Decebedor Pablo Iglesias

Per arribar a la Moncloa, necessàriament ha de trair els catalans 

[21/12/2014] Xavier Diez  

A vegades m’agrada definir al fenomen Podemos com a “la venjança dels primers de la classe”. No ens enganyem, bona part del nucli fundador del partit podrien ésser classificats com a “JASP”, “Jóvenes, Aunque Sobradamente Preparados” que recorda la campanya publicitària del Renault Clio de mitjans de la dècada dels noranta. Són joves, saben idiomes, tenen una formació acadèmica espectacular, i semblen mentalment més preparats que una classe política en què els corruptes i els indolents copen les institucions. Això, acompanyat d’un extraordinari carisma, i d’un context d’una crisi estructural i malestar social, fa que hi hagi una oportunitat per capgirar el sistema.

Iglesias i Podemos són uns innovadors polítics de primera fila. Molts, com Errejón disposen d’uns coneixements profunds de ciència política i posseeixen prou edat per mantenir una necessària insolència política per precipitar canvis profunds. Tanmateix, i tal com ens recorda Stirner, qualsevol canvi fet des de dalt, no deixa de ser una versió refinada de la subjecció política, un perfeccionament del domini personal i col·lectiu. Les revolucions, si pretenen transformar en profunditat, han d’implicar la destrucció total de les estructures polítiques. En termes en què ho puguem entendre, l’única forma factible d’alteració dels equilibris de poder interns a Espanya (la «casta»), consisteix a dissoldre-la del tot, a desmantellar-la, a destruir la seva unitat política.

Aquest matí Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a fer una presentació pública d’intencions. Ha actuat amb solvència discursiva, i amb fragilitat de fons. Ha aconseguit connectar amb aquells sectors que es van deixar enlluernar per l’esperança del canvi de la mà de Felipe González. Amb aquella Catalunya d’arrels espanyoles que no han acabat de trencar alguns lligams emocionals (i referencials) amb la pàtria d’origen, ni tampoc trencar amb una determinada pulsió caciquil, d’addicció als lideratges providencials que provenen dels pobles monàrquics. Iglesias, que és un intel·lectual brillant, sap perfectament que davant seu té un dilema terrible. Un dilema irresoluble. Pot acabar l’any vinent com a nou president espanyol, tal com avancen sondejos. 

Tanmateix, l’aritmètica li impediria fer la revolució anhelada: (guillotinar –metafòricament, esclar– la «casta»). És més, per entrar a la Moncloa hauria de jurar prèviament una constitució que no podria reformar. El pas següent, seria ésser assimilat per un sistema que actua com una hidra, i acabar, en el millor dels casos, fent una política caciquil de parxes i regals com va fer el mateix (i venerat al Carmel) Felipe. Això és el que ha succeït a tants i tan benintencionats polítics que, volent el millor per al seu país, han acabat traint-lo per acció o omissió, o simplement se n’han acabat cansant.

Per arribar a la Moncloa, necessàriament ha de trair els catalans. No pot ser d’una altra manera. Malgrat una certa retòrica autodeterminista, i que avui ens hagi parlat de “nación de naciones”, la lletra de la cançó ja ens la sabem. No calen espòilers per avançar que l’estatus català, decidit des de Madrid, no serà altra cosa que una sessió de maquillatge amb estris de la senyoreta Pepis. Tanmateix, els vots catalans li seran imprescindibles per ascendir al govern.

Iglesias és possible que íntimament consideri que la injustícia amb els catalans requereixi un acte reparador, tanmateix sap perfectament que en la cultura política espanyola, Catalunya mai no serà respectada. Qualsevol gest favorable comporta la defunció política de l’agosarat que ho provi. És per això que avui ha fet el discurs pirotècnic, estudiat, i poc original, d’atribuir el nacionalisme a la burgesia, i altres vulgaritzacions marxistes. És per això que parla del nacionalisme català i no parla de l’espanyol. És per això que no ha dit que, en realitat, l’únic nacionalisme excloent és l’espanyol, que no tolera diferències, que és excloent i supremacista, i que per molt modern i progre que es presenti, actua com a una religió, car és garantidor de l’ordre intern.

Iglesias és decebedor, en aquest sentit. Sense independència, no hi ha ruptura. No hi pot haver ruptura dins Espanya, sense el sacseig que propiciï una independència catalana (probablement seguida d’altres). Només així poden alterar-se els equilibris de poder que faci fora les elits de les institucions estatals i dels engranatges clau. Només des del trauma de la dissolució es pot reformular l’estat. Només des del trencament de la legalitat constitucional es pot propiciar un nou procés constituent, també a Espanya. Iglesias, en aquest sentit, és decebedor, perquè actua al dictat dels prejudicis del nacionalisme hispànic, sense el valor d’enfrontar-se al fet que els espanyols (i no només les seves elits) tenen una important responsabilitat en la deriva negativa del seu país. Car bona part dels espanyols han preferit sovint sacrificar democràcia i llibertat per assegurar la “integritat” de l’estat, o s’han deixat arrossegar per la catalanofòbia, o han estat col·laboradors necessaris en la bombolla immobiliària, o han estat indiferents davant les desigualtats,…

Podemos, si no és capaç d’assegurar un referèndum d’autodeterminació, només demostrarà la hipocresia dels reformadors, que parlen de ruptura només quan són a prop que els convidin a la festa. La independència catalana, no deixa de ser la prova del cotó fluix.