Amb referència a l’Operació Pandora.
La mobilització al centre penitenciari de Wad-Ras, al
CIE Zona Franca i a la Model fou convocada per assemblees llibertàries i
col·lectius anticarceraris.
El lema de la marxa va ser “A terra els murs de les
presons”, paraules que van ser reforçades amb crits com “Presó, CIE, redades i
fronteres; així es construeix la riquesa europea.”
Altre cop amb la idea de ser vistes i escoltades pels
presos, es van llençar coets i una traca valenciana, acompanyant la música de
Los Chichos que sortia d’una furgoneta.
Directa 01/01/2015
Paula Ericsson
La divuitena Marxa en solidaritat amb les persones
preses va tancar l’any reivindicant un món sense presons ni privacions de
llibertats. La jornada es va iniciar davant de la presó de dones Wad-Ras, on va
tenir lloc l’esmorzar vegà i popular. Abans d’iniciar la marxa, amb una
presència d’unes 150 persones, dues de les integrants de les assemblees
llibertàries que promouen aquesta iniciativa van llegir un text on van
denunciar el caràcter hetero-patriarcal de les presons. A continuació, van
recitar un altre escrit on van reclamar un món sense presons, apel·lant al
“caràcter desigual del sistema capitalista i del seu Estat de Dret”, idea que
van sentenciar dient que “si la presó és la consumació de l’elit del poder, el
nostre propòsit és destruir-lo”. No es van oblidar pas de les dones preses ni
de les immigrants, perquè en els seus versos van criticar les activitats de
reinserció “refeminitzadores”, i van voler fer palès que els Centres
d’Internament d’Estrangers criminalitzen encara més la migració.
Amb l'última referència a les detingudes de l’operació
Pandora, van començar a caminar, perimetrant dues vegades la presó de Wad-Ras.
El recorregut va estar vigilat de ben a prop per un fort contingent policial,
que va seguir pas a pas el camí de la marxa. Crits com “No hi som totes, falten
les preses” van tintar els murs de Wad-Ras de solidaritat cap a les preses que
viuen entre reixes. Una de les activistes va reclamar amb forts crits la
presència de les dones: “compañeras no están solas, nosotras estamos aquí
también”. A diferència d’altres anys, les preses van poder treure els braços
per les finestres tan sols una vegada. L'acte va finalitzar amb la lectura de
quatre textos, un d’ells un poema de la presa anarquista Mònica Caballero en
relació a l'operació Pandora (*).
La marxa es va aturar al migdia a Can Batlló, on es va
celebrar un dinar vegà i solidari, àpat que van gaudir un centenar de persones.
Els diners recaptats pel menjar i la beguda aniran destinats a un pot de
resistència en suport a les persones preses. Després del dinar, unes 150
persones es van concentrar davant del CIE de Zona Franca, el qual va estar
vigilat per cinc furgons de la Brigada Mòbil (BRIMO). El lema de la marxa va
ser “A terra els murs de les presons”, paraules que van ser reforçades amb
crits com “Presó, CIE, redades i fronteres; així es construeix la riquesa
europea”.
Durant l’acte es van llegir diversos textos escrits per les víctimes
d’abusos patits als CIE, així com el manifest de Tekedasdondekieras. En aquest
text van recordar els crits que es van escoltar des de dins del CIE durant la
concentració de l’any passat, incident que els assistents van relacionar amb repressió
per part dels agents que custodien les cel·les del centre; una sospita que es
va aguditzar en saber que s'havia prohibit l’entrada d’ONG i advocats al
recinte de Zona Franca fins al dia 2 de gener.
La divuitena jornada solidària va finalitzar amb la
marxa de torxes davant de la presó Model, centre que segons les previsions de
l'Ajuntament de Barcelona s’hauria d’haver clausurat l'any 2008. Tant el
President de la Generalitat, Artur Mas, com l’Alcalde de Barcelona, Xavier
Trias, han fixat ara l’any 2017 com a data límit del seu tancament. Cal
recordar que és el segon any que el President es compromet a aquest tancament,
la primera vegada com a Conseller en Cap durant l'últim mandat de Jordi Pujol.
Unes 200 persones van participar en aquest acte. Altre cop amb la idea de ser
vistes i escoltades pels presos, es van llençar coets i una traca valenciana,
acompanyant la música de Los Chichos que sortia d’una furgoneta.
Les participants van donar dues voltes a l’illa de
cases de la presó, il·luminant-la amb les torxes que resseguien el camí, tot
cridant càntics com “Los ricos nunca entran, los pobres nunca salen”, i fent
especial menció a les preses detingudes durant l’operació Pandora. La unitat 5
de la Brigada Mòbil les vigilava, completant així més de dotze hores de jornada
policial. Els agents van escoltar diversos càntics contra la seva tasca, però
el més agressiu que van patir va ser un gra de raïm que els hi va llençar una
de les participants. Un any més, s’han volgut reivindicar els drets de les
persones preses amb la participació de l’Assemblea Llibertària UB-Raval, la
Coordinadora Anti-Carcerària=Tortura, el Col·lectiu de Suport a Persones Preses
Clivella, i altres associacions que fan possible, juntament amb el suport de
les manifestants, aquesta lluita per la dignitat i la llibertat de les persones
preses.
--
(*) La cacería capturó a once compañeras, de éstas,
siete han quedado en prisión, acusadas de pertenencia a banda armada de
carácter terrorista. No es ninguna coincidencia que las detenidas sean parte de
mi entorno cercano, es más, más de la mitad me visitan frecuentemente en la
cárcel.
Palabras de Mónica Caballero sobre la Operación
Pandora desde el Centro Penitenciario de Brieva
Recuerdo perfectamente el sentimiento que me
embriagaba cuando comencé a cuestionar la autoridad, recuerdo las muchas
contradicciones e interrogantes. En este descubrimiento de ideas encontré a
muchas que hacían de las ideas prácticas materiales en sus bibliotecas,
publicaciones, ateneos, etcétera… en su vida cotidiana… vivir aquí y ahora las
ideas. No pasó mucho tiempo para que quisiera hacer lo mismo.
Recuerdo la angustia que sentí al enterarme de que
habían compañeras encarceladas por llevar a la práctica las ideas de libertad;
hermanas de ideas en todos los rincones del mundo en las fauces de la bestia
panóptica. Ese sentimiento angustioso no cambió nunca, pero lo acompaña el
gesto solidario. Somos muchas las anarquistas que nos encontramos al otro lado
del gran muro, esta lista el martes 16 de diciembre se hizo más extensa.
Los tentáculos del Poder se dejaron caer en espacios
anarquistas, ateneos libertarios, casa okupadas y domicilios de varios ácratas
de Catalunya y Madrid. La cacería capturó a once compañeras, de éstas, siete
han quedado en prisión, acusadas de pertenencia a banda armada de carácter
terrorista. No es ninguna coincidencia que las detenidas sean parte de mi
entorno cercano, es más, más de la mitad me visitan frecuentemente en la cárcel.
El mazo judicial-policial ha castigado la solidaridad.
No puedo callarme ante tanta miseria, la venganza
represiva estatal bordea el delirio. Los medios de información (portavoces de
los dominadores) hablan de jefes y subordinados, les recalco a ellos y a
cualquiera que le quede alguna duda ¡somos antiautoritarias, nadie está por
sobre mí, ni yo estoy por encima de nadie!
Los espacios atacados en Catalunya, tampoco fueron
arbitrarios, por un lado, Kasa de la Muntanya es un importante símbolo de
okupación, con sus 25 años alejados de la lógica capitalista han hecho su
aporte a muchísimas generaciones de disidentes de este sistema de terror. Los
ateneos libertarios y espacios anarquistas golpeados jamás han escondido sus
ideales, ofreciendo un terreno fértil donde sembrar las semillas de libertad.
Los costos en esta lucha por la recuperación de
nuestras vidas son muy altos, nadie dijo que sería fácil, pero sin lugar a
dudas de poder elegir una vida distinta no la cambiaría por nada. En esta pelea
contra la dominación no hay jaulas ni muros que silencien nuestras voces, pero
sin ustedes compañeras solo se transforman en ecos.
Si alguna vez ustedes amadas compañeras recientemente
encarceladas pueden leer estas palabras, les digo que tengo la certeza que se mantendrán
incorruptibles y a la altura de las circunstancias como siempre lo han hecho.
Recuerdo todas
las veces que leí o escuché que la solidaridad es una arma necesaria para las
anarquistas. Hoy espero que esos recuerdos se hagan realidad… hacer de nuestras
ideas, acción.
Mónica Caballero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada