 |
| El grup parlamentari ICV-EUiA entra al Parlament el 15-J 2011 amb escorta de Mossos d'Esquadra |
El Tribunal Suprem condemna vuit persones a tres anys
de presó, malgrat que no es va modificar ni una coma del relat dels fets de la
sentència absolutòria inicial
DIRECTA 22/03/2015
Carles Perdiguero Garret. Advocat del Col∙lectiu Ronda.
“El objeto de esta causa tiene connotaciones políticas
tan intensas, que difícilmente podría darse una aproximación de derecho que no
comporte o traduzca también una previa toma de posición del intérprete en ese
otro plano”.
L'autor d'aquesta - contundent - afirmació no és
altre que el senyor Perfecto Andrés Ibáñez, magistrat de la sala penal del
Tribunal Suprem, el qual havia estat designat inicialment per ser ponent de la
sentència que condemna vuit joves a tres anys de presó per un delicte contra
les institucions de l'Estat.
De fet, podríem llegir la sentència del Tribunal
Suprem començant, precisament, pels darrers fulls. I és que, del total de les
més de vuitanta pàgines que ocupa, només en aquest darrer apartat trobem un
mínim de proporcionalitat, equilibri i ponderació amb relació als fets
declarats provats en sentència.
Però, anem a pams i recapitulem. El 15 de juny de
2011, en el marc de l'aprovació dels pressupostos generals de la Generalitat de
Catalunya, es va convocar una acció de protesta sota el lema Aturem el
Parlament, no deixarem que s'aprovin les retallades! Com a conseqüència dels
fets coneguts per tothom, es va iniciar el corresponent procediment penal
davant del jutjat central d'instrucció de l'Audiència Nacional i, finalment, es
va dur a terme l'enjudiciament dels fets davant la secció 1a de la sala penal
de l'Audiència Nacional. Un judici en què --convé no oblidar-ho-- no només va
esdevenir part acusadora el ministeri fiscal, sinó també el Sindicato de
Funcionarios Públicos Manos Limpias, la Generalitat de Catalunya i el Parlament
de Catalunya. Sorprèn (o no), que les institucions catalanes, en aquest llarg i
tortuós procediment, es deixin acompanyar per un sindicat de tendència ultra. I
més quan aquest procediment es duia a terme a més de 500 quilòmetres de
distància, davant d'un tribunal de caràcter excepcional i hereu directe del
Tribunal de Orden Público (TOP) franquista.
Una primera sentència va absoldre els acusats, ja que
els fets provats no es trobaven incardinats dins l'article 498 del Codi Penal,
que regula els delictes “contra las instituciones del Estado”. Aquesta
resolució va aixecar la corresponent polseguera a les corresponents tertúlies
televisives i radiofòniques, que no es van prendre la molèstia de llegir les
cent vint-i-sis pàgines de la sentència. I tant el ministeri fiscal com la
Generalitat i el Parlament de Catalunya van interposar recurs de cassació
davant del Tribunal Suprem.
El Tribunal, lluny de penalitzar les activitats
concretes dels condemnats, eleva els fets a una causa general contra la
totalitat dels participants en la concentració del Parlament.
El resultat ara conegut confirma la pitjor de les
hipòtesis: una condemna a tres anys de presó contra vuit persones, malgrat que
no es va modificar ni una coma del relat dels fets de la sentència absolutòria
inicial. I és que el Tribunal Suprem (els membres del qual són escollits pel
Consell General del Poder Judicial i, aquest, per les Corts Generals), fent un
exercici d'elasticitat jurídica, esprem fins a les darreres conseqüències els
fets provats inicialment, desdibuixa els contorns i extreu unes conclusions que
semblen escrites abans de redactar la sentència. Més enllà del posicionament
diferent amb relació als drets protegits constitucionalment (la llibertat de reunió
i manifestació versus el dret de participació política dels ciutadans
mitjançant els parlamentaris, que l'Audiència Nacional resol a favor dels
manifestants i el Tribunal Suprem a favor dels parlamentaris), allò que resulta
transcendent per afirmar, sense embuts, la incoherència de la sentència és la
tergiversació dels fets fins a determinar la seva punibilitat. Així doncs, les
vuit persones condemnades no ho han estat per haver agredit, lesionat o
colpejat ningú. No ho han estat per empentar, escopir o llençar coses contra
ningú. Han estat condemnades perquè el Tribunal Suprem fa recaure en elles el
contingut polític de l'acció desenvolupada, tot i que no s'arribi a
individualitzar el grau de participació en aquesta acció.
La sentència parla d'“ejecutar una acción que es la
concreción exacta del fin colectivo perseguido por los manifestantes” i
estableix una relació causa-efecte que no és acreditada en els fets provats; fa
referència al lema de la convocatòria, a un “clima coactivo” i a una “atmosfera
intimidatoria”. Però el Tribunal que sentencia, lluny de penalitzar les
activitats concretes dels condemnats (com és la seva obligació), eleva els fets
a una causa general contra la totalitat dels participants en la concentració
del Parlament, dels quals els condemnats eren partícips com si fossin un mer
braç executor.
En cas contrari, difícilment serien condemnables els
fets que s'han considerats provats en sentència, que són “ponerse con los
brazos en cruz ante dos parlamentarios gritando las consignas de la reunión”,
“siguió a (...) con los brazos en alto, moviendo las manos, coreando consignas
de la manifestación” o “recriminaron las políticas de gasto y dijeron a un
parlamentario que no les representaba”. Que una sentència condemnatòria es
configuri a partir de les activitats desenvolupades per un tercer no
identificat o per la convocatòria efectuada per un moviment polític, dista molt
de la individualització de les conductes que imposa l'aplicació del dret penal.
Una reflexió per acabar: la desnaturalització de la
veritable naturalesa del dret penal i la seva conversió més que evident en una
arma de repressió contra els moviments populars no pot entendre's sense
l'empara que proporciona un aparell legislador clarament regressiu que es
concreta, entre d'altres, en l'aprovació de la nova llei de seguretat ciutadana
i en la reforma del Codi Penal. Potser per aquest motiu són més que vigents els
principis que proclamaven aquells que van exercir el seu dret de protesta el 15
de juny de 2011 davant les portes del Parlament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada