La Comuna de Puigcerdà més enllà del ‘coix de Màlaga’ i els seus enemics

La història d'en Lluïset

   

El text complet amb notes i imatges i en format de fulletó imprimible a

[www.negreverd.blogspot.com]. 

  

Era el 1980 i a la paradeta que muntàvem els de l'Ateneu Llibertari del Poblet a la plaça Sagrada Família s'acostaven persones, per nosaltres “grans” (més grans que nosaltres), a veure que teníem. Ens compraven la ‘Soli’ i algun llibre, alguns ens deixaven donatius ja que recollíem per obrir local. N’hi havia que explicaven les seves batalletes (verídiques o exagerades) i d'altres ens parlaven amb gran timidesa i pudor, donant ànims sense posar-se medalles. 

Entre aquests darrers hi havia un home relativament jove, molt callat, poc lector de la Soli, que ens comprava sobretot coses “especials”, la ‘Carta al general Franco’ de l'Arrabal (abans de la seva conversió a la fe mariana), fulletonets de Kropotkin, i, sobretot coses més “literàries”, una antologia de contes que es deia “dinamita cerebral”, coses d'en Zola... era dels tímids, que no parlava mai d'ell, sempre explicava com li havia agradat el darrer llibre. També ens comprava enganxines, penso que quan no tenia diners per llibres, i procurava deixar alguna cosa al pot dels presos.

Aquell temps jo treballava a Cerdanyola, agafava un bus a Fabra i Puig. En aquest bus el vaig retrobar, feia molts mesos que no el veia, anava amb els estris dels pintors. En aquest ambient diferent vàrem començar a conversar, em va explicar que era pintor de parets i que la cosa no anava massa be, que un administrador de Cerdanyola li feia encàrrecs i que aviat sortiria del forat.

Em va explicar que vivia amb un amic, en un cutxitril, en una casa una mica més amunt de la Monumental, tocant a la Diagonal, també m'explicà que mai havia estat membre de CNT ni de cap organització llibertaria.

Era una persona molt tímida però amb ganes de relacionar-se, ens vàrem anar veien durant alguns mesos, si podíem seiem al costat en el bus i parlàvem, de política, del temps, del paisatge i de la naturalesa per la que estava molt interessat...

Ens vàrem deixar de veure, potser va acabar la feina a Cerdanyola, o potser vaig canviar la rutina de transport (de fet vaig deixar d'anar hi per aquells temps), desprès l'Ateneu es va dissoldre, encara que les paradetes a la plaça havien acabat feia un temps.

Va temps i un dia me’l vaig trobar al metro, es va alegrar de veurem, feia molt mala cara, tenia la pell d'un to cendrós i semblava inflat. En sortir, a la parada de Sagrada Família, em va insistir molt en que volia tornar un llibre que algú li havia deixat a la paradeta (feia anys!), tant va insistir que vàrem quedar dos dies desprès a casa seva...

Era realment un cutxitril, em va lliurar un llibre de Malatesta, de la col·lecció Acràcia, (que jo no sabia a qui tornar) i em va dir que volia fer donació dels llibres que tenia, uns 30 o 40, a algun lloc on els llegissin, estava molt decaigut i em va explicar que el seu amic havia mort per problemes cardíacs i que ell no es trobava gens be...i molt sol.

Jo també soc molt tímid, però, per una vegada, vaig prendre la iniciativa, el vaig convidar a un tallat (era rigorosament abstemi) i desprès, també a dinar en un bar de Fort Pienc que ell coneixia. A partir d’aquí es va obrir i vàrem estar xerrant durant hores, em va explicar una vida de treballs, penes i poques alegries... poques però grans. Després de acomiadar-nos vaig prometre que miraria de trobar un lloc per els seus llibres, a poder ser algun ateneu. Vaig deixar passar masses dies i quan vaig tornar a la seva casa (no tenia telèfon) ningú va obrir... vaig deixar una nota i vaig esperar de nou masses dies, potser masses setmanes, per tornar a casa seva, en trucar a la porta amb una mica d'insistència, va sortir la veïna del pis de dalt, només per dir-me que en Lluïset havia mort, feia un més, a Sant Pau.

Em vaig quedar molt fotut i amb una certa recança de no haver anat abans a veure'l, vaig pensar que era de justícia que la seva història es conegués i es compartís. De fet, mig en broma, l'hi havia dir que la seva vida era de llibre i ell enrogia de vergonya.

Però de nou vaig deixar córrer el temps, aquest cop anys, masses anys!.

Ara , potser massa tard, vull transmetre el que em va explicar, no es pot considerar historia acadèmica, però em fio de la meva memòria i he mirat de comprovar les dades, sobretot la cronologia i els llocs, segurament es més una mena de reportatge. El que no és, de cap manera, és ficció.

PUIGCERDÀ ALS ANYS 30.

Sovint es pinta el Puigcerdà d’aquells anys com una petita ciutat de comerciants i hotelers i pagesos benestant, una ciutat burgesa i liberal, s’oblida que, malgrat tenir cases senyorials per l’estiueig dels ricatxos (Puigcerdà era una localitat turística de primer ordre per els rics de la Catalunya d’aquell temps, al voltant del llac s’havien construït tot de mansions que formaven un barri a part del poble) i una població estival de senyoritus, tots aquests comerciants, pagesos benestants, hotelers i estiuejants necessitaven una corrua de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres... subalterns en condicions laborals de “servitud” no millors que les dels obrers industrials o de les indústries extractives.

A més de l'activitat estival al voltant del llac, els joves senyoritus freqüentaven a l’hivern les cases de Puigcerdà i la Molina per practicar l'esquí, sota el guiatge dels clubs més “benestants”.

Però Puigcerdà era quelcom més que el “llac” i les idíl·liques cases dels voltants, també havia un sector industrial, per exemple la Colònia Simón del tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos, les mines de lignit de Das, i la fàbrica de llet condensada SALI.

Al sector primari havien els treballadors dels boscos (lligats a un mas o no), llenyataires, traginers... i tots els treballadors dels masos, jornalers i mossos.

L’agricultura havia anat derivant en funció de la ramaderia, imposant-se els conreus per alimentar el bestiar que tenia un gran pes en la economia comarcal, al partit judicial de Puigcerdà, el 1920, havien 15.252 caps de boví d'engreix, 1.147 de llet i 3.283 cavalls, al partit judicial de la Seu (del que formen part diversos municipis cerdans, entre ells Bellver) 11.844 caps de boví d'engreix, 1.076 de llet i 1.076 cavalls. Això vol dir que entre els dos partits judicials, el de la Seu i el de Puigcerdà, tenien un 24% del bestiar Boví el 7% del boví de llet i un 19% del cavallí del conjunt de Catalunya.

El pes del bestiar de llet va anar pujant a mesura que milloraven les condicions del transport i augmentava el consum de llet a les ciutats. De fet els anys 30, la carn i la llet suposava el 40% del producte agrari de Girona.

L’augment del mercat de llet va produir la introducció de races de vaca suïsses i holandeses, que produïen més, però no s’adaptaven be a la calor. En el període que va del 1900 al 1910 a Catalunya es van importar més de 25.000 vaques de races productores de llet.

La millora de les comunicacions amb l’establiment del ferrocarril el 1922 va permetre que la producció de agropecuària fos més fàcilment comercialitzada.

 Puigcerdà era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i treballadora, on la CNT i la UGT estaven ben implantades.

Malgrat les dificultats de sindicació en els sectors dominants de Puigcerdà, el sindicat d’oficis varis de la CNT era prou fort. Tenia, en el moment de celebrar el congrés de Saragossa (1936), 277 cotitzants (que no afiliats o simpatitzants).

Si pensem que Puigcerdà tenia una població d’uns 3.000 habitants, tenim que el 9% de la població era cotitzant de la CNT. Si tinguéssim en conte sols la població activa aquest percentatge puja. Si prenem la dada de la població activa el 1930 (dades per el conjunt de l'estat), que era del 40%, llavors l’afiliació seria de més del 22% de la població activa ... la UGT també estava fortament organitzada, sobretot al tèxtil i als ferrocarrils.

De tota manera es pot suposar que al Sindicat de Puigcerdà estarien afiliades persones d’altres municipis. La població de la Cerdanya de l’Estat espanyol, el 1936 estava als voltants de les 9.000 persones (encara que les dels municipis de l’Oest s’afiliarien segurament a la Seu d’Urgell), tot i així, considerant que fos el sindicat de tota la Cerdanya, estaríem sobre el 8% de la població activa, que no és poc!.

Així que de liberal i burgesa segurament en tenia pocs pels.

INICI DE LA HISTORIA D'EN LLUÏSET.

En Lluïset va néixer cap el 1926, en el si d'una família nombrosa, ell era el tercer d'un total de sis germans, tres noies i tres nois, dels que a l'estiu del 1936 sols en quedaven vius tres, en Lluïset i les dues germanes més grans.

El pare d'en Lluïset era un xulo alcohòlic que explotava a la seva mare, i maltractava a tots, ningú s'escapava de les seves xurriacades, ni tan sols els nadons que torbaven, amb els seus plors, la sesta de l'energumen. En el patriarcat “puigcerdanenc” ningú movia un dit per protegir aquells nens, els capellans predicaven resignació i les bones dones de la burgesia local donaven roba vella i algun aliment per Nadal a la malaurada família.

El pare d'en Lluïset, a més d'explotar a dona i família, “treballava” a sou del cacic o de l’alcalde de torn sense importar qui fos (primoriveristes, de la lliga, tradicionalistes, republicans acabalats, o sia “moderats”...), exercint de mató i de cap de partida de la porra per els treballs bruts. En aquesta feina va “brillar” especialment durant els conflictes laborals (les poques vagues) i durant la dictadura d'en Primo de Ribera.

La mare d'en Lluïset es va morir ben jove, cap l'any 1932 o 1933. El pare es va trobar llavors amb una corrua de fills que eren un destorb. Be es veritat que la nena gran feia de minyona a casa d'un ric i que la segona la va poder col·locar de seguida en una feina semblant... però els quatre que quedaven eren un bon enuig. Al Lluïset que tenia ja 7 anys o menys, el va “llogar” (vendre) a “l’amo” d'un mas proper a Puigcerdà.

El pare d'en Lluïset va cobrar d'avançada el “sou” del seu fill i el va amenaçar de que si marxava de la casa de “l’amo” “si no et mato jo, et tornaré allà agafat de l’orella perquè et mati el patró”.

LA VIDA ALS MASOS.

El mas era un mon estrictament jeràrquic, la major part de la ma d’obra assalariada era temporera, però en els masos grans podia haver un, relativament nombrós, personal fix format bàsicament per criades i mossos, majoritàriament eren homes, “joves”.

Als anys 40, un 81% eren homes i un 19% dones. El treball infantil tenia un pes molt important, els treballadors de menys de 16 anys, suposaven un 14% de la mà d'obra fix, però els menors de 10 anys (com en Lluïset) eren molt pocs, de fet la incorporació de nens començava a partir dels 10 anys i era important a partir del 13 anys. En Lluïset va ser un treballador “assalariat” precoç per la seva època.

Segons les mateixes dades dels anys 40 hi havia molts pocs vells treballadors i treballadores vivint als masos, desmentint el mite paternalista de la cura del treballador mal pagat durant la vellesa com compensació al dur treball amb poc sou i en males condicions.

Als masos més grans, durant els anys 30, es combinava la ramaderia extensiva i la intensiva (sobretot per la llet), el conreu d’espècies farratgeres i feines forestals en boscos propis o comunals (concessió per subhasta o per sorteig). També eren importants els conreus de verdura, patates, alguns fruits... tan per consum propi com per a la venda local

En Lluïset no es movia del mas, no feia de pastor ni d’ajudant de llenyataire, però treballava al galliner i a la cort dels porcs, retirava els fems, traginava pinso, tenia cura de magencar els femers, treia aigua del pou i transportava galledes d'aigua i llenya, participava en les puntes de feina en la recol·lecció del fenc i altres conreus farratgers, feia de recader, treballava als horts escardant, regant, recollint... i tot el que manessin “l’amo”, la tieta, el mosso encarregat i la resta d’adults....

 Dins d’una determinada tendència històrica es pinta el sistema agrari català com un mon sense tensions, sense grans propietaris i sense explotació. Petits agricultors autosuficients en un mon idíl·lic on els conflictes venien de fora.

Res més lluny de la realitat, en el mon agrari català abundaven els grans propietaris, els parcers estaven dividits també entre parcer benestants i parcer a frec de la misèria (on queien fàcilment víctimes de rendes abusives, contractes tramposos i desnonaments), eren nombrosos els assalariats, ja fossin jornalers o mossos. En el camp català els desnonaments de parcers eren molt freqüents.

 Un mon de violència classista en una direcció de propietari cap a parcers, cap a jornalers.. un mon que la revolució, bàsicament urbana, va capgirar. És difícil comprendre la violència que va viure el mon rural a Catalunya, si no es reconeix la existència d’una violència major exercida per les classes dominants del sistema agrari durant decennis... i molt especialment durant els anys centrals del període republicà.

EN LLUÏSET AL MAS.

En Lluïset no recordava ni tan sols el nom del mas ni de “l’amo”, suposo que d'alguna manera es protegia d'un record massa dolorós. Per el que em va dir, crec que podia estar al municipi d'Age que ara forma part de Puigcerdà, però també podria estar al costat de la frontera per algunes coses que em va dir sobre les persones del mas i el contraban de bestiar, de fet a un dels mossos li deien Llepatupins, malnom dels veïns de Llívia.

A la única persona amb qui es va lligar afectivament al mas, l'hi deia minyoneta, que és com la cridaven quan les coses anaven be, si la cridaven “minyona!!” llavors era senyal de feina extra i dura, o d'un càstig, d'un cop o d'una pallissa, el seu nom sols me'l va dir al final de la conversa.

Al mas de “l’amo” vivien ell, la dona, tres fills, i una tieta soltera, menyspreada, marginada i missaire, però amb més mala llet que un gat borni i defensora mesquina dels interessos de la família. La dona de “l’amo” era una dona trista i callada, no comptava per res, allà qui manava era “l’amo” i la germana de la dona de “l’amo”, la tieta.

A la bora de “l’amo”, sense barrejar-se, vivien una criada i un mosso de confiança que exercia d'encarregat (eren marit i muller) amb dos fills. Al marge totalment de la família, al costat de les bèsties, els homes, i a les golfes, les dones, ben separats segons el sexe, un o dos mossos, una criada, una minyoneta, un pastor... i en Lluïset.

La feina començava abans de la sortida del sol i acabava quan “l’amo” o el seu encarregat decidien. A l’hivern, quan el dia era curt i ja era impossible encarregar més feines a l’aire lliure, la tieta tenia un recurs suprem per mantenir ocupats als treballadors, EL ROSARI. Al mas es resava, amb tots els misteris i sumsumcordes, mentre desgranaven panís o feien altres feines sota cobert. A l'estiu, quan la jornada s'allargava, el rosari no era ja tan sant, i es podia dispensar o escurçar... en això la tieta era molt liberal.

Aquest ritme durava set dies a la setmana. El diumenge, la tediosa estona de la missa amb les apocalíptiques amenaces del capellà (amenaces contra desitjar els bens o la dona del “proïsme”, contra la manca de respecte als patrons o als capellans, contra el ball, el cinema, la lectura... i sobretot contra qualsevol “pràctica impura”, o sia sexual) es recuperava fent feina extra el dissabte o anant a dormir més tard, així que tenien un motiu més per rebutjar als capellans i la missa.

Com és de suposar al arribar l'hora queien estesos al jaç, atents però a qualsevol urgència, el part d'una vaca, una pluja sobtada o qualsevol necessitat real o imaginada per “l’amo” o la tieta. Atents al crit d'alçar-se de bon matí, un retard per mínim que fos tenia conseqüències força greus, per exemple quedar-se sense l’esmorzar.

Al patriarcat modèlic del mas, els nens eren atonyinats sistemàticament... tots!!... però els nens subalterns més... els fills de “l’amo” rebien del seu pare, la seva mare i la tieta, els fills del mosso de confiança, de “l’amo”, la família de “l’amo”, el seu pare i la seva mare, però la minyoneta i en Lluïset rebien de tots els adults... i dels fills de “l’amo” i sovint també dels del mosso “de confiança”. Així que no calia portar-se molt malament per rebre una surra diària... o mes.

Els pegaven amb la ma i amb qualsevol objecte, amb una sabatilla, una corretja, una vara de fusta... a la tieta l’hi agradava l’espolsador i a “l’amo” les xurriaques dels cavalls... també els donaven cops de puny, puntades de peu, pessigades, estirades de cabells, i, si corrien, també els tiraven pedres o qualsevol objecte que fes mal. Els pegaven al cul, a les cuixes, a l’esquena, als braços... arreu.

EN LLUÏSET SOMNIA AMB PANS DE RAL!

El mas era una piràmide jeràrquica i això es reflectia a l'alimentació... “l’amo” i la seva família estaven ben grassos, el mosso de confiança i la seva família, més aviat prims, la resta estaven cada cop més secs a mesura que es baixava de l’escala social, fins arribar al Lluïset que estava esquelètic.

L’amo” era un garrepa de cal estret, sobretot pels altres, ell es donava una bona vida, encara que es considerava molt auster. Cada dia menjava carn i no perdonava el vi i l'aiguardent... i els diumenges quelcom dolç. El dolç era la debilitat de la tieta, però estava severament racionat, sols la família de “l’amo” i encara justet.

Els de la base de la “piràmide alimentaria” menjaven farinetes de farro el matí, llegum i una mica de pa el migdia i un bullit de patates o naps i alguna verdura a la nit, acompanyat de pa. Fins i tot la fruita, que s’arribava a fer malbé i es donava als porcs, havien de menjar-la d'amagat, desprès de furtarla (“no robaràs!!” cridava el mossèn a missa). Alguna vegada, si era festa grossa, podien menjar les deixalles de “l'amo” i família.

A la nit, havent sopat, mentre els subalterns feien algunes feines d'estar asseguts, rentaven els plats, escombraven... “l’amo”, que l'hi agradava molt el refrany “de grandes cenas estan las sepulturas llenas”, obria el celler, cambra dels tresors sempre tancada amb clau, i treia una botifarra, una cansalada i a vegades un pernil i se’n tallava una bona ració, a vegades en donava als seus fills, i menjava ostentosament, fruïa tant amb el menjar com amb l'afamada cara dels seus subalterns (el diumenge el capellà predicava contra el “pecat de la gula”, la gula dels pobres és clar).

En Lluïset no es podia imaginar el gust del pernil, i no es permetia somniar amb semblant irrealitat, els somnis d'en Lluïset estaven plens de pans rodons grossos i cruixents, es somniava davant la porta oberta del celler i d'una muntanya de pans, sols allargar el braç i es podrien tocar... Però eren somnis i els somnis no curen la gana.

Amb una alimentació tan escassa creixia poc i escanyolit... “és de mala mena, ja ho diu el seu pare!!” s'esclamava “l’amo”.

En aquell mon de mesquinesa encara hi havia moments de llum, la minyoneta, que ajudava a la cuina, a vegades podia birlar un tupí del menjar dels porcs o un rossego de pa i el compartia amb en Lluïset... era un guisat exquisit!!, o al menys els semblava a ells. La minyoneta difícilment podia “distreure” alguna altra cosa, els mil ulls de la tieta vetllaven pels interessos de la família i eren llegendaris els seus pessics i cops al cap. En Lluïset a vegades podia portar una ceba, un tomàquet o una pera, llavors també la partien i les menjaven a mitges

.

 LA “SEXE” I “L’AMO” D'EN LLUÏSET.

En el patriarcat rural on estava presoner en Lluïset, la tieta dictava la segregació sexual més estricte i no es limitava a vigilar als nens, nenes, criades i mossos, també vigilava de prop al seu cunyat i tenia cura de que cada diumenge es confesses, en això els criats tenien la sort de que sols se’ls exigia un cop al més.

En Lluïset no havia fet la “comunió” així que d'això es lliurava, però la minyoneta si que s'havia de confesar ”si l'hi explico guarrades em posa una penitencia petita i es queda content, sinó me l'allarga.. de tota manera no l’hi faig cap cas i només faig veure que reso” explicava al Lluïset, quan ningú podia escoltar-los... i recomanava “quan et facin confessar has de fer el mateix, confessar alguns pecats per dissimular i no fer la penitència.

 L’amo” els diumenges a la tarda anava a Puigcerdà, a jugar la partida al Casino, o al menys això deia ell. Com que era tan garrepa no jugava amb diners i per descomptat no anava amb prostitutes... Tal vegada esporàdicament (per no gastar) s’aprofitava de persones i “serveis” que fossin “suficientment econòmics”.

Beure si que bevia, cada diumenge arribava borratxo al mas... “algun vici han de tenir els homes” deia la tieta, “però aquest no és massa car i ja se’n confessarà diumenge vinent”.

Ara bé, en aquell mon de dominació i de repressió sexual, en paraules d'en Lluïset “quan “l’amo” en tenia ganes, tan li feia el cul de la minyoneta com el cul del vailet” i, sovint, en arribar borratxo podia abusar sense traves de les dues criatures que tenia sotmeses... si les podia enxampar!. Com que era un vici econòmic, la tieta (i la dona) perdonaven els fets, “ni pecat deu ser!!, no cal confessar-se’n!!”.

Però no tot ha de ser control, la minyoneta que era 3 o 4 anys més gran, quan podia, arreplegava al Lluïset pel braç i l'arrossegava a algun racó fosc on es feia acariciar tot el cos pel maldestre noi, suaument amb els dits i la boca, no com el barroer, borratxo i pudent que abusava d'ella... que abusava dels dos. Era un risc molt important, si els haguessin enxampat, el resultat hagués estat dolor, vergonya i culpa. Afortunadament els poderosos (i “l’amo” i la tieta eren poderosos) moltes vegades no veuen el que passa davant dels seus nassos.

 Així podien comprovar, malgrat la por i la culpa cristiana, que el sexe era gloriós i que la brutícia violenta i repugnant era cosa “d'amos”.

En Lluïset massa nen (i massa afamat) per tenir somnis eròtics, continuava somniant amb pans de ral i els diumenges s'amagava on podia, a veure si “l’amo” anava a dormir la mona sense trobar-lo. La minyoneta també s'amagava, però de somnis eròtics... renoi si en tenia!!, totalment aliens a la barroeria i la brutalitat de les “practiques” a les que estava sotmesa a la força... i amb pans també somniava... un dia eròtic, l'altra gastronòmic. Els somnis no tenen límits, la pena és que no solen fer-se realitat... PERÒ A VEGADES SI!!!...

JULIOL DE 1936 A PUIGCERDÀ.

El 19 de juliol de 1936, les forces populars van derrotar a Barcelona el cop d’estat feixista, la notícia es va estendre per tot Catalunya, els militars indecisos es van decidir (a favor de la república) i la majoria d’alçats a les ciutats més petites de Catalunya es van rendir, menys els que van poder passar a França.

A Puigcerdà hi havia una força de carrabiners per controlar la frontera, aquests carrabiners, així com la Guardia Civil no van fer costat a “l’alzamiento”, els oficials o van fugir o van ser afusellats.

L’Ajuntament va restar mut i paralitzat i així fou com un grup decidit va procedir a prendre la iniciativa. Es van obrir les portes de la presó i es van començar a cremar els establiments religiosos, en pocs dies es van destruir els 8 edificis religiosos de Puigcerdà (l’església de Santa Maria, capelles i esglesioles), un establiment religiós per cada 375 habitants!!. També es van cremar els arxius parroquials, notarials i el registre de la propietat... I un cop cremats els de Puigcerdà la crema es va estendre per tots els pobles de les rodalies.

L’església de Santa Maria, la més important del municipi, després de ser cremada va ser enderrocada, deixant sols el campanar com a mirador... encara avui podem trobar aquest campanar solitari.

Es va procedir a col·lectivitzar no sols les fàbriques, serradores i mines sinó també molts negocis petits i la distribució comercial, constituint una Cooperativa Obrera Col·lectivitzada

El seu lema era “la cooperativa no ven, distribueix!”. A la cooperativa treballaven 185 treballadors i treballadores en 28 seccions que anaven des de sastreria fins fàbrica de lleixiu. Sembla que, cosa que no va passar a tot arreu, els sous d’homes i dones eren iguals. També es van col·lectivitzar les mines de carbó de Das, les serradores i els treballs forestals, les indústries i alguns masos que estaven abandonats.

Naturalment els estiuejants van sortir corrent, cames ajudeu-me, molts d’ells carregats amb tot el de valor que podien carregar cap a França, i d’altres a les seves localitats d’orígens o a llocs on creien que estarien més segurs.

Durant els primers mesos de la revolució es van assassinar (assassinar: matar al marge de la llei i de l'estat) moltes persones. A la ‘Causa General’ del franquisme en cita 33 noms (no serien doncs moltes més). Els morts es van produir entre el 25 de juliol i el 30 d’octubre de 1936, en total 1 militar i ex regidor, 3 capellans, 9 membre del partit d’extrema dreta i primoriverista Unidad Patriòtica i somatenistes (els de la zona “nacional” van incorporar-se a Falange), 3 alts funcionaris (el notari i 2 secretaris judicials), 4 industrials i “propietaris” i 13 persones d’altres oficis o dels qui no es coneix la filiació política. Malgrat que no sigui una justificació, durant aquest període arribaven les noticies de les matances “nacionals” de Mérida i Badajoz i els primers bombardeigs sobre Madrid. 

QUELCOM TRASBALSA LA VIDA D'EN LLUÏSET.

Alguna cosa passava. “L’amo” estava molt nerviós i, inopinadament, va decidir anar-se'n a Bellver, on tenia socis de negocis de bestiar amb França, el més estrany es que s'emportava a la dona i els fills, molt d’equipatge i, cosa extraordinària, que llogués un cotxe (tan car!!!) per anar-hi.

La tieta es va quedar de directora del mas, es va penjar la clau del celler del coll i va adoptar un posat heroic. Va començar a donar ordres, no massa lògiques... que netegessin les corts (les havien netejat feia dos dies!!), que reguessin l'hort (però si aquest matí plou!!), que desgranessin blat de moro (de dia, desaprofitant la llum!!)... i tot això sense haver menjat les farinetes de l’esmorzar!!...

La tieta estava nerviosa, però més nerviosa es va posar quan es va sentir en la llunyania el soroll del motor d'un camió, els nervis es van convertir en una cosa semblant al pànic (la tieta tenia por!!), quan pel camí del mas, encara lluny, es veien venir un camió petit i una furgoneta.

Des de dins dels corrals varen sentir com els vehicles s'apropaven i s'aturaven, i desprès el cop sec de les portes i veus d'home...

Malgrat les ordres de la tieta de no moure’s, tot el personal va sortir a la entrada del mas, davant de la casa havia un grup d’homes de posat decidit, armats amb fusells, alguns d’ells portaven un mocador negre i roig al coll.

 EN LLUÏSET CONEIX ALS REVOLUCIONARIS.

En Lluïset se’ls mirava meravellat de com estaven davant la tieta, ben drets, rectes, sense treure’s la gorra i donar-li voltes tot nerviosos... i parlant amb ella amb decisió!!!... d’igual a igual!!... quina meravella!!.

Un dels homes se’l va quedar mirant... “i tu que mires sardineta?”... al pobre Lluïset se li va glaçar la sang i involuntàriament el seu estómac va fer un ronc de pura gana, l’home va esclatar a riure, “renoi! portes un llop dins la panxa?, que tens gana xaval?” I de nou involuntàriament en Lluïset es va sentir dir “si, molta!”, la tieta va dirigir-li un gest que volia dir “ja t’arreglaré jo!!”, però llavors l’home dirigint-se a la tieta va dir “vinga dona!!, aquesta sardineta te gana!!, treu menjar!”. La tieta va dirigir al Lluïset una mirada d’odi i va dir que no en tenien.

Els homes alegrement van dir que ja veurien si no en tenien i van entrar decidits dins el mas, remenant totes les coses. El qui havia preguntat si tenia gana va trobar la porta del celler, “obriu aquesta porta!!”... naturalment la tieta deia que no tenien les claus i que sols havien mals endreços, però l’home d’una puntada de peu la va esbotzar i van quedar a la vista de tots el tresor del mas.

De pans no n’hi havia, però de porc adobat una carretada, botifarres de tota mena, cansalades, olles plenes de carn en oli... i ... pernils!!, botes de vi i ampolles d’aiguardent. Els homes van recollir les botifarres, els pernils, el vi i l’aiguardent, en anar a carregar el camió, l’home que havia parlat amb Lluïset l’hi va posar un pernil començat a les mans... “au, menja sardineta!”!.

En Lluïset va sofrir un atac d’ansietat, quan marxessin la tieta recuperaria el pernil!! i portat per la desesperació de la gana va agafar una destral del mateix celler i va tallar un tros... l’home reia “renoi, si que en tens de gana!!, talles el pernil amb destral. Porta, porta que ja el tallo jo!!”, va treure un ganivet esmolat i va tallar el pernil com deu mana, i el va anar donant al Lluïset i a la minyoneta que s’havia apropat en veure que hi havia teca, cada tros que els donava arrencava un somriure a aquell home d’aparença tan ferotge, que fins la tieta s’arrugava davant seu.

“Em sembla que no os alimentaven massa be aquí, ja veureu com ara canviarà tot!!”, deia enriolat.

Però els homes no van marxar de seguida. En Llepatupins, semblava estar en combinació amb ells. Un que semblava el més decidit, i que tenia una cama esguerrada, va anunciar que el mas quedava col·lectivitzat, que s’havia abolit la propietat i que ja no hi havia ni amos ni capellans i que d’aquí uns dies hi hauria una reunió amb el comitè per veure com s’organitzava tot, mentrestant en Llepatupins faria d’organitzador.

Va aparèixer tot d’una la minyoneta, que semblava que havia entès tot abans que ningú, i va posar l’escopeta de l’amo en mans d’en Llepatupins, tot dient “si has d’organitzar el mas et caldrà això!”. Els homes van riure de l’acudit de la noia, la gent del mas semblava no entendre res i la cara que va posar la tieta va ser per llogar cadires.

Després, els homes van començar a pujar als vehicles, en aquells moments en Lluïset va prendre una decisió desesperada, “això no pot durar i la tieta tornarà a agafar les regnes!!”, va apretar a córrer i es va enfilar al camió.

“Que fas criatura, fora d’aquí!!” va dir l’home que coixejava, “vinga Antoniu, portem-lo amb nosaltres, està clar que no es vol quedar aquí, ens pot fer d’enllaç!!. Au, que no sigui dit que en el comunisme s’obliga a les criatures a quedar-se on no volen i on no les tracten be!!”, el coix va rondinar una mica, però finalment en Lluïset es quedà dalt del camió.

Van seguir la ruta visitant cases i masos on els amos havien fugit i on els parcers els rebien sense massa entusiasme. Desprès cap a la nit marxaren a Puigcerdà.

EN LLUÏSET FA DE RECADER DEL COMITÈ.

El van deixar allotjar-se al quarter general del Comitè. En un racó tenia un catre, i menjava amb ells!!, no recordava haver menjat mai tan be, tan bo i tan variat i no comprenia que els altres rondinessin o es queixessin de la qualitat o de la varietat. En Josep (l’home que havia intercedit perquè el deixessin pujar al camió) l’hi deia “menja sardineta!, a veure si poses una mica de carn sobre els ossos i et podem apuntar a fer de milicià!!”. El quarter era un edifici estrany, rodejat de jardí i tot guarnit de finestres i punxes, l’interior tenia uns mobles igual d’estranys que feien por de tocar-los, no fos que es trenqués alguna cosa, segurament era la mansió, no d'un “amo”... sinó d'un capitalista... “unes persones que, encara que costa de creure, son més dolentes que l'amo, perquè tenen encara més gent sota el seu poder!!” l’hi explicava en Josep.

No havia passat mai tant de temps sense rebre un cop, una xurriacada o una pessigada, es clar que algunes vegades l’escridassaven, però no era rés comparat des on venia i sempre sortia un “defensor”... tots el tractaven be. Fins i tot l’Antoniu, que tenia bastant mal caràcter, va insistir en que havia de prendre llet al mati per tenir forts els ossos... “no como yo!!” ... llet!!. Al mas munyien 15 vaques lleteres però sols l’havia vist a les galledes i als pots que s’emportava el camió de la llet, no recordava haver-ne begut mai... i la llet condensada que a vegades venia de la fàbrica mmm!!... llets!!.

Durant el dia anava i venia amb notes, papers, paquets... del comitè, a l’ajuntament, de l’ajuntament al quarter de carrabiners, del quarter a la impremta del Sembrador, el periòdic del comitè... també repartia paquets del Sembrador i exemplars solts a alguns subscriptors.

 A tot arreu el rebien be i parlaven amb ell. Un home gran anomenat Pau el volia fer anar a escola, però en Josep el va convèncer de que millor esperar a que obrís l’Escola Nocturna que estaven preparant, ja que, “de fet, en Lluis, ja és un treballador quasi gran, el que passa és que està molt prim”, deia tot picant-li l’ullet.

En arribar a Puigcerdà el primer que va fer en Lluïset va ser esbrinar el que havia estat dels seus germans... i, sobretot, si son pare rondava pel poble, “ton pare?, no et preocupis per ell, l’hi van fer la clenxa a la collada les primeres setmanes!!”.

I realment no tenia de que preocupar-se, a la Collada de Toses havien executat a tot un seguit de persones, enemigues, en principi, de la revolució... i si alguna realment mereixia això era el pare d’en Lluïset!!...

Les dues germanes grans que feien de criadetes pels rics se les havien endut els seus patrons. Dels tres, més menuts, van dir-li que van morir tots tres, entre el seu lliurament a “l’amo” i el 1936, de diverses “malalties”, no va saber quan va ser ni on els havien enterrat, eren l’últim record del que havia d’haver estat la seva llar i, encara que els records es van diluint, sempre va tenir la nostàlgia de saber que havia estat i on eren els seus germans...

EN LLUÏSET DESCOBREIX EL MÓN.

Abans d’anar al mas, en Lluïset havia anat casi cada dia a l’escola, la seva mare i la segona germana se n’ocupaven. De fet va anar a escola abans de tenir l’edat, ben petit!!, la seva germana se’n feia càrrec i així no estava a casa a l’abast de son pare i es lliurava de maltractaments.

Quasi havia oblidat la lectura, però esperonat per en Pau (no volia que el digués senyor Pau!!), va començar a llegir coses senzilles, coses de nen petit, amb lletres grosses i dibuixos. Va ser com si es trenqués un dic i de seguida va començar a llegir, cada cop a més velocitat, cada cop entenent més el que llegia, i no va parar de llegir fins que va morir.

Va acabar tan afeccionat a la lectura que els del Comitè deien “sardineta, no llegeixis tan, que et gastaràs la vista!!”. Però es veia be que els agradava que llegís i que n’estaven contents, fins i tot orgullosos de que “un nen proletari llegís tan be com el fill d'un catedràtic”.

Mentre esperava la resposta a un missatge, mentre vigilava la cassola que a vegades es cremava per distracció (“t’haurem d’estirar les orelles!!, tan llegir, tan llegir coi de xicot!!” deia un tal Joan... però mai acomplia l’amenaça). Llegia fins que es feia ben fosc i anava a dormir, en Lluïset llegia i llegia, i tot un mon insospitat s’obria davant d’ell.

De seguida va devorar novel·les, d’en Jules Verne, de Blasco Ibáñez... les que més l’hi agradaven eren les que parlaven de viatges a terres llunyanes i d’animals estranys... animat per en Pau, que havia viatjat molt, va començar a llegir coses de geografia, especialment “El hombre y la tierra” de l’Elisée Reclus, que en Pau tenia en fulletons... i d’aquí ja entrat en 1937 ‘La conquista del pan’ d’en Kropotkin... “ara ets més anarquista que nosaltres, sardineta!!”.

En Lluïset somniava amb veure món, en viatjar a països llunyans, veure elefants i girafes... en Pau l’hi deia que podem fer tot el que ens proposem i que és qüestió de voluntat i que, a més, en el mon nou no hi hauria altres traves que la que ens auto imposéssim.

 En Pau era de Gironella i havia viatjat per l’Amèrica, coneixia varies llengües, va ser expulsat de l’Argentina per activitats anarquistes d'oposició al general Uriburu i va retornar a la Península als voltants de 1932.

 Per compensar tanta lectura en Josep el feia sortir cada dia al jardí de la mansió que era la seu del Comitè, per ensenyar-li boxa. Bé ell deia boxa, però molts dels cops i trucs que ensenyava no haurien estat tolerats a cap ring. (guitzes, pessics, dits a l’ull...) “S’ha de cultivar la ment, però també el cos” deia en Josep, que de jove feia de boxejador “professional” de festa major i alguna vegada també actuava en lluita lliure. 

LA RETROBADA AMB LA MINYONETA.

Quan es va inaugurar la Cooperativa Obrera de Puigcerdà, la col·lectivitat, en Lluïset va retrobar a la minyoneta, havia marxat del mas i ara treballaria a la sastreria de la col·lectivitat, aprenent a cosir.

Ella que no havia fet més que fregar, recollir merda, servint a gent que no la valorava, aprendre un ofici com aquell l’hi semblava un somni d'autonomia i realització.

 Va explicar-li que el mas estava tancat i buit, que en Llepatupins era molt mal administrador i que finalment havia marxat al front, ella pensava que en “Llepa” preferia les bales de l’enemic que fer càlculs i previsions al mas. La tieta, al veure que no podia manar, va escapolir-se a Bellver amb la seva germana i el seu cunyat, “gairebé els planyo!!, tornar a tenir al corcó missaire, garrepa i malcarat al costat és més mal del que es mereixen!!” deia la minyoneta entre rialles.

 El Lluïset va explicar-li la feina que feia, que havia après a llegir del tot i que treballava amb el Comitè, que aniria a l’Escola Nocturna i que havia cercat a les seves germanes, però que els seus patrons se les havien endut amb ells a França, “porcs!!, així les tindran més lligades i sense sou!!” va dir la minyoneta, “millor hauria estat que s’haguessin quedat i treballar a la cooperativa”.

En acomiadar-se la minyoneta agafà en Lluïset del braç i el besa a la boca amb molta dolçor, “saps?, ara tinc un company!” digué arrencant a córrer. No va saber perquè, però va sentir una barreja de tristesa, tendresa i alegria...

LA MINYONETA ES FA DE MUJERES LIBRES.

La minyoneta el va venir a veure, tenia el ulls un xic humits i un posat entristit, va explicar al Lluïset que ja no tenia company, que havien renyit i que ell marxava al front, “com que ara no ens deixen ser milicianes tots els paios es pensen que son millors que les dones!!, ja estic farta!!”.

Va dir que marxava cap a Barcelona, a veure si podia entrar a l’escola de sanitat que havien muntat Mujeres Libres. Portava una carta de les Mujeres Libres de Puigcerdà, s’havien format feia unes setmanes amb les noies de les Joventuts Llibertàries i el Grup d’Acció Cultural de Dones. No sabia si l'admetrien a l’escola de sanitat perquè tot just sabia llegir... i no estava disposada a passar setmanes a l’escola nocturna!!. “Ja he perdut massa temps entre “senyores” “amos” i xerrameques, ara vull fer el que desitjo!!”. Marxava l’any demà.

 En haver parlat es va quedar mirant al Lluïset i va aparèixer un somriure entremaliat als seus llavis, el va agafar del braç i va dir “vine!, que farem com en el mas!,... no!, com en el más no!!, millor!!!” I el va arrossegar fins una de les cambres sense mobles del quarter.

“Veuràs com serà millor!!” li deia mentre es treia la faldilla i es descordava la camisa. En Lluïset la mirava bocabadat i ruborós. Al mas, tot just es descordaven una mica la roba per passar la ma i tocar-se, i ella s’aixecava les faldilles, preparada per baixar-les de nou de seguida, a la menor alarma . Ara estava tota nua i l’hi guià la ma fins el seu cos. El noi va recordar tot el que havia après amb ella i la va començar a acariciar amb suavitat... “molt be!, molt be!, ara amb la boca!!” i el va dirigir vers el seu pubis, com feien, entre esgarrifances, al galliner, darrera la cort dels porcs o a les quadres en els seus temps del mas. La minyoneta va començar a gemegar amb suavitat però a més volum que mai, fins que es va lliurar i es va deixar anar de genolls davant d’en Lluïset amb un sospir de satisfacció i alegria.

“Ara farem una cosa que al mas mai vàrem fer!!”, va dir mentre descordava els botons dels pantalons d’ell, agafava el seu pene, el besava amb dolçor, se’l posava a la boca i amb la llengua i els llavis l’acariciava. En Lluïset no havia sentit mai una cosa com aquella. Realment anava bastant endarrerit en el desenvolupament i es moria de ganes de tenir pel cos, però amb la minyoneta va sentir un plaer com mai havia sentit, un formigueig, un estremiment que, començant pels genolls va arribar-li fins els genitals... una cosa tan agradable que havia de ser bona per força!!.

“Veus com ha estat millor, els dos iguals, sense la barroeria de l’amo, sense dolor, sense la por, sense la culpa, sense que es pugui obrir la porta i entrar algun d’aquells porcs pollosos!, poden fer soroll, cridar si volem!!”. I realment era així, es trobava relaxat, tranquil... o millor dit feliç!.

“Recordes la vegada que va entrar l’encarregat i no vaig tenir temps ni de pujar-me les calces!. Vaig haver de pujar les galledes d’aigua amb aquell tipus al darrera, que no parava de dir, vinga dona una mica d’ànsia que camines com un ànec!! Amb la por de que se’m baixessin del tot!!”. Van esclafir a riure, malgrat que en aquell moment van passar totes les angunies del mon.

“Saps que, Lluïset!, no tindré mai més un company, si de cas una companya!!. No posis aquesta cara home!! que amb tu sempre m’agradarà!!”, en Lluïset s’estranyà i va preguntar “i això es pot fer a les Mujeres Libres?”... “amb les d’aquí no sé, amb les de Barcelona segur que si, n’he parlat amb la Paulet la companya francesa!”.

A l’hora del comiat al Lluïset se l’hi ompliren els ulls de llàgrimes, era la única persona amb qui havia pogut tenir una relació d’afecte al mas. Ella l’abraçà i el digué “au no ploris home!!, segur que ens tornarem a veure i tornarem a passar un bon moment!!”... i el besà a la boca. No va saber perquè, però aquesta vegada va sentir també una barreja de tristesa, tendresa i alegria... 

EL NOM DE LA MINYONETA.

A partir d’aquí el nom de minyoneta canvia per una altra nom, per el de Nora.

La minyoneta era filla d’una criada que va quedar prenyada essent soltera, va arrossegar una vida de treball i de tristesa i potser fins i tot de rancúnia vers aquella nena que l’havia “perdut”... sempre va ser una persona freda i distant que es deixava acompanyar per la seva filla i treballaven juntes, però que no interactuava amb ella, ni masses cops, ni masses crits, però cap bes ni carícia.

 Eternament agraïda a la bondat de la “senyora”, que no la va despatxar, però que va la va esprémer fins el darrer alè.

 En morir, la bondat de la senyora va arribar fins a acollir a aquella criatura de 10 anys (i donar-li tota la feina que feien sa mare i ella conjuntament... compensant-la amb menjar, alguns parracs i un intent de rentat de cervell cristiano/classista). A cada moment recordava la necessitat de ser agraïda, obedient i treballadora, per no trobar-se com sa mare... “la persona com cal es apreciada a tot arreu! ta mare va tenir sort de trobar qui la perdonés!!!” deia... mentre la minyoneta destil·lava odi envers la senyora, el seu gos i la resta de la seva família.

La minyoneta portava el nom de la “senyora”, sempre va odiar aquell nom, el nom símbol de la submissió de sa mare, a qui malgrat tot estimava, i símbol també de la seva pròpia submissió, la senyora es deia Nicanora i la minyoneta per tant es deia també Nicanora.

En morir la “senyora” va deixar dit que tinguessin cura del futur de la noia. Així van fer els seus hereus, encomanant-la a la “tieta”, que havia estat gran companya de la “senyora” en misses, novenes, rosaris i processons... així fou com la minyoneta va anar a petar al mas.

Fins i tot es va alegrar en perdre aquell nom, massa complicat per la gent del mas, i passar a dir-se minyoneta... “minyoneta porta una galleda d’aigua!!, minyoneta frega les escales!!, minyoneta porta el menjar als porcs!!, ai minyoneta!!!!!!”....

Però quan la minyoneta va abandonar el mas i va anar a treballar a la col·lectivitat de Puigcerda es va trobar en que no volia dir-se Nicanora i a més pensava que “minyoneta és nom de criada, de serventa i desprès de la revolució social no ja no hi ha criats!!.

La companya francesa, la Paulet, del Grup d’Acció Cultural de Dones, va proposar, a la manera francesa, que es digués Nini, però la minyoneta deia que era nom de gat. Llavors una dona “molt catalana”, la Elisa Tos (de família d’Esquerra Republicana), que treballava amb ella a la sastreria, va proposar que es digués Nora i eliminés el Nica, “en català els diminutius es fan per la cua del nom”. I així, Nora, va agradar a la interessada i a totes.

Des de llavors la que havia estat la minyoneta va ser la Nora, una noia lliure que ja no temia res ni a ningú.

LA GUERRA I EL PROBLEMA DELS SUBMINISTRAMENTS.

Feia temps que el Comitè de Puigcerdà i l’Ajuntament de Bellver forcejaven al voltant del tema dels subministraments, la economia de la zona depenia molt de la ramaderia i els principals productes, la llet i la carn, es consumien en bona part a fora i eren estratègicament necessaris per la guerra.

Els ramaders, al estar a la frontera, i tenir família als dos costats, comerciaven com si no hi fos, així si els preus eren millors a França es venia el bestiar a França i si eren millors a España a España... a més en les circumstàncies d’incertesa que es vivien, tot bon negociant procurava tenir un coixí a l’altra cantó, en forma de francs dipositats en algun banc o custodiats per algun parent, això era propi més dels tractants que dels productors.

El primer conflicte esclatà al voltant del tema de la llet, a Puigcerdà hi havia la fàbrica de llet condensada (la única manera de fer-la arribar al front) col·lectivitzada per la CNT, Puigcerdà volia fer-se amb la llet de la Cerdanya. Però Bellver la portava a la Cooperativa Cadi de la seu d’Urgell, des de que el 1935 es va fusionar la Cooperativa de Bellver amb la del Cadí. De fet aquesta fusió va ser la que va rellançar la Cooperativa assolint els 12.000 litres diaris.

La Cooperativa Cadi va ser constituïda per Josep Zulueta, un cacic rural republicà moderat, que va ser diputat per Vilafranca del Penedès durant 20 anys consecutius i un dels dirigents de l’Institut Català de Sant Isidre (la patronal agrícola catalana, enemiga a mort de la famosa “llei de contractes de conreu” i defensora dels desnonaments de pagesos), els Zulueta eren hisendats a l’Alt Urgell a Barcelona i al Penedès. El seu fill Ferran Zulueta va heretar els bens i els càrrecs i va ser director de la cooperativa i diputat per ERC. La pugna entre la “Cooperativa” i la empresa col·lectivitzada tenia doncs més connotacions de les estrictament productives.

El segon va girà al voltant de la carn i del seu preu, una diferència de 50 cèntims el kilo feia que Bellver es negués a portar bestiar a l’escorxador de Puigcerdà.

Cal tenir en conte que Puigcerdà era el municipi més gran de la comarca, que suportava un gran flux de refugiats, que no era prou ric en termes agrícoles i que tenia greus problemes de subministrament.

Paradoxalment en aquest cas s’enfrontaren dues posicions a l’inrevés del que va ser habitual, els anarquistes volien centralitzar una part de l’economia de la comarca, i el poble de Bellver, governat per ERC es volia constituir en cantó productiu independent, de fet l’alcalde es va ufana sempre que durant la guerra no van sortir aliments del terme si no era per intercanvi, o sia sense diners!!.

A això s’afegia que el Govern volia recuperar el control de l’ordre públic, especialment de les fronteres i arraconar als qui volien fer la revolució social al mateix temps que la guerra, en aquest sentit els comitès de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà eren uns objectius a controlar i al voltant d’aquest tema es va anar teixint una xarxa que en el moment precís es va tancar sobre els revolucionaris dels Pirineus... es va tancar, però no amb els resultats que esperaven des de el Govern de la Generalitat.

EL COMBAT DE BELLVER.

Alguna cosa planava sobre l'ambient, la tensió es notava arreu, en les converses, en els debats, en les reunions... Fins que un dia tot un seguit d'homes armats pujaren a un camió. Anaven a Bellver... En Lluïset volia anar amb ells, però, malgrat que podia ser útil com enllaç en Josep va dir que “ni parlar-ne!!” i en aquest cas l’Antoniu va estar totalment d'acord amb ell.

De fet quan va voler participar en pràctiques de tir no el van deixar “per quan siguis gran això no servirà de res, ja no hi haurà guerres ni opressió, les armes sols les tindrem per si un cas, millor llegeix i sobretot, fes números”... els “números!! no agradaven gens al Lluïset!!.

Van passar les hores, fins que van tornar el camió, anaven tots molt desanimats i en una furgoneta portaven el cadàver de l'Antoni, el coix, i alguns altres. En els ulls d'alguns s'albirava una desfeta que anava més enllà de la disputa amb Bellver.

“Coi de l'Antoniu, ja el vaig dir que es protegís!!, però ell ca!! es va plantar al bell mig del pont del Segre amb en Fortuny al costa, per parlar amb els de Bellver i, com és lògic, els van cosir a trets. Entre això i l'arribada dels Guàrdies d'Assalt la cosa ha anat en orris!” deia en Josep, “ara arriben guàrdies per tot arreu i nosaltres estem desorganitzats i desmoralitzats... i ben fotuts”. 

ELS FETS DE MAIG.

A Barcelona uns dies després es van produir els “fets de maig”, durant els que en un doble jugada el PSUC stalinista es va desempallegar de l’anarcosindicalisme i del Govern Català.

Va ser una provocació elaborada en la que el sector més revolucionari, la CNT, la FAI i el POUM no van poder evitar entrar i van patir una autotraïció dels seus dirigents.

Els sectors nacionalistes ERC, EC i d’altres van ser engalipats per el PSUC, del que coneixien a bona part dels seus dirigents per haver compartit militància anteriorment, a estat Català o al CADCI, el que no van contar és que la fidelitat dels psuqueros era al “partit” i a Stalin i així van perdre bous i esquelles, especialment tot l’autogovern que havien ocupat des de el 18 de juliol, l’Estat Central els va desposseir de tota competència en Defensa i en Ordre Públic.

Qui més va sofrir les conseqüències va ser el POUM i els sectors més sans de l’anarquisme que van ser perseguits i en molts casos exterminats.

Els fets de Puigcerdà van ser un pròleg del que foren els fets de maig, allà també els psuqueros van enredar als homes d’ERC i d’Estat Català per usar-los com auxiliars en la recuperació del control de fronteres per part de les forces de l’estat central. 

DESASTRE TOTAL.

El desastre és total i en Lluïset percep la gravetat de la situació, a finals d'abril, milicians del PSUC i d'Estat Català assalten Alp i desarticulen el sanatori Pedrola que el POUM tenia instal·lat allà, per atendre milicians de les seves columnes ferits o malats crònics.

Uns dies més tard a redós dels fets de maig, militants del PSUC i Guàrdies d’Assalt van a Alp, on dissolen el Comitè, són detinguts 5 membres del POUM i transferits a la presó de Girona, com que el procés s'allarga el detinguts demanen ser transferits al front, els concedeixen el “favor”, no en tornen vius.

Als pocs dies es produeix un succés gens clar, un grup de pistolers, sembla ser que guàrdies d’assalt manats per els stalinistes, prenen per sorpresa la serradora de Sant Martí d’Aravó, empresa col·lectivitzada. Els sis anarquistes que hi treballaven van ser posats contra la paret i, desarmats i indefensos, metrallats, i ultimats amb el tret de gràcia.

Entre ells estava en Josep, l’amic i protector d’en Lluïset, l’autoria mai ha quedat clara i es va produir en l’ambient de la purga stalinista menada per el PSUC a la reraguarda, purga que va tornar a omplir les cunetes d’executats sumàriament, sense que despertés la reacció entre les esquerres estatistes (bonistes en un sentit macabre), al contrari del que havia produït tot el període del “descontrol” revolucionari.

Amb aquests sis morts quedava totalment escapçat el comitè revolucionari de Puigcerdà, molts companys varen anar a parar a la presó amb acusacions fabricades a mida i alguns foren executats, altres van haver d’amagar-se per no anar a la presó o a un lloc pitjor, alguns van resultar morts mentre es “fugaven” i els anarquistes de nacionalitat francesa que abundaven a la zona varen ser deportats, entre ells Paulet l’amiga de la Nora, deixant al seu company empresonat a Lleida, acusat de robatori.

LLUÏSET FUIG CAP BARCELONA.

En Lluïset va seguir a Puigcerdà, amagat en una de les cases d’estiueig que s’havia cremat, sortia just per cercar una mica de menjar i per mantenir alguns contactes amb gent que l’apreciava, en una d’aquestes sortides va trobar a la Elisa, la dona que havia triat el nom de la Nora, ella voltava per l’ajuntament fent feines i el va avisar... “Lluïset, l’amo del mas on vivies a aparegut per l’ajuntament reclamant que et busquin a tu i a la Nora, diu que és el vostre tutor i que el coix us va segrestar, si no poses terra per mig acabaràs en les seves mans. Jo no era amiga del Comitè ni del Coix, però aquest home és una mala bèstia i em temo que els qui ara manen li faran cas, te influències! Ves amb compte, i si pots, fuig!!.”

Ja era principis de l’any 1938, però malgrat la por que feia el fred, més por feia l’amo, així que en Lluïset va decidir marxar a Barcelona a cercar a la Nora.

Va ser un viatge molt dur, amb la gana i el fred omnipresent. Els camps de Catalunya i els voltants de ciutats i pobles estaven plens de grups de nois i algunes noies, orfes o escapats, que rondaven buscant furtar el que fos, o venent el cos per un rosegó. El Lluïset els defugia perquè les policies reconstituïdes els perseguien i els tancaven quan els podien atrapar. La seva estratègia era bona però endarreria molt la marxa i passaven els dies i les setmanes.

Malgrat les precaucions en Lluïset va ser enxampat per un grup de persones sense uniforme, però amb funcions policials, a prop de Sampedor i, malgrat ser un menor, va ser tancat a la presó de Manresa.

A la presó de Manresa havia una situació peculiar, hi havia tancats un bon nombre dels presos que eren antifeixistes, sobretot homes de la FAI i del POUM, que fins un cert punt controlaven bona part de la presó i que tenien una certa complicitat amb alguns dels guardes, fins i tot tenien algunes armes amagades i els guardians no entraven a moltes zones. Va ser en aquesta presó on en Lluïset va tenir per primera vegada noticies del sinistre “Servicio de Información Militar”, el SIM.

A la presó estava detingut un dels anarquistes de Puigcerdà que el va reconèixer i el va prendre sota la seva protecció, perquè la presó de Manresa, com totes les presons, era un mon perillós per aquells que son dèbils i estan sols.

Passaven les setmanes i un dia a través d’un guarda còmplice va arribar la noticia de que el “tutor” d’en Lluïset reclamava que el retornessin a Puigcerdà. Al pobre Lluïset l’hi va caure el mon a sobre, malgrat que els companys deien que ja arreglarien la cosa a l’any demà el van treure de la cel·la i el van portar a un camió amb carrabiners que anaven cap a Berga.

A la sortida de Manresa el camió es va aturar al costat d’unes cases i els carrabiners van baixar, un d’ells s’acostà al Lluïset i va dir “ara nosaltres entrem a esmorzar, no se t’acudeixi baixar d’aquest camió i amagar-te en aquell altra!!, que aquest camió va cap a Martorell” i després l’hi va picar l’ullet.

Dit i fet!, gràcies a la complicitat dels companys en Lluïset va partir cap a Martorell i d’allà va anar cap a Barcelona, vigilant molt de no acostar-se a ningú, de paisà o d’uniforme, que fes flaire a policia.

EN LLUÏSET ARRIBA A BARCELONA.

Fins a finals de 1938 en Lluïset no va poder arribar a Barcelona. Va arribar a una ciutat afamada, desmoralitzada, devastada per les bombes i amb por a la policia secreta i al SIM, envaïda per els aprofitats, els delators i agents dobles i triples de les potències que prenien Barcelona com camp de batalla..

Just arribar va cercar la seu de Mujeres Libres va acabar en un edifici del carrer Corts (l’actual Gran Via), allà amb grans dificultats, ningú recordava o volia recordar els fets de maig de l’any anterior, va aconseguir una referència a un altra local de Mujeres Libres, al carrer Pi Margall. Allà, finalment va trobar una dona que recordava a la Nora, “una noia morena, prima i de cabells rinxolats”... “era molt decidida i no es volia conformar amb ser infermera o auxiliar, volia fer la revolució”. L’havia vist per darrera vegada durant les jornades de maig, va passar per un local de barri amb dos nois de les Joventuts Llibertàries, els van fer deixar les armes que portaven, era perillós, però més perillós va resultar no portar-ne... “ara em penedeixo molt d’haver fet això, haurien tingut una oportunitat”.

Una furgoneta els va interceptar, els van obligar a pujar i van desaparèixer, els cossos dels nois els van trobar però el d’ella no... en Lluïset va demanar si podia ser que estigués viva, la dona va abaixar els ulls i va mormolar “una noia atractiva i jove en mans d’homes que no dubten en matar a dos nois desarmats...”.

Desprès del seu llarg viatge a Barcelona en Lluïset no es volia rendir, volia creure que potser estava retinguda, o ferida sense memòria a algun hospital i va començar a recórrer hospitals, comissaries i tota mena de locals, en parlar d’una noia desapareguda durant els fets de maig la gent el mirava amb por, amb desconfiança i, alguns amb odi.

Finalment un mati un homes de paisà, semblants als que l’havien aturat a Santpedor el varen agafar i, a un local sense identificacions, el van interrogar... els va explicar que buscava a una cosina, que la seva tia estava patint molt, que ell no entenia de política i que no sabia que havia passat. L’hi van dir que segurament estava fent de puta i que no la busques més, que acabaria tenint un disgust.

Era una trobada amb el temut SIM, l’hi van deixar ben clar, que era molt jove i per això sols l’advertien, havia de deixar de fer preguntes sobre els desapareguts durant els fets de maig, una altra vegada potser el tancarien.

A partir d’aquell moment va seguir buscant, però no als llocs oficials (sempre connectats amb la policia), conversava amb la gent, preferentment simpatitzants de la CNT o del POUM encara que era difícil trobar-los, dient que venia del poble i cercava la cosina “una noia prima, morena i de cabells rinxolats... la Nora”.

Això ocupava tot el seu temps i l’aïllava de l’ambient. No seguia noticies de la guerra ni de la política, vivia al dia pidolant, cercant entre les deixalles o fent alguna feina ocasional.

No va obtenir cap resultat. Al cap d’unes setmanes es va trobar de front amb uns camions plens de soldats amb una bandera groga i vermella, mentre que una munió de gent aixecava el braç i donava crits inintel·ligibles. Acabaven d’entrar a Barcelona les tropes feixistes.

S’OBRE DE NOU LA PORTA DE L’INFERN.

Finalment va entendre de cop que no podria continuar cercant a la Nora, que si els seus companys havien aparegut morts era impossible que els seus assassins haguessin deixat un testimoni viu, que segurament l’havien violat, com feia l’amo, i havien llençat el seu cadàver a algun lloc ocult. Reconèixer això el va deixar en un estat d’estupor paralitzant en una ciutat on governava la por, la rancúnia, l’afany de venjança i la delació.

Va aconseguir viure durant algun temps fugint, amb èxit variable, de falangistes, policies, confidents, proxenetes sexuals... fins que finalment va tornar a caure, aquesta vegada de quatre potes, en mans del sistema, el mateix sistema que l’havia tancat al mas, a la presó de Manresa i als locals del SIM...

I a la comissaria es va retrobar amb el passat. L’amo, que va tenir tan bones relacions amb el regim “republicà post maig del 37” les tenia millor amb les “autoridades nacionales del régimen del 18 de julio”, però aquesta vegada no reclamava la tutela sobre en Lluïset, denunciava la seva maldat i que malgrat els seus esforços s’havia perdut i confiava en el nou estat per que el redrecessin. A l’expedient d’en Lluïset constava un relat de “l’amo” on explicava com en Lluïset havia encès el foc per cremar viu un frare i que el Coix de Màlaga el feia donar el tret de gràcia als afusellats...

En Lluïset va ser condemnat a un correccional a l’interior de la Península on va arribar amb fama d’assassí de capellans. Va sobreviure a les pallisses dels cuidadors, i als intents de rentat de cervell dels capellans, va sobreviure als “directors espirituals” i al clima de violència que impregnava la institució.

La seva fama de criminal roig, la ràbia que l’omplia i les lliçons d’en Josep el van permetre tenir una bona posició entre els companys d’engarjolament, fins i tot aquells que volien fer-se falangistes per millorar i que contaven amb el vist i plau dels “cuidadors” per maltractar i explotar. Però no va fer amics, l’odi l’omplia i l’impulsava a ser cada cop més violent, a barallar-se davant qualsevol que parlés a favor del sistema, fins i tot, amb alguns nois més o menys “comunistes”.

Com que amb els mètodes habituals no el doblegaven i sols donava problemes, com que en el fons feia una mica de por, el director va falsificar l’edat d’en Lluïset i el va fer “voluntari” a l’exèrcit.

Una nova trampa, un nou mas, una nova presó, un nou correccional... el cuartel... calabós, batalló de càstig... any desprès al carrer... lliure?.

Rodant per l’Espanya de finals dels anys 40, baralles cada cop més violentes, no suporta veure maltractar un nen. Un dia deixa molt malt ferit a l’amo d’un bar que atonyinava a una noieta, veient-se  de nou a la presó aconsegueix, amb l’ajut d’un excompany de l’exèrcit, embarcar com mariner en un mercant cap Sud-Amèrica.

A UN MAL DIA EL SEGUEIX UN DE BO.

Al vaixell finalment troba un amic, un amic de veritat, un company per la vida. Al vaixell pot reelaborar el que ha viscut i redirigir la seva ràbia.

Durant molts any naveguen de Sud-Amèrica a Europa, amb estades bastant llargues a Mèxic i a Xile, combinant la feina de mariners, no massa ben pagada, amb el contraban a petita escala de pedres precioses i semiprecioses. No guarden pel futur, el que no gasten ho donen a grups anarquistes de Sud-Amèrica, per exemple a la revista mexicana Antorcha, sempre anònimament.

 Fins que la malaltia cardíaca de l’amic els retorna, com els restes a la platja, a la Barcelona dels seixanta, a fer de pintors.

 FINAL.

 Al final de les nostres converses hem va dir el que podria ser una conclusió de tot el que havia viscut: “molta gent diu que l’Antonio, el Coix com el deien els seus enemics, era una mala persona, un assassí, però si hagués aparegut abans i li hagués fet la clenxa a “l’amo” del mas, la meva vida hagués estat molt millor o almenys diferent. Qui pot dir que no va fer millor la vida molts altres?... És lògic que els rics es planyin pels seus, però nosaltres ens hem de plànyer pels nostres!”.

Barcelona abril de 2015

En memòria d’en Lluis, un nen de Puigcerdà.  

Mira també: 

[http://www.negreverd.blogspot.com]