En
1926, amb Gelindo Zanasi, Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto
Meschi i altres militants anarquistes italians, participà en l'expedició
militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana a
Olot des del pas del Vallespir, coneguda com els «Fets de Prats de
Molló».
A
finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre
d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona amb Enzo Fantozzi
i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra
l'aixecament feixista del general Franco.
El juliol de 1937 detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió».
Vindice Rabitti:
El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti.
Fill
d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta
Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917
participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el
clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió
Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini.
El
juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per «ultratges a la
força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en
diferents enfrontaments amb els escamots feixistes.
El
17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat
durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i
per ser menor d'edat.
El
25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de
presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de
l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi.
El
juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran
d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument
ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència.
Marxà
a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels
escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a
Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París.
En
1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va
ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini
de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati,
ex anarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a
l’Estat francès i després a Bèlgica.
En
la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Gelindo
Zanasi, Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà
en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà
(«Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de
Rivera. Es tractava de passar des del Vallespir al Ripollès i ocupar la
caserna d’Olot (la Garrotxa), tot proclamant la República Catalana, i
marxar sobre Barcelona, on hi havia grups d’acció insurgents armats per
prendre punts clau de la ciutat, com ara el grup universitari que es va
aplegar a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, segons ens
explicà Santiago Broggi Vallès.
Vindice
Rabitti aconseguí fugir a la detenció per la policia francesa i retornà
a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres,
participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi,
que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini.
El
desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les
vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un
atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra.
Acusat
per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va
veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura
feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació
d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932,
amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori
de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de
Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per
l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor.
Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant.
A
finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre
d'altres, s'embarcà a Portvendres (Rosselló) i arribà a Barcelona amb
Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià
contra l'aixecament militar feixista. A la Caserna Bakunin de la
capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de
la Columna Ascaso.
Com
a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del
front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i
Carrascal de Castejón.
A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies.
Després
marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al
front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues
patides.
Després
de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva
substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front.
Acusat
de «sabotatge» pel stalinista Severino Casati Raimondi i arran de les
tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per
marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per
als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del
grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo
Giusti.
Denunciat
de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de
control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la
intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti.
A
començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista
italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido
Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop
stalinista.
Durant
els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo
Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx,
que finalment va ser anul•lat.
El
juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home), passà a l’Estat francès. Detingut a Perpinyà (Rosselló), va ser
empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després
obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on
treballà com a pintor.
A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene.
El
novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya,
on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques.
El
16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini,
en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto
Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana
(FCAI).
El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme.
Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana.
El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola.
Després
de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos,
s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué
contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb
els que tingueren dificultats.
En
1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell
any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de
Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
En
1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra
d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini,
etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta
experiència.
En
1983, amb altres joves militants, participà en un «viatge de la
memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a
la Revista A el febrer d'aquell any.
Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada