Quico Sabaté va centrar la seva activitat durant el
franquisme entre la Catalunya Nord i les comarques gironines per obrir pas a la
guerrilla fins el Barcelonès.
El 6 d'octubre de 1934 es dedicà a recollir armes abandonades
que serviren per avortar el cop d'Estat de juliol de 1936.
Guerriller llibertari durant la postguerra i fins la
seva mort el 5 de gener de 1960 en un intent d’estructurar focus guerrillers
urbans i rurals arreu de Catalunya.
Francesc Sabaté i Llopart:
El 30 de març de 1915 –en alguns documents inèdits hi
consta l’any 1914-- neix al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) el militant anarquista revolucionari d’acció,
combatent durant la Guerra Civil i guerriller llibertari durant la postguerra i
fins la seva mort el 5 de gener de 1960 en un intent d’estructurar focus guerrillers
urbans i rurals arreu de Catalunya, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Era el
segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de
l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills
més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria.
Va començar a treballar com a aprenent en un taller de
lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat, organització
a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les
directrius marcades per la cúpula de l'organització confederal.
L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres
militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que
aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de
portar a terme accions de caràcter armat.
L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els
seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme
llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals.
Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de
1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes abandonades que més tard
serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya.
El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit;
antimilitarista convençut, és declarat pròfug.
En aquest mateix any Quico efectua el seu primer
atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa
del comitè pro presos.
És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la
dona que esdevindrà la seva companya, que també s’exilià el 1939.
Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà
Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de
l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf
del cop a l'Hospitalet i Barcelona.
El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front
d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos».
L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al
front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions
suïcides pels comandaments del Partit Comunista d’Espanya (PSUC-PCE) amb
l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico
s'enfronta a un comissari del PCE i li dispara un tret acabant amb la seva
vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona
on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les
Joventuts Llibertàries.
En aquesta mateixa època Quico, va dispar contra el
comerciant especulador de cereals i destacat burgès de la Lliga Regionalista Catalana
Justo Oliveras Prats (1887-1938), aleshores estraperlista i franquista, fill d’una
família local benestant des del segle XVII i alcalde de l'Hospitalet per la
Lliga de Cambó (1916, 1918 i 1930). La Rambla porta el seu nom.
Quico Sabaté el 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge
pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la
protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT.
Després de diversos
intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, on finalment acaba sortint a
punta de pistola.
La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui
durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que
l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta
a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar
a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic
d'inspiració stalinista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió
(Durruti) on va acabar la guerra. El 10
de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector
de Puigcerdà (Cerdanya). Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven
Catalunya.
Sabaté i els seus companys van ser internats al camp
de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de
setembre de 1939.
Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats
i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de
pólvora.
El 1941 neix la seva primera filla, Paquita.
Visqué de forma clandestina l'ocupació alemanya de l’hexàgon
francès sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents
del país veí, doncs l’anarquisme social revolucionari considerava que aquesta
guerra igual que la del 14 eren interimperialistes del Capital, on era víctima
la classe obrera i les capes populars d’arreu.
El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop
de Prades de Conflent on treballa com a lampista a les cases disseminades de la
Catalunya Nord i comarques occitanes del mateix departament del Pirineu Oriental.
El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a
objectiu la lluita de guerrilles a l'interior de la Península. A l'octubre del
mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents
atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va
alliberar un presoner del PSUC i dos militants anarquistes.
Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les
muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament
en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona.
El 5 de febrer de 1946, a Perpinyà (Rosselló) la seva
companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la
segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el
naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles (Pla de l’Estany)
i Costoja per arribar a Perpinyà.
Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a
prop de Prats de Molló, al Vallespir.
El 21 d'abril creua la frontera per deixar un
carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila
Capdevila, Caracremada (1908-1963).
Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i
dos resistents llibertaris més, caigué en un parany preparat per les forces de
seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el
cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Política Social.
A començaments de 1947, Quico i la seva família es
traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja (Vallespir),
a menys d'un quilòmetre de la frontera, a l’Alta Garrotxa.
El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret (Vallespir)
el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per
tinença il·lícita d'armes i d'explosius.
A començament de 1949 va entrar en contacte amb el
grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerias (1920-1957),
un altre destacat anarquista resistent.
El 2 de març
atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el
comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va
resultar ferit.
El juny del mateix any fou detingut per la policia
francesa acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone
Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre
a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955.
El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà
Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de
Barcelona.
El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al
Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Catalunya des de l’Exili amb Ramon
Vila, i, després d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil, va ser detingut a
Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller
atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la
lluita.
A partir de 1955 es va plantejar retornar a la guerrilla
encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior de la Península. En
contra el criteri del Secretariat Intercontinental de la CNT-AIT de l’Exili, a
Tolosa de Llenguadoc, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos
Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on
intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957 al
mateix temps que organitzava federacions locals de la CNT de manera autònoma,
com va ser el cas d’Esparraguera (Baix
Llobregat) i altres poblacions de Catalunya.
El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge del
general Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat
per ell mateix.
El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec,
disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan
Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma.
El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y
Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes.
El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a per un
tribunal francès a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat
el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou
desterrat a Dijon.
Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre
de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un
nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»),
amb el suport de diversos joves anarquistes, com ara Joaquim Delgado Martínez
(1934-1963), que va ser garrotat a Madrid –pels botxins Vicente López Copete i
Antonio López Guerra-- el 17 d’agost de 1963 junt amb el company de les Joventuts
Llibertàries Francisco Granado Gata (1935-1963).
El 31 de desembre creua la
frontera amb quatre companys més del MURLE, en una operació de foment
guerriller coordinada amb el Front Revolucionari Ibèric (FRI) –establert a
Perpinyà i Barcelona i que comptava amb el suport del Govern de la República
Federal Popular de Iugoslàvia, que impulsava enfront la NATO i el Pacte de
Varsòvia el Moviment de Països No Alineats, al que volia incorporar la península
Ibèrica alliberada pel franquisme i contra l’imperialisme--. Són localitzats
prop de Besalú (la Garrotxa) i encerclats el 3 de gener a la Mota (Palol de Revardit,
Pla de l’Estany), al mas Clarà, per un operatiu coordinat pel aleshores capità
de la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil José Blázquez Pedraza, dit ‘El
Gato con Botas’ –ara,tinent coronel jubilat resideix al carrer Antoni Canals de
Roses, on va ser atracat fa uns anys--. L'únic que escapa –ferit-- al setge és
Quico i el el 4 de gener la resta del grup guerriller llibertari és assassinat,
segons el testimoni de soldats de lleva destinats a Girona i presents en lloc
dels fets el matí del 4 de gener de 1960, per la Guàrdia Civil amb suport de l’exèrcit,
que havia portat un canó des de Girona (Francisco Conesa Alcarza, assassinat a
trets estant ferit des del dia abans pel metrallament, a traïció, del capità
Blázquez, tal com aquest actual veí de Roses va explicar aleshores en una
entrevista a TVE; Martín Ruiz Montoya, degollat amb una ganiveta i tapat el cap
amb una saca després d’haver-lo descobert amagat al dins el forn de la masia, i
Antoni Miracle Guitart junt amb Rogelio Madrigal Torres que una vegada s’havien
entregat per evitar el bombardeig de la masia i així salvar la vida del
matrimoni masover van ser víctimes de la llei de fugues per part de la Guàrdia
Civil, morint agafats per unes manilles amb trets un a la banda dreta i l’altre
a l’esquerra dels seus cossos). Un crim de guerra.
El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut, ferit
i a traïció –afectat per la mort del seu amic Albert Camus que va sentir aquell
moment per les ràdios de cases del carrer-- per les bales del sometent falangista Abel Rocha –que ancià viu
al seu poble-- al carrer de Santa Tecla
de Sant Celoni (Baix Montseny, Vallès Oriental) després de baixar del tren on
viatjava des de Fornells de la Selva (Gironès).
En aquesta operació guerrillera s’havia de fer una
tasca doble: segrestar en el dinar de Reis els germans Creix i al mateix temps
establir unes bases per una xarxa de focus guerrillers a Catalunya, en
principi, i a nivell peninsular en un futur immediat a fi de liquidar la
Dictadura per mitjà d’una insurrecció revolucionària i implantar el socialisme
autogestionari, que comptaria amb el reconeixement internacionals dels Països
No Alineats. El comandament central de la guerra de guerrilles, en un principi,
es coordinaria clandestinament des de Sant Miquel de Cuixà, al Codalet (Conflent),
aleshores una masoveria dels cirtercencs que portava un company anarquista
exiliat, doncs encara no s’hi havia establert la petita comunitat benedictina,
que va ser el 1965.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada