Nord-est Llibertari: Estat policial a Calella i Pineda, al Maresme

dimecres, 1 d’abril del 2015

Estat policial a Calella i Pineda, al Maresme

Josep Torres candidat del PSC a l'alcaldia de Calella

Quan el PSC es subjecte de suspecte terrorista a Calella de la Costa.

Van fer identificar membres de la llista del PSC.

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 01/04/2015
Blanes (La Selva).-

Llegim que la Unitat d’Intervenció de Policia (UIP) del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP) desplaçada a Catalunya des de fa prop d’un any, concretament en hotels de Calella de la Costa (Maresme) i amb les furgonetes aparcades en un descampat discret de Pineda (Maresme) han demostrat que pateixen actituds histèriques, més pròpies d’una força d’ocupació d’un territori estranger que no pas d’un cos policial que es mogui com el peix dins l’aigua, el dissabte 21 de març, minuts abans de la presentació del candidat del PSC a l’alcaldia de Calella, Josep Torres, a l'hotel Volga, on s'hostatgen justament els agents espanyols.

Segons recorda Torres, el càmera de Ràdio Calella Televisió que cobria la informació va sortir de l'establiment per prendre imatges generals i se li van adreçar uns policies nacionals uniformats de la UIP reclamant-li que s'identifiqués. “Ell els va dir qui era, però van insistir que els ensenyés el DNI”, apunta. El càmera va entrar a l'hotel per explicar la situació i per demanar suport mentre els agents de la UIP esperaven a fora. “Vam sortir el periodista del mitjà local, jo mateix i Cindy Rando, que ocupa el número 2 a la llista, per intentar aclarir què passava”, comenta.

El candidat del PSC destaca que en tot moment la conversa amb els agents va ser molt correcta i gens crispada, però que els policies de la UIP van insistir que els havien de mostrar el DNI. “Va ser un moment desagradable, perquè malgrat que era evident que no calia, que érem gent pacífica, es va imposar l'autoritat militar”, lamenta Torres, que posa en dubte que els agents de la UIP tinguessin les competències per poder actuar com ho van fer. “Em va recordar un Estat policial, però vam decidir acceptar per evitar que les coses es compliquessin”, relata, i afegeix que “malgrat ser una simple anècdota, l'actuació és molt criticable”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...