 |
| Pujol posa la Creu de Sant Jordi a Enric Marco |
Es va saber que no havia estat mai en cap camp de
concentració.
I si va anar a Alemanya, va ser com a treballador
voluntari del franquisme.
Res estrany en el personatge: abans havia arribat a
secretari general de la CNT espanyola gràcies a exhibir un passat de
clandestinitat, guerrilles i detencions policials que només existia en la seva
imaginació: mai havia dut a terme ni la més mínima acció contra el franquisme;
l'únic cop que va trepitjar una comissaria durant la Dictadura va ser per un delicte
comú.
[07/12/2014] ALBERT SOLER
Un, que sempre ha pensat que en la història recent
d'aquest país hi ha molt de farsant antifranquista, celebra veure com un llibre
posa el dit a aquesta nafra que encara supura. Un, que sempre ha cregut que si
hi hagués hagut tanta oposició al règim de Franco com se'ns ha dit, el general
hauria hagut de plegar perquè no trobaria en tot Espanya ni una dotzena d'afins
al règim per formar govern, s'alegra que Javier Cercas ens posi davant del
mirall. Un, que està fart de tanta hipocresia, se sent reconfortat en comprovar
que El impostor és el tercer vèrtex d'una trilogia que comença a airejar la
història -que no la memòria, molt més subjectiva i imprecisa, i en això
coincideixo amb Cercas- i a despullar-la del fals passat heroic: els altres
dos, tots recomanables, són ‘El día de mañana’, d'Ignacio Martínez de Pisón
-que curiosament fa un cameo a ‘El impostor’- i ‘Así empieza lo malo’, de
Javier Marías.
Cercas és un impostor. Poser no ha escrit mai ni un
punyetero llibre. I potser ni tan sols ha nascut en un poble de nom -ara que
m'hi fixo, sembla ben bé inventat- Ibahernando. Només m'atreviria a assegurar
d'ell que va estudiar als Maristes de Girona, i això perquè l'hi vaig veure, no
perquè em refiï del que diu.
Com a bon impostor, ens vol fer creure que la seva
nova novel·la és un treball de periodisme d'investigació. Molt ben escrit, però
periodisme d'investigació. No es deixin enganyar. Sota aquesta aparença s'hi
amaga una radiografia mil·limètrica d'Enric Marco, o sigui del propi Cercas, o
sigui de tots nosaltres, o sigui de l'Espanya de la transició. Tots impostors.
Enric Marco, tothom ho ha de recordar, és un senyor
que, ja octogenari, va arribar a ser el màxim representant -president de facto-
de l'associació Amical de Mathausen, amb una activitat frenètica que el duia a
aparèixer a totes les ràdios i televisions, a fer xerrades a centenars d'escoles
i inclús a parlar en un acte oficial al Parlament Espanyol, amb diputats i
periodistes plorant com magdalenes mentre escoltaven de la seva boca les
atrocitats dels nazis. Després es va saber que no havia estat mai en cap camp
de concentració. I si va anar a Alemanya, va ser com a treballador voluntari
del franquisme.
Res estrany en el personatge: abans havia arribat a
secretari general de la CNT espanyola gràcies a exhibir un passat de
clandestinitat, guerrilles i detencions policials que només existia en la seva
imaginació: mai havia dut a terme ni la més mínima acció contra el franquisme;
l'únic cop que va trepitjar una comissaria durant la Dictadura va ser per un
delicte comú.
Una vida totalment mistificada que Cercas equipara a
la del Quixot, qui també prop dels 50 anys va deixar enrere la seva vida real
per posar-se a viure la inventada. La ficció salva, la realitat mata, ens
repeteix l'escriptor durant el llibre, referint-se primer al seu propi
cansament després d'escriure Anatomía de un instante, però fent-ho extensiu a
Marco i la seva vida inventada i també a una Espanya -i Catalunya- que va
preferir la ficció d'un antifranquisme heroic que a penes es va donar en quatre
casos mal comptats.
Cercas, deia d'inici, posa el dit a la nafra. I poser
hauria d'haver dit a les nafres, perquè entre ell i Marco aguanten el mirall
que ens posa davant de la realitat -ja hem dit que mata-, i ens mostren un país
que, acabada la guerra, va acceptar el franquisme: uns per por, els altres per
franquistes, la majoria perquè aspiraven només a viure amb tranquil·litat i no
volien que els seus fills haguessin de patir el que ells havien patit, molts
perquè -di?guem-ho clar- els importava ben poc si hi havia dictadura o
república mentre ells i la seva família tinguessin casa, menjar i feina. Entre
els franquistes convençuts i els franquistes per omissió no quedava lloc per
als herois -pels que diuen "no"-, que d'altra banda són molt més
freqüents a les pel·lícules que a la vida. Era necessari un llibre com el de
Cercas -i com el de Marías- que desmitifiqués l'antifranquisme, que ens digués
que la immensa majoria va dir "sí", que quasi tots els que arribada
la transició es van penjar medalles eren uns farsants. Uns impostors. Com
Marco. Com ho és Cercas. Com ho sóc jo. Com ho és tothom.
No es queda aquí Cercas, sinó que encunya el terme
"indústria de la memòria històrica", i no perquè estigui en contra de
la memòria històrica sinó per tot el contrari: perquè no li agrada que s'hagi
banalitzat convertint-la en una indústria. I perquè -i en això torno a estar
d'acord amb ell- "memòria" i "història" són mals companys
de viatge, sovint són fins i tot contraris. Té més valor el testimoni de qui va
viure uns fets o el de l'historiador que els analitza? No es precipitin en
respondre i pensin qui disposa de més dades i, sobretot, és més objectiu. La
memòria és molt traïdora, ho sap Cercas i ho sap Marías. I ho sap tothom. No
seré jo qui acusi Cercas de res per escriure que probablement altres
supervivents dels camps d'extermini van exagerar i inclús tergiversar les seves
vivències. Uns involuntàriament i d'altres voluntàriament, de la mateixa manera
que ho han fet els que van viure sota en franquisme. Posats a triar entre la
veritat i la vida, el més normal és triar la vida. Al cap i a la fi estem
parlant d'Enric Marco. Estem de parlant de persones. O sigui, estem parlant
d'impostors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada