Islam i esquerres: un problema de coherència

Davant d’un públic majoritàriament anarcosindicalista, vaig ser recriminat en afirmar que “els anarquistes, com havien fet tradicionalment amb els treballadors, haurien d’organitzar cursets d’ateisme entre la comunitat musulmana”, com si aquests no tinguessin dret a tenir una segona opinió sobre la transcendència 

[10/01/2015] Xavier Diez 

Enceto inconscientment aquest article, sabedor que em causarà disgustos i que no em ve gens de gust endinsar-me en un camp de mines. També entenc que no és el millor moment per encetar reflexions quan els darrers esdeveniments han generat gran tensió, tanmateix, freqüentador de mitjans polítics, socials i intel·lectuals alternatius, constato que mai s’ha abordat qüestió tan delicada d’una manera oberta i sistemàtica: quina ha de ser l’actitud que han de tenir les esquerres amb l’islam?  

Escrit espantat, perquè a l’integrisme de determinats mitjans que fan una identificació mecànica entre terrorisme i comunitat musulmana, escolto altres debats, no menys mecànics, que assimilen qualsevol crítica a l’islam a unes intencions xenòfobes. O escolto també algunes teories conspiratòries, del més pur estil Willy Toledo, que em deixen més que preocupat. Tanmateix confesso haver quedat escaldat més d’un cop per emetre judicis personals, que han comportat reaccions que encara em sorprenen. Així, a tall d’exemple, i davant d’un públic majoritàriament anarcosindicalista, vaig ser recriminat en afirmar que “els anarquistes, com havien fet tradicionalment amb els treballadors, haurien d’organitzar cursets d’ateisme entre la comunitat musulmana”, com si aquests no tinguessin dret a tenir una segona opinió sobre la transcendència. O també recordo haver estat molt criticat per gent d’esquerres per manifestar-me contrari a la imposició del vel … a una nena de deu anys en una escola pública!   

Genealogia de les esquerres  

Tenim un problema de coherència. Aquest batibull ideològic tradicionalment identificat amb les esquerres té una trajectòria i uns elements comuns. És en els seus fonaments la idea d’il·lustració, d’emancipació de l’individu del pensament màgic, de destruir els lligams feudals que impedien a cada persona el dret a triar el seu propi destí, i que sovint apareixia justificat de manera simbòlica en una religiositat patriarcal, on un Déu omnipotent i omniscient representava a escala divina, la desigualtat i opressió estructural de la societat estamental.

De la mateixa manera, les “esquerres” són en bona part responsables (sovint des d’una perspectiva fosca i cruel) de la supressió dels comunitarismes. Es tanquen els guetos europeus, es pretén acabar amb les discriminacions o privilegis d’uns grups respecte d’altres, i es procedeix a crear una comunitat fonamentada en la igualtat de drets i deures. 

Es descobreix la llibertat entesa com a capacitat d’alliberament d’antigues opressions, dogmes o lligams personals i col·lectius. Sovint l’instint religiós se substitueix per la sacralització de la ciència, el progrés o un racionalisme (sovint irracional), especialment entre els moviments marxistes. En altres casos, com succeeix en el món llibertari, es construeix un relat segons el qual la naturalesa humana és pura i igualitària, i en l’espiritualitat es mata un Déu autoritari i se substitueix per pràctiques espiritistes, en un desig de contactar amb el més enllà sense jerarquies ni intermediaris. 

En tot aquesta revolució filosòfica que les esquerres aporten a la humanitat, hi ha un fet fonamental: la llibertat individual, l’ànsia per la igualtat, i una voluntat de fraternitat humana. 

Identificar l’islam, una religió, amb el conjunt de la seva comunitat és un error absolut, un triomf dels sectors fanàtics i intransigents, que estableixen la identificació del conjunt dels creients (ummah) com a fet determinant de la pertinença d’uns individus a una autoritat despòtica, a la submissió a Déu (islam vol dir, literalment, això). Aquesta identificació automàtica es podria entendre entre els partidaris de l’antic règim, per als quals les jerarquies contenen elements simbòlics i essencials. En el món fanàtic de la religiositat medieval i d’antic règim, s’entenia que la comunitat era fonamentalment de fe. I els “pecats” individuals eren atribuïts col·lectivament. D’aquí la fúria de les inacabables guerres de religió o les persecucions i massacres contra les minories ètniques o religioses. Fer una crítica a una religió i identificar-la com un atac a la seva integritat de la comunitat és una terrible equivocació, perquè imita precisament als sectors reaccionaris, als defensors de separar grups en funció de casuístiques arbitràries, a negar que un individu és la suma d’un conjunt d’identitats múltiples i canviants. 

L’islamisme com a problema  

L’islamisme és un problema. Especialment per als musulmans. No només perquè estadísticament en siguin les principals víctimes, sinó perquè els força a identificar-se, per unanimisme intern o pressions externes, en funció del factor religiós. Aquest és un dels factors que des de fa alguns anys he pogut contemplar en els darrers anys. Persones que comparteixen amb els seus iguals un seguit de factors múltiples i canviants que els permeten interactuar en condicions d’igualtat amb les persones pròximes: ser del Barça, del club super 3, fan de Justin Bieber, de l’equip de handbol del poble,… i que a partir de l’arribada d’un imam finançat per les monarquies del Golf, simbolitzen en el canvi d’indumentària sobtat, el radical canvi d’identitat. A partir d’aleshores es presenten, essencialment, com a musulmans. I aquesta renúncia a interactuar com a iguals (idèntics drets, iguals riscos) és el que també empeny el grup a l’aïllament al replegament comunitari, a la incomunicació i a guetos que tenen molt de voluntari. Al cap i a la fi, qualsevol que hagi treballat a escoles, hospitals, serveis socials o espais on hi ha interactuació entre persones d’orígens diferents haurà vist moltes coses (i constatarà que la immensa majoria s’han instal·lat en un terreny de joc comú i interactuen amb normalitat amb els seus conciutadans) en què es detecta un replegament intern, i que té la religió com a l’eix central que pivota sobre la seva existència. En opinió meva, escèptica i poc impressionable, entenc que no és tant el fet religiós com un reforçament de la desigualtat interna d’un col·lectiu, que reacciona regressivament, amb pretextos alcorànica, davant els riscos de dissolució comunitària, de transformació de les regles del joc dins les famílies i la gent propera. D’aquí que s’activin mecanismes de control especialment durs contra les dones, amb la intenció que, en evitar matrimonis mixtos, puguin mantenir la coherència cultural i la relació de poder entre patriarques i cacics locals. El control de la sexualitat i la reproducció esdevé un instrument defensiu, no tant per a la conservació dels elements culturals, sinó per preservar la lògica de domini intern dins del grup. 

El problema, com sosteníem a l’inici d’aquest article és l’escassa coherència amb què reaccionem davant d’un problema complex. L’islam és criticable? En la meva opinió sí. Absolutament. Com qualsevol altra creença. Tanmateix, quan he fet afirmacions provocadores de l’estil de “menys mesquites i més biblioteques”, m’he trobat amb més d’una fàtua…per part d’ateus d’esquerres. Si canviés mesquites per esglésies, els mateixos que em condemnen, em proposarien per un premi. Al cap i a la fi, la separació d’església i estat, la dessacralització de la vida pública són fites que en bona part hauríem d’agrair a laics i republicans. Tanmateix, qualsevol crítica a una religió no cristiana implica ésser titllat automàticament de xenòfob. 

Criticar a l’islam  

Doncs sí, jo critico l’islam. Com les religions monoteistes, aquesta es fonamenta en una concepció patriarcal del poder. Al cap i a la fi, el Déu dels musulmans és una representació a escala divina d’una societat àridament jeràrquica. També critico el seu dret civil, conegut com a xaria, que estableix un paper subordinat a les dones, o el tracte que mereixen els que no formen part de la secta (la majoria de lectors d’aquest article formen part del mateix club que jo, el dels infidels), o que sigui una obligació estendre les seves creences, o que pretenguin tenir el monopoli de la raó teològica, o un miler de coses més que no tinc cap problema a repetir en el cas del cristianisme o el judaisme (al cap i a la fi, l’islam no resulta altra cosa que un sincretisme d’ambdues religions amb creences ancestrals). I qui pensi que criticar l’islam em converteix en un islamòfob, faria bé de treure’s l’ESO. Sóc capaç de separar un intangible (un conjunt d’idees com totes qüestionables) de les persones. Les idees defensades per l’islam em semblen, en bona mesura, perverses. Les persones que practiquen la fe em semblen… depèn de qui! Només puc parlar dels que conec o he conegut. Alguns em semblen excel·lents persones, altres em cauen fatal. La conclusió és que en aquest món generositat i estupidesa estan molt ben repartides, per nacionalitat, per fe, per ideologia, per gènere,…  

El problema és que quan hom critica una religió o una idea política (o pitjor encara, una religió com a idea política, com l’integrisme catòlic, islàmic o jueu), automàticament les esquerres surten en tromba a protegir els immigrants de fe musulmana i a presentar-los com a víctimes de la xenofòbia.

En certa mesura, aquesta reacció visceral els converteix en menors d’edat, com si ells mateixos no poguessin emetre les seves pròpies opinions o prou capaços de jutjar el que veuen, o d’interactuar en igualtat en el debat social o teològic, d’enlluernar-nos amb els seus arguments o quedar en evidència. A ulls de molts militants de l’esquerra, farcida de paternalisme i de supèrbia moral, els pot alleujar la consciència. A ulls de bona part de la ciutadania, els desautoritza per la manca de coherència. Tractar diferent a uns o altres és un principi de justícia elemental de la qual som conscients des que som a l’escola primària. La idea que cal defensar una minoria de la crítica social és convertir-los en menors d’edat, i és interpretat sovint per molts com a part del folklore (o la litúrgia) d’una part de les esquerres. I això, malauradament és el que està farcint de vots i suports a personatges (i ideologies) perilloses com les que alimenta el Front Nacional de Marine Le Pen, o a casa nostra, a Plataforma per Catalunya, que són paradoxalment els qui tenen una mentalitat comunitària, car separen entre un “nosaltres” i un “els altres” que ens remet al món premodern i comunitarista. Defensar els musulmans, preventivament, pel sol fet de ser-ho és un terrible error de les esquerres. 

Defensar els individus de les injustícies i discriminacions, plantejar accions sense discriminar ningú, en raó de les dificultats socials reals, i entenent que cal complir unes regles del joc molt simples (el respecte als valors de l’esquerra) seria tota una altra cosa.  

A les esquerres correspon vetllar per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I combatre, per tant, tots aquells obstacles que les impedeixen. I sovint, les religions autoritàries, les creences premodernes, pròpies i alienes, ho són.