dissabte, 28 de març de 2015

L’últim cop de Quico Sabaté

Quico Sabaté va ser assassinat per Abel Rocha el 5 de gener de 1960. Al marge esquerre superior de la foto hi ha el seu subfusell Thompson desmuntable.
Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. 
El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. 
Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. 
Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. 
En el centenari de Quico Sabaté.


DIRECTA 28/03/2015 Jordi Bigas. Periodista.
 
Francesc Sabaté Llopart hauria fet 100 anys el 30 de març. Va ser assassinat el 5 de gener de 1960 a Sant Celoni, on va ser enterrat, fora del cementiri, a l’edat de 44 anys. Aquell mes de gener, l’escamot que va creuar la frontera que separa Catalunya, va ser localitzat. Rodejats al Mas Clarà del municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany, quatre guerrillers varen ser abatuts, possiblement més d’un assassinat a sang freda. En Quico Sabaté va burlar l’encerclament a la nit. Va aconseguir segrestar un tren destinat a Barcelona i va baixar de la locomotora abans d’arribar a la parada de Sant Celoni. Tot el trajecte estava ja sota vigilància esperant el pas del tren segrestat. La Guàrdia Civil tenia el suport d’elements armats com els falangistes, els sometents, la brigada político-social i les policies locals. Tots units per abatre a l’enemic número u del règim.  


Els altres assassinats de gener de 1960 

Paco Conesa, el 4 de gener de 1960
Francesc Conesa Alcaraz, de 39 anys, casat. Va néixer a Barcelona el 21 de desembre de 1921. Era veí de Lió. Conductor de cotxes. Utilitzava documentació a nom d’Amador Torres Gil. Es va refugiar a l'Estat francès l’any 1950. 









Martín Ruíz, el 4 de gener de 1960
Martín Ruíz Montoya, de vint anys. Va néixer a Provins, a la regió Illa de l'Estat francès, el 13 d’abril de 1939 i vivia a Lió. Tenia identitat francesa i el seu cadàver es va identificar, per la documentació que duia, amb el nom d’Antonio Sánchez Sánchez.  









Rogelio Madrigal, el 4 de gener de 1960
Rogelio Madrigal Torres, de 27 anys. Va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 5 de novembre de 1933. Veí de Dijon a la regió de la Borgonya, on era paleta. L’any 1956, va desertar de l’exèrcit espanyol quan era soldat del Batallón Alba de Tormes número 35 del Regiment de Caçadors de Muntanya 12 a la Seu d’Urgell.  






Antoni Miracle, el 4 de gener de 1960
Antoni Miracle Guitart, de 29 anys. Va néixer a Bràfim (l’Alt Camp) el 20 de novembre de 1930. Veí de Clarmont d’Auvèrnhe (Clermont-Ferrand, en francès), on treballava de paleta. Va ser detingut el 9 de març de 1955 a Barcelona arran del descobriment d’una impremta clandestina de Solidaridad Obrera. El novembre de 1957, va sortir en llibertat provisional i es va refugiar a Occitània. El 1958, va ser secretari de propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió i, el 1959, secretari de les Joventuts Llibertàries a Clarmont d’Auvèrnhe. 


El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular  
El dia de Reis de 1960, l’equip de l’anarquista i guerriller Quico Sabaté havia d’executar un segrest espectacular als caps de la brigada politico-social franquista, els germans Creix. El cop, que pretenia bescanviar-los per preses polítiques, no va tenir lloc. Els guerrillers van ser interceptats quan travessaven la frontera i Sabaté, després d’una persecució de dos dies, va ser abatut per la Guàrdia Civil a Sant Celoni el 5 de gener. Després de vint anys de lluita armada, Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial.
L’oposició al franquisme havia mantingut quinze anys de lluita armada contra la dictadura. Les guerrilles no arrelaven i petites partides de combatents malvivien a les muntanyes sense capacitat de condicionar la vida urbana. En realitat, tan sols la guerrilla llibertària aconseguia colpejar, mes rere mes, l’àrea metropolitana de Barcelona. Així i tot, la propaganda armada no arribava a mobilitzar la gent.  
La proximitat amb la frontera francesa permetia disposar d’una rereguarda relativa gràcies al fet que l’Estat francès no podia exercir la repressió desitjada contra els ibèrics que havien participat activament en la lluita contra l’ocupació nazi a França.  
Per un cantó, els sectors stalinistes tenien el suport material de la Unió Soviètica i els estats satèl·lits. El seu objectiu era la vaga general pacífica, que es va convocar el 18 de juny de 1959 i va resultar un fracàs total, malgrat els mesos de preparació.  
Per l’altre, els llibertaris, que ha- vien somiat i preparat un aixecament popular a Barcelona pel Nadal de 1949, tan sols havien vist la llum amb la rebel·lió de la vaga dels tramvies de Barcelona del març de 1951, un moviment ciutadà de resposta a la pujada del preu dels bitllets. Una rebel·lió que va arribar a boicotejar el transport públic i a bolcar algun tramvia i que va provocar diferents enfrontaments amb morts. 
La dècada dels cinquanta s’havia tancat amb dos esdeveniments ben importants per la història del règim. La inauguració d’El Valle de los Caídos l’1 d’abril de 1959 i la visita del president nord-americà Eisenhower a Madrid el desembre d’aquell mateix any.  
També el 1959, l’equip de l’anarquista Francesc Sabaté, cap de guerrilla conegut com a Quico Sabaté, preparava un cop per trencar el desànim i l’aïllament de les preses polítiques que s’havia de fer efectiu a principis de 1960. No ho van aconseguir, però van estar molt a prop de desencadenar uns esdeveniments que haurien tingut una repercussió espectacular.  

El quasi segrest dels germans Creix  
Antonio Juan Creix durant un interrogatori
El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Aquell dia, els germans Creix, caps de la brigada politicosocial franquista, seien a taula per celebrar la diada, aliens a un pla preparat des de feia mesos per Quico Sabaté. L’objectiu era segrestar els comissaris Antonio Juan Creix i Vicente Creix, negociar i canviar-los per preses polítiques que estaven tancades a la Model de Barcelona.
El cop d’efecte no va tenir lloc: l’escamot guerriller procedent de la Catalunya Nord va ser localitzat quan passava la frontera l’últim dia de l’any. Rodejat en un mas entre Banyoles i Girona, el dia 3 de gener, la Guàrdia Civil va cosir a trets tots els membres de l’escamot, Francisco Conesa (39 anys), Roger Madrigal (27 anys), Antoni Miracle (29 anys) i Martín Ruiz (20 anys). Quico Sabaté, una vegada més, es va escapolir del setge.  
Per poc. Després d’una persecució de dos dies i un desplegament policial i militar espectacular, el llegendari guerriller va ser abatut a Sant Celoni, a primera hora del matí del dimarts 5 de gener. Havia creuat el riu Ter, segrestat un tren i baixat a l’entrada de Sant Celoni. Un itinerari descrit amb detall a diferents llibres.  
Ferit per tres bales, buscava un metge i el suport de diferents persones col·laboradores de la guerrilla. Un sometent, mobilitzat per capturar-lo, li va disparar gairebé a l’encreuament del carrer Santa Tecla amb el carrer Major, aleshores carrer José Antonio. Ja mort, un membre de la benemèrita Guàrdia Civil va descarregar el seu subfusell sobre la cara del guerriller i el va desfigurar totalment. A causa d’això, ni Maria Sabaté, la germana petita, ni el seu pare no van reconèixer el cadàver posteriorment.  
Aleshores, Francesc Sabaté i Llopart estava a punt de fer 45 anys. Nascut al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, va seguir els passos de tants companys i companyes de la seva generació: l’activisme anarcosindicalista, compartit amb els seus germans Josep i Manuel. Després de vint anys de lluita armada, havia esdevingut un mite per les classes populars, per la seva capacitat de disfressar-se, de sorprendre i d’eludir el setge i la repressió policials.  

La família Creix 
Vicente i Antonio Juan Creix
Els que havien de ser protagonistes d’aquest cop fracassat comandat per Quico Sabaté, revelat per primera ve- gada, eren els temuts germans Creix. El comissari Antonio Juan Creix tenia 46 anys, quasi un any més que Quico Sabaté. Era fill de Vicente Juan de Soto, oficial de l’exèrcit. Julián, el germà gran, va ser metge voluntari de la División Azul, formació militar espanyola enviada al front nazi contra Rússia. El germà petit, José Maria, havia mort a la batalla de l’Ebre, lluitant al bàndol feixista. Vicente, el tercer, va seguir els passos policials d’Antonio Juan i també va adoptar el cognom de la seva mare, Antonia Creix Co.  
Vicente Creix vivia discretament a Sarrià. No feia molta vida pública, excepte al bar Víctor del passeig de la Bonanova, on petava la xerrada amb falangistes i el capellà de la parròquia. Al capvespre, quan arribava a Sarrià, aparcava el seu cotxe als baixos del carrer Major de Sarrià 151. Sabia que, a peu pla, era vulnerable a un atemptat i el seu pas era observat per una colla de confidents i espietes. Vivia sobre can Burrull, la ferreteria del número 83 del carrer Major. Hi vivia amb el seu fill d’un matrimoni trencat i amb una altra dona, figura que aleshores s’anomenava despectivament una amistançada (dona que viu amb un home sabent que és casat). Carmen Lluís era una sarrianenca filla dels porters del Palau Reial, de can Güell. Curiosament, Carmen havia conegut Vicente Creix quan va anar a la comissaria central de la policia nacional de la Via Laietana per defensar el seu germà, que era buscat per activitats antifranquistes.  


L’operació a Sarrià 
A la  finca Quinta de San Isidoro hi havia el lloc on el grup volia amagar els germans Creix
El cas és que, aquell dia de Reis de 1960, els dos germans Creix, amb les parelles Carmen Lluís i Àngela Comamala i la mainada respectives, es van reunir per dinar i celebrar el dia a casa de Vicente, a Sarrià.  
Quico Sabaté coneixia bé els carrers i els racons de Sarrià. Tenia in- formació de molts dels confidents policials franquistes, que no eren pocs. El senyor Lluís de l’Horta, Luis León (1889-1980), era el masover de la Quinta San Isidoro, on ara hi ha la Creu Blanca, al passeig Reina Elisenda. Vivia en una casa d’aparença rural amb la seva filla Elvira, la nora i dos néts. Els altres dos fills del senyor Lluís havien marxat a Mèxic.  
La pagoda, una torre senyorial amb uns jardins molt extensos, estava buida i el senyor Lluís era qui s’encarregava del manteniment dels jardins i l’hort i de la vigilància. Quico Sabaté, sovint, entrava a Barcelona per la Riera Blanca, camí del barri de la Torrassa de l’Hospitalet on havia nascut i on encara vivia la seva família, i feia parada a la caseta del pou de la Quinta San Isidoro, on canviava de roba. La Riera Blanca naixia a can Caralleu i moria al mar. En aquells temps, no era fàcil aconseguir vehicles i s’anava a peu a tot arreu.
El pla del segrest és fàcil d’imaginar. Els dos ostatges havien de baixar el carrer Major, creuar el passatge Mallofré, el carrer Setantí i el carrer dels Senyors per arribar a la Riera Blanca, on la foscor els engoliria. Els guerrillers havien de conduir els dos segrestats a La pagoda, on hi havia un amagatall preparat. 
Sabem que Quico Sabaté havia explicat els plans de segrest a José A. R., masover de la granja de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord, però es fa difícil pensar la possibilitat d’arribar-hi. Conservant els ostatges a Sarrià, permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest.  
Donada la data del cop, la imaginació pot fer pensar que els tres guerrillers eren els tres Reis d’Orient. Si més no per les persones preses a la Model, el segrest hauria estat un autèntic regal de Reis. Fins i tot els podem imaginar disfressats de Reis d’Orient o amb alguna de les seves indumentàries. Els podem imaginar trucant a la porta per anunciar la nova reial: l’arribada d’un regal ben especial. 
Tot era possible gràcies a les col·laboradores dels guerrillers que vivien a la mateixa finca i havien vist que Vicente Creix era un aficionat als pessebres. A finals de novembre, ajudava un veí a fer-ne un. El pessebrisme es convertia en una activitat relaxant i amable després d’un dia atrafegat de paperassa, pallisses i tortures a la comissaria de la Via Laietana.  

La caiguda de Creix, “confesado y comulgado” 
Antonio Juan Creix, condecorat per el gobernador civil de Vizcaya, Fulgencio Coll el 1970
La llarga carta manuscrita on el comissari Antonio Juan Creix explica, en primera persona, tota la seva trajectòria policíaca és la base del llibre La carta (Debate, 2010). El periodista Antoni Batista hi explica la trajectòria del cap de la brigada politicosocial. “És una biografia de la repressió”, va declarar el periodista. El manuscrit, datat el 14 de setembre de 1974, és una carta adreçada a l’aleshores governador civil Rodolfo Martín Villa, on el comissari relata la seva vida professional i criminal. Una missiva que representa una dolguda resposta a la seva depuració com a cap de la repressió més significat, que calia deixar de costat per inservible, al final de la dictadura.  
En la relació d’activitats de de- sarticulació de grups d’oposició descrites a la carta, hi ha un paràgraf que diu: “Tiroteos y captura de los grupos Sariego, hermanos Sabater, Facerías, ‘los Primos’, ‘los Culebras’ y otros, siempre voluntario, y con riesgo de mi vida. Muchos días salía confesado y comulgado a turnos de servicio, pues no sabía si me tocaría caer como a tantos otros compañeros”. 
No va ser el cas, no va caure. Creix, sense saber que les guerrilles preparaven la seva captura i la del seu germà, es considerava intocable. Sabia massa i el van embolicar en allò en què el franquisme era expert: un presumpte cas de corrupció, de desviació de diners policials a la residència fa- miliar a Sevilla, on Juan Antonio Creix va acabar la seva vida professional. En l’actualitat, Rodolfo Martín Villa podria ser processat per la justícia argentina arran de la demanda contra la impunitat dels pinxos de la dictadura. 

Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme 
Un llibre de l'historiador Josep Clarà revela, amb tot detall, la trajectòria, detenció, tortura, judici i assassinat d’en Manuel Sabaté Llopart, el germà petit del guerriller Quico Sabaté. En menys de cent pàgines, Manolet Sabaté, aprenent de maqui, publicat per Rafael Dalmau Editor, explica els fets, les circumstàncies i l’entorn de la lluita guerrillera del jove llibertari.  
La reedició ampliada de l’autobiografia d’en Joan Busquets, titulada El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui, aporta una visió en primera persona dels fets viscuts per un jove d’aleshores vint-i-un anys. El 4 de setembre del 1949, un grup de set guerrillers passa la frontera que separa Catalunya de França, guiats per en Ramon Vila Capdevila (1908-1963), conegut com a Caracremada. L’objectiu del viatge era deixar prop de Terrassa a quatre guerrillers i que els tres restants retornessin a la Catalunya Nord. Eren els membres del grup Los primos, que volien establir una base d’acció permanent a Barcelona on arriben amb una abundant càrrega de metralletes, granades, artefactes i pistoles.  
Un conjunt d’errors i contrarietats porten a la detenció dels guerrillers que retornaven a França i, un mes després, dels que s'havien establert a Barcelona. Primer és detingut Elio Ziglioli, un guerriller italià, abatut per la Guàrdia Civil i més tard en Manuel Sabaté, prop de Moià. L’únic que se'n lliura és en Caracremada que actua com a guia i s’escapoleix, una vegada més, d’una trampa de la Benemèrita Guàrdia Civil. 
Durant el Franquisme, tres dels cinc germans Sabaté van ser assassinats practicant la lluita guerrillera. El germà gran, en Josep, va caure abatut en una emboscada al carrer Trafalgar de Barcelona el 17 d’octubre de 1949, malgrat havia fugit de la trampa i matat un policia. En Manolet fou sentenciat a mort i afusellat al Camp de la Bota, el 23 de febrer del 1950. En Quico, deu anys després, era assassinat per un Sometent el 5 de gener del 1960 a Sant Celoni, després d’una accidentada persecució.  
Josep Clarà, autor el 2002 de Ramón Vila, Caracremada, el darrer maqui català té accés a la documentació del procés a Sabaté i els seus companys guardada a l’arxiu de Tribunal Territorial Tercer de Barcelona. L’acurada investigació arranca de la documentació del Consell de guerra i permet desfer molts dels equívocs relacionats amb la detenció d’en Manolet.  
Amb vint-i-quatre anys, li varen robar la vida, després de rodar per Andalusia com el que ara anomenaríem com hobo i d’haver fugit d’Espanya per no voler incorporar-se al servei militar a l’exèrcit franquista i incorporar-se a la lluita armada. La documentació judicial utilitzada permet constatar el profund coneixement i familiaritat que Josep Clarà té amb fonts informatives originals i la voluntat pedagògica d’oferir-les a cada pas amb tots els detalls mitjançant una narració històrica d’alta qualitat.  
Queda pendent saber què varen dir a la policia sota tortura en Manolet i d’altres detinguts, declaracions que varen permetre desarticular una xarxa de persones col·laboradores de la guerrilla, els amagatalls i els dipòsits d’armes escampats per diferents comarques de Catalunya. 
També es troba a faltar alguna referència al paper d’en Juan Creix, policia de la Brigada Político Social, en la desarticulació del grup guerriller. Juan Antonio Creix (1914-1985), a la carta de mèrits prestats que escriu el 14 de setembre del 1974, es queixa del tracte que rep per part dels jerarques franquistes i revela la seva trajectòria criminal. Aleshores troba el suport d’en Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona i cap provincial del partit feixista Movimiento Nacional.  
Segons aquest manuscrit, que ara podem llegir com una confessió, en Creix es considera autor de «la captura y los tiroteos para detener grupos como el de Sariego, hermanos Sabaté, Facerias, Los Primos, Los Culebras y otros, siempre como voluntario y con riesgo de perder la vida. Muchos días salía a cumplir el servicio confesado y comulgado, pues no sabía si me tocaría caer abatido como tantos otros.»  
No va ser el cas, malgrat que en Quico Sabaté va intentar segrestar els dos germans Creix el 5 de gener del 1960, tal com revela  la Directa. Mort un dia abans, no va poder fer justícia dels seus germans assassinats.  

Mira també: 
[http://forumcivic.cat/xavier-theros-la-casa-dels-horrors-els-germans-creix/
[https://asambleavinaros.wordpress.com/2012/09/16/las-torturas-franquistas/]

Cap comentari:

Publica un comentari