 |
| Franco llegeix 'La Vanguardia Española' |
Lluc
Salellas i Vilar acaba de publicar ‘El franquisme que no marxa’
Lluc
Salellas i Vilar acaba de publicar ‘El franquisme que no marxa’ (Edicions Saldonar),
un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara
tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels
responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la
democràcia.
David
Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm:
Ofegats
pel franquisme
David
Bassa
 |
| Francisco Franco vestit de 'Caudillo' d'Espanya |
No
en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera
franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem.
Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem
avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps
que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva
i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i
inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir
que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.
Quan
algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a
parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de
Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un
mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que
encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners
públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats
al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara
avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara
avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara
avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit
que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha
ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui
hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la
salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes
taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa.
Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que
es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a
aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un
extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un
trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per
intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.
 |
| El general Francisco Franco amb la salutació feixista |
No
és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho
contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda,
tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error
que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara
són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un
error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria
de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de
pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran
majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i
tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar
Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I
així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada
o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.
I, encara
que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem
volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans
i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a
fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels
fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota
la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen
des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb
l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer
públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González,
quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des
dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar
una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de
l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la
foscor del clavegueram el franquisme és granític.
Les
proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme
arriben a extrems increïbles com el de l’absolució -l’any passat!- de tots els
detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui
s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per
acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va
destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels
tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves.
Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el
feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi
ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi
hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí
confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.
Per
això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és,
precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el
despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres,
però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les
clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot
arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels
titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres
emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi
són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com
el que són -franquistes-, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha
sigut així, fins ara, fins aquest llibre.
A ‘El
franquisme que no marxa’, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia
hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans
famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres,
moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i
endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir
d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només
caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc
Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent
realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser
tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por
disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i
aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada