Es fa públic el document «Redistribució dels recursos
comuns» de la Cooperativa Integral Catalana
El text que us presentem és un document de treball que es va
elaborar per a la dinamització de les IL Jornades Assembleàries de la
Cooperativa Integral Catalana, dedicades a la «Redistribució dels recursos
comuns», que es van celebrar del 17 al 19 d’octubre de 2014 al Centre Cultural
Cooperatiu de Vallbona d’Anoia.
1. ASPECTES GENERALS
1. 1. Models econòmics
Els models econòmics actuals funcionen al voltant de teories
d’altres segles que han acabat al servei de l’acumulació de poder de les elits:
liberalisme capitalista, planificació central i models mixtos. Per tant, tots
aquests models impliquen variants del poder en mans del binomi mercat
capitalista/estat, tot deixant la població com a espectadora. A més, s’ha
promogut en tots els àmbits educatius i de comunicació el pensament únic que no
hi ha alternatives. No ens podem estancar en models econòmics d’altres segles;
ja han tingut molt de temps per a demostrar que no funcionen.
Paral·lelament,
sempre hi ha hagut formes minoritàries que han sobreviscut al marge dels
corrents dominants i que s’han centrat en el comú i la col·laboració com, per
exemple, l’economia comunal del nord de la península Ibèrica a l’Edat Mitjana.
Vegem tots aquests models anteriors i, després, la proposta d’un nou model
basat en la democràcia econòmica.
Base econòmica / Model / Origen
Economia comunal / Comunitari / S.VII
Mercat competitiu / Liberalisme capitalista / S.XVIII
Planificació central / Comunisme d’Estat / S.XIX
Mixta: mercat + Estat / Socialdemocràcia / S.XX
Planificació col·laborativa / Democràcia econòmica/ S.XXI
Economia comunal (model comunitari, experiència pràctica al
nord de la península Ibèrica segle VII): representa un exemple dels models
col·laboratius que han existit al llarg de la història, generalment de forma
marginal respecte a corrents dominants i antagònics. Són un exemple que hi ha
altres formes d’afrontar l’economia al marge dels corrents dominants proposats
actualment i dels quals es parla a continuació.
Mercat competitiu (liberalisme econòmic, teoria del segle
XVIII): decisions individuals sobre qui i què es produeix que són referendades
en funció del retorn d’informació des d’un espai impersonal d’oferta i demanda
(«la mà oculta del mercat») i que es tracta de preveure i controlar amb
tècniques de màrqueting. El principal valor teòric és la llibertat per damunt
de la igualtat, encara que a la pràctica la llibertat també és erosionada per
la realitat dels mercats imperfectes (oligopolístics, amb absència d’informació
suficient). S’acaba comprovant que la llibertat no és possible sense igualtat.
Mercat planificat centralment (comunisme d’estat, teoria del
segle XIX): estudi d’un grup reduït de gent sobre les necessitats i recursos
generals i imposició a la població d’una determinada producció. El principal
valor teòric és la igualtat, encara que a la pràctica s’estableixen dues
classes amb diferents privilegis: els planificadors i la resta del poble.
S’acaba comprovant que la igualtat no és possible sense llibertat (perquè igual
no vol dir ser similar, sinó que cada persona -irrepetible i amb necessitats de
realització úniques- té el mateix valor que una altra).
Mercats mixtos (socialdemocràcia, teoria del segle XX):
tracten d’agafar el millor dels 2 apartats anteriors, encara que acaben
basculant cap a algun d’ells.
1.2. Desmuntant mites dels «mercats»
Entre els models més estesos actualment -liberals,
socialdemòcrates- i, fins i tot, alguns de caire anarquista i autogestionari,
es considera el lliure mercat com una eina econòmica indiscutible i insuperable
en eficiència i eficàcia. Cal sortir del pensament únic que promulga que
l’economia de mercat, sobretot si es traca d’un mercat competitiu perfecte, és
la forma més eficient i justa d’assignar els recursos a les necessitats de la
gent. Vegem alguns exemples que desmenteixen les «excel·lències» de l’economia
de mercat:
Els mercats perfectes no existeixen: els mercats «perfectes»
(atomitzats i amb informació instantània i disponible per a tothom) amb què de
vegades es justifica la raó de mantenir una economia de mercat, amb multitud de
productors i compradors sense capacitat d’influir sobre el mercat i amb
disposició de tota la informació en temps real, només ha existit en el cap dels
teòrics. Tot mercat competitiu, per molt «perfecte» que volem que sigui
inicialment, tendeix de forma inevitable cap a la creació d’oligopolis
(qualsevol petita distorsió en la demanda o un problema en la oferta d’alguns
productors crea una acumulació de poder que, un cop iniciada, cada vegada és
més gran).
Ineficiència: suposant que algun mercat competitiu s’apropés
a ser «perfecte», aquest encara seria molt ineficient comparat amb una economia
col·laborativa que disposi dels recursos i de les persones adequats. Vegem
algunes ineficiències de l’economia de mercat: a) duplicació d’esforços i
recursos (I+D, infraestructures, personal), b) recursos dedicats a lluitar
entre si (màrqueting, comercial), c) pèrdua d’oportunitats per a establir
sinergies (per exemple: incompatibilitat entre peces de màquines o programes
informàtics), d) informació inadequada per a prendre decisions: primer es
realitza (producció) i després és comprova (compra) si el que s’ha produït és
el que es necessita; a més, el feed back informatiu és molt lent, ja que enmig
hi ha tot el cicle de disseny, producció, distribució al mercat i facturació
per veure la resposta real.
Empobriment social: s’incentiva la competició, la separació,
l’individualisme, l’enfrontament directe entre les persones o per mitjà
d’organitzacions. Crea habitants de primera i de segona classe (guanyadors i
perdedors). Provoca estrès. Es dificulta la cerca en l’autorealització personal
i el sentiment de sentir-se útils per al col·lectiu. Pobresa moral: de fet hi
ha l’expressió que la forma de cremar les teves aficions autèntiques és
oferir-les comercialment: la paraula «mercantilització» precisament té aquest
valor pejoratiu: mercantilització de la cultura, de la ciència, de l’oci; tots
entenem que és quelcom dolent que li treu valor humà a les coses…
És contrari als models productius col·laboratius: les
cooperatives comencen a competir entre elles, aplicant de cara enfora actituds
contràries a la seva pròpia filosofia i que acaben contaminant l’organització
internament.
Augmenta la dependència del diner i del crèdit: el crèdit
permet l’existència del diner, i què és el crèdit? Doncs, una aposta que qui
rep el diner serà capaç de vendre uns productes i serveis (per mitjà d’empreses
o del treball) en el «mercat». Com veurem més endavant, aquesta aposta i risc
conseqüent no cal prendre’l en la democràcia econòmica, ja que cadascú treballa
sabent que hi ha una demanda real per a tot allò que fa (perquè així ja s’ha
determinat democràticament).
Resumint, un mercat competitiu (o «lliure mercat») es basa
en la competició, la desigualtat, guanyadors-perdedors i l’individualisme, que
són valors que no poden ser compatibles amb la cooperació, la solidaritat o la
igualtat. Per tant, fins i tot un mercat «perfecte» ha de ser vist, en tot cas,
com una eina de transició cap a una economia col·laborativa i no pas com a un
fi en si mateix.
De moment, a les cooperatives integrals naixents encara hi
ha molts lligams amb un sistema extern competiu, però cada vegada s’hauria
d’anar arraconant la competitivitat només per a les relacions cap enfora i
anar-la apartant del context intern. Al mateix temps, a mesura que l’economia
col·laborativa es vagi estenent a nivell més global, cada cop serà menys
necessari participar en economies de mercat.
1.3. Democràcia econòmica
Per fi, arribem a un model econòmic desenvolupat a partir de
la planificació col·laborativa i que es basa en la democràcia econòmica directa
o inclusiva (de fet, li podem posar el nom que vulguem sempre i quan quedi clar
que es tracta de quelcom nou que no estem fent ara de forma organitzada).
L’economia es planifica en el tracte directe entre persones en cercles
democràtics i subsidiaris oberts a tota la població en igualtat de condicions
tot emprant les noves tecnologies i l’apoderament social, on s’arriba a un
acord de necessitats i recursos abans de produir-los. Hi ha un equilibri entre
llibertat, igualtat i fraternitat, però requereix d’un procés d’apoderament
social i tecnològic per poder-hi arribar de forma global.
Tractem de reproduir en aquest món amb tants vicis sistèmics
el que faríem si un grup de gent anéssim a parar a una illa deserta: la primera
reacció seria valorar què necessitem, què tenim i què podem fer i, en cap cas,
en posaríem la ma la butxaca per veure quants diners portem ni encara menys
crearíem un mercat al qual oferir els nostres productes i serveis.
L’estructura organitzativa bàsica de presa de decisions
econòmiques seria la xarxa assembleària (assemblees econòmiques). Es tractaria
d’una estructura fractal: cada nivell d’agrupació -començant pel que representa
directament el territori- decideix sobre els temes que afecten el seu àmbit
territorial segons el principi de subsidiarietat.
A les assemblees, es decideixen les necessitats bàsiques i
no bàsiques que es volen cobrir. Les necessitats no les decideix ni un mercat
impersonal d’oferta i demanda i sota la distorsió dels productors i consumidors
dominants, ni tampoc un govern central impositor. En tot cas, les tasques a
realitzar tindran en compte la situació personal de cadascú per garantir que
tothom pot oferir en funció de les seves capacitats i rebre el que necessita
(per exemple: gent gran, infants, malalts, etc.).
Es pot establir un sistema de vals a mesura que el volum de
gent implicada sigui major i es pugui cobrir un major percentatge de
necessitats, de manera que els vals donin dret a l’accés a la part proporcional
que toca per persona dels productes i serveis que s’estan generant des de la
democràcia econòmica.
Mentre que les necessitats bàsiques són comunes dins de cada
àmbit territorial, les no bàsiques són específiques d’una part de la població.
En una segona etapa de la democràcia econòmica, les necessitats no bàsiques
també poden ser cobertes mitjançant la determinació en assemblea econòmica de
quin percentatge de la gent les requereix i acordar d’invertir-hi els recursos
necessaris per cobrir la corresponent demanda.
Parlem d’una democràcia econòmica o, si es prefereix, d’un
«mercat» decidit realment de forma democràtica (no per mitjà d’un espai
impersonal d’oferta i demanda i sota la distorsió d’agents dominants i tensions
competitives, sinó de les persones que s’organitzen amb altres persones
lliurement i respectant el principi de subsidiarietat per decidir que volen produir
i qui ho vol fer).
La viabilitat del model també es fonamenta en el fet que
l’estímul d’acció de les persones no només ve de l’afany competitiu per voler
ser millor o tenir més que els altres o l’instint de supervivència a què ens
veiem abocats en aquest sistema (així ens han educat). Per damunt d’això hi ha
l’estímul de sentir-se realitzat personalment, útil a la societat i valorat pel
col·lectiu i amb la seguretat de no viure en un sistema depredador. Si el
sistema econòmic i educatiu imperants fomentessin aquesta visió tindríem un
estímul molt més poderós que la «competitivitat».
2. CAP A LA PLANIFICACIÓ COL·LABORATIVA
2.1. Principi d’autodeterminació
Sota els principis de sobirania, autonomia i subsidiarietat,
s’articula una xarxa de processos d’autoorganització en el territori amb un
abast territorial divers segons cada realitat particular, és a dir, ecoxarxes,
nuclis d’autogestió local o projectes cooperatius que s’autodeterminen. En base
a la autoorganització assembleària oberta, cadascú participa i treballa de
forma col·laborativa. Cap procés d’autoorganització imposa decisions a la
resta, ja que cadascú decideix com es relaciona amb la resta i quines eines fa
servir. En base a aquesta sobirania es generen eines i vies de col·laboració
per promoure i estendre l’autogestió i l’autoorganització en el territori. Tot
aquest enfocament ens ha de portar cap una descentralització.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada