en el terreny de la recerca plàstica. I també fou dels més discrets a l'hora de mostrar públicament la seva obra. Sota la inspiració de l'art concret i de les avantguardes constructivistes i neoplàstiques, Virgili Batlle es va convertir en un dels primers artistes nascut a l'Estat espanyol a dur l'abstracció geomètrica a una essencialitat extrema.
Segons Narcís Selles, “Virgili mai no va pretendre donar un testimoni directe de les vivències dramàtiques que va patir com a expatriat, sinó que, enfront de la misèria i les penalitats quotidianes, va optar per crear un món plàstic fet d'ordre, puresa i idealitat”.
Bibliografia bàsica:
Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle,
"Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en
Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pàgines 40-43.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada