 |
| Milícies llibertàries i kurdes colze a colze a Kobane enfront l'Estat Islàmic |
Definició de la forma d'organització política anarquista tradicional.
Aquesta militància consisteix en la constitució de cercles concèntrics i la preparació de gent militant que desenvolupa rols múltiples.
[Font: Indymedia Barcelona 15/03/2015 Bruno Lima Rocha]
El model de ‘partit’ anarquista (la forma d'organització
política anarquista tradicional ). Tot i
no ser-ne exclusiva, aquest tipus d'organització és considerada habitualment
com a típica de la ideologia anarquista; un model federal i no massiu. Sense
ser un model de partit d'avantguarda com el model clàssic dels partits
leninistes, els quadres del partit tenen la funció de reforçar la lluita de
masses que ha de ser duta a terme per comunitats senceres, permetent als pobles
dirigir el seu propi destí a través i gràcies a les assemblees populars.
Aquesta militància de ‘partit’ es produeix per mitjà de cercles concèntrics i
amb la preparació de militants que desenvolupen rols múltiples. Aquest tipus de
model ha adquirit definicions específiques a través de la seva història, com
ara "organicisme", "plataformisme" o
"especifisme".
Ponts entre l'anarquisme i el confederalisme democràtic (II)
Introducció a aquesta qüestió en particular:
En aquesta part exposaré alguna informació històrica bàsica
sobre el model d'organització política anarquista i, al final, faré una
comparació entre aquestes experiències i la missió actual de l'organització
política que pretén ser la catalitzadora d'un canvi social confederalista
democràtic.
Els ancestres del model organitzatiu anarquista: tres
experiències importants.
-L'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista:
-L'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista:
Com ja vaig mencionar a la primera part d'aquest assaig, el
model organitzatiu federalista no és nou. El 1868, dins l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), l'anomenada ala federalista incloïa una
força política organitzada batejada com l'Aliança Internacional de la
Democràcia Social (coneguda com un tipus d'aliança bakuninista), de la qual la
seva referència pública més coneguda fou l'activista rus Mikhail Bakunin
(1814/1876). L'Aliança treballava d'acord amb una organització de quadres,
d'estil "carbonari"(*) i amb la majoria dels seus militants actuant en
la clandestinitat. Es van fer algunes referències públiques cap a líders ben
coneguts dins l'AIT i aquesta associació no va actuar només en un territori o
país específic. Era habitual enviar delegats i operaris (agents amb compromís
militant) a països distants o divisions regionals per tal de promoure
l'organització social, formant cèl·lules de l'Aliança amb l'objectiu de donar
suport a episodis ocasionals de rebel·lió. Podem observar els rols de militants
experimentats dins l'Aliança, actuant com activistes socials, organitzadors
polítics i propagandistes ideològics. També, a vegades, veurem que aquells
militants de l'Aliança que estarien a la primera línia d'un nivell superior de
lluita social -com la que es va produir durant l'aixecament de París i la
Comuna- formarien part de les forces polítiques que acabaren organitzant el
primer autogovern dels treballadors en temps moderns (de Març al Maig de 1871).
-Partit Revolucionari Socialista Anarquista:
Una altra experiència destacable per aquest model de partit
fou fundada el 1891, El Partit Revolucionari Socialista Anarquista (PRSA,
conegut com el partit malatestià), la seva referència més famosa sent
l'anarquista napolità Errico Malatesta (1853-1932). Encara que el PRSA tenia
una ala clandestina, la seva estructura era molt similar al tipus clàssic
d'organització. Els seus militants eren referències pel nivell massiu (social)
i intermediari (polític i social), alhora que distribuïdors i productors de
propaganda. Els membres eren més de tipus de rol múltiple (quadres multifuncionals),
incloent-hi formes d'acció directa dutes a terme a Itàlia en aquella època (des
de la fundació del partit fins al cop d'Estat feixista de 1922).
-Exèrcit Ucraïnès Insurgent Camperol:
De la Revolució Russa, específicament a Ucraïna, va arribar
l'adquisició d'experiències en termes d'organització política massiva durant la
guerra civil (1918-1921). L'Exèrcit Ucraïnès Insurgent Camperol (L'Exèrcit
Negre, també conegut com Makhnovista), del qual la seva referència militant fou
Nestor Makhnó (1888-1934), tenia l'hegemonia política, militar i administrativa
d'enormes regions d'Ucraïna i va desenvolupar un modus operandi basat en la
producció col·lectivitzada i en la seva secció militar, formada per un exèrcit
fonamentat en la cavalleria mòbil i on els llocs de comandament eren tots
escollits [democràticament]. Després hi va haver la fusió de l'organització
política amb la milícia, fet que alhora va promoure un nivell més alt de
conflicte amb l'Exèrcit Blanc (tsarista i de dretes) i amb l'Exèrcit Roig (la força
armada del Partit Bolxevic). L'ala militar era la institució d'autodefensa que
garantia una forma federalista d'autogovern i autogestió socioeconòmica. Amb la
seva derrota davant l'Exèrcit Roig el 1921, alguns supervivents de l'Estat
Major de l'Exèrcit Negre es reuniren a París, França, i escriviren un manifest
polític, conegut com una peça de teoria política anarquista anomenada
Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris. Aquest document, que va
ser àmpliament difós als anys 20 i 30, contenia quatre guies teòriques bàsiques
per un model que és vàlid encara avui dia: Unitat Tàctica, Unitat Teòrica,
Responsabilitat Col·lectiva i Federalisme.
Aspectes comuns i semblances entre les tres experiències
anteriors i la missió actual del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan):
L'exposició d'experiències històriques i l'acumulació entre
i des d'aquestes organitzacions podrien donar lloc a tota una tesi discutint
únicament els conceptes del partit anarquista. No obstant això, vull posar
l'accent en aquesta sèrie d'aspectes comuns entre aquests models organitzatius:
la selecció dels membres (partit de quadres); la no participació en eleccions
estatals (anti-electoralisme); minoria activa d'individus d'acció (en contra de
la concepció d'avantguarda de classe); estructura interna federativa
considerada com una forma d'organització social (federalisme polític); ús
sistemàtic de la força en conflictes col·lectius i massius (acció directa com
un mitjà prioritari per tal de generar esdeveniments polítics); projecció
d'estructures socials organitzades prioritàriament (construint un poble fort),
eliminant la intermediació professional (democràcia popular directa); i
l'existència de possibles criticismes i promoció interna, incrementant les
responsabilitats polítiques d'acord amb el nivell de compromís del militant
(democràcia interna i regeneració).
Les similituds entre el model organitzatiu anarquista i el
paper de l'instrument polític del Moviment d'Alliberament del Kurdistan són tan
impressionants i clares que són fàcilment evidenciables amb la simple lectura
d'aquest paràgraf escrit pel company Mustafa Karasu i publicat a la web anglesa
del PKK:
"El PKK s'ha reestructurat a si mateix com a resultat
d'una àmplia autocrítica i d'un criticisme profund del socialisme clàssic i les
seves formes pràctiques. El PKK creu que el socialisme clàssic no és
suficientment anticapitalista i està massa involucrat amb l'Estat; mentre que
l'Estat és una eina de repressió. Enderrocar un Estat amb la intenció de crear-ne
un altre de nou no és cap pràctica revolucionària; més aviat, el mètode adoptat
pel PKK es basa en tractar de superar, enderrocar o minimitzar el sistema
hegemònic i reemplaçar-lo per un sistema socialista a través de la
implementació simultània del socialisme. Enderrocar un Estat no és el mateix
que enderrocar un sistema. Connectar aquestes dues coses com si una sola és un
senyal de desviació del socialisme".
Quan estudiem la història socialista i els moviments obrers
en diverses societats, occidentals o no, podem observar que aquesta mena de
criticisme en contra de l'Estat i dels anomenats "partits
socialistes" estatistes és exactament el mateix criticisme fet per milers
d'anarquistes totalment compromesos des, d'almenys, 1864! Després de llegir una
frase que comença dient "El PKK s'ha reestructurat a sí mateix com a
resultat d'una àmplia autocrítica" podem veure fàcilment quasi el mateix
mètode exacte d'organització política anarquista, una constant lluita interna
amb l'objecte d'evitar reproduir internament l'esfera política i pensaments
ideològics que pertanyen a les tradicions autoritàries i capitalistes (liberals
o no). Com ja he dit a la primera part de l'assaig, l'actual praxi del PKK pot
alimentar als anarquistes d'arreu del món i viceversa. El primer pas és el
reconeixement comú i l'apropament entre ambdues tradicions. Contribuir a aquest
esforç comú és la raó d'aquesta sèrie d'articles.
(*) Societat secreta fundada a Nàpols durant els primers
anys del segle XIX en el context de l'ocupació napoleònica d'Itàlia (1805-1814)
sobre valors nacionalistes i liberals.
Article original: [http://kurdishquestion.com/index.php/kurdistan/bridges-between-anarchism]
Primera part (introductòria) a la sèrie "Ponts entre
l'anarquisme i el confederalisme democràtic":
Enllaç a l'article de Mustafa Karasu (anglès):
[http://www.pkkonline.com/en/index.php?sys=article&artID=186]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada