CRÒNICA DE LES JORNADES ‘INDEPENDÈNCIA SENSE ESTAT?’

A BARCELONA ELS DIES 28, 29 I 30 DE NOVEMBRE

Crònica de les jornades del 28, 29 i 30 de novembre  

Les jornades “Independència sense Estat?” van tenir lloc el cap de setmana del 28, 29 i 30 de novembre a Barcelona. El tema que vam abordar, a través de diverses conferències i col·loquis, va ser la qüestió de l'organització política de la societat, les alternatives a l'Estat-Nació i l'alliberament dels pobles. 

Les jornades van començar el divendres a la tarda a Aurea Social, amb l'assistència d'una quarantena de persones a la xerrada de Félix Rodrigo Mora. Des de feia una setmana havíem estat rebent diverses pressions de persones anònimes que estan en desacord amb algunes de les idees d'aquest ponent i que amenaçaven amb boicotejar l'activitat en què aquest participava si no el retiràvem del cartell. 

Davant d'aquesta situació, des de la Plataforma pel No-Sí vam decidir tirar l'acte endavant i a través d'un comunicat que podeu llegir (*) vam voler explicar el nostre punt de vista sobre les acusacions cap a l'autor i la seva obra i, sobretot, vam voler defensar fermament la llibertat d'expressió i de reunió. Així, vam convocar a les persones que manifestaven els desacords a dialogar cara a cara prèviament a la xerrada. Algunes persones van venir a protestar i vam estar dialogant amb elles, intentant comprendre'ns i respectar-nos. Vam veure que segurament seria necessari seguir debatent sobre qüestions de fons més enllà d'aquell dia. 

L'acte on va participar Félix Rodrigo, pensador autodidacta i multi-disciplinar, autor de nombrosos llibres sobre política, història, economia i societat, va durar més de dues hores i va constar d'una xerrada per part del ponent i d'un debat posterior amb les aportacions de tots i totes les presents. Els temes que es van tractar van ser sobretot la globalització i els pobles i la qüestió de la llengua. Es va parlar de la necessitat d'una estratègia ofensiva i no només defensiva en termes culturals; també es va donar molta importància a la mobilització popular front a la mobilització de les institucions estatals (un lema que podria il·lustrar aquest posicionament seria el de “Sols el poble salva al poble”). Sobre la llengua es va analitzar que el català pot ser promogut com a idioma fusionat amb el poder mentre que el català ha tingut fins ara molta força perquè ha estat un idioma de confrontació amb el poder. L'Estat català, com tots els Estats, promou el saber de la llengua però no pot ensenyar a estimar-la i valorar-la. La llengua es converteix en una eina asèptica però no s'entén ja com a vehicle d'una cultura popular cada cop més institucionalitzada. La xerrada va ser complexa pel ponent, doncs la qüestió és complicada i a més es barreja amb les peculiaritats de la realitat i la història de Catalunya, que l'autor no coneix de primera mà tant profundament com si coneix altres realitats i història. Des de la Plataforma vam pensar que seria interessant aprofundir en tots aquests temes amb en Félix tot i que defensa alguns posicionaments respecte la qüestió nacional que no compartim, com ara el fet que segueix mantenint una correlació entre territoris històrics i lingüístics i l'establiment de fronteres polítiques. Els desacords o diferències de visió en alguns aspectes no ens impedeixen, però, trobar punts en comú i compartir reflexions col·lectivament.  El dissabte al matí van continuar les jornades a l'espai Babàlia del Poblesec, aquest cop amb més tranquil·litat i amb la presència d'una trentena de persones. El matí va transcórrer primer amb la xerrada de David Algarra, historiador autodidacta i autor del llibre encara inèdit “El comú català. La història dels que no surten a la història”. El ponent va parlar sobre el Comú català, que és molt més que el Comunal doncs es va parlar de tota una cosmovisió de gestió de la vida col·lectiva, en tots els seus àmbits, una cosmovisió que la revolució liberal va esborrar a sang i foc. David, que era el primer cop que exposava el seu estudi públicament, va acompanyar la seva exposició amb una presentació gràfica. 

La seva ponència va posar sobre la taula que l'estructuració econòmica de la societat medieval catalana era molt complexa, i que anava molt més enllà de la dicotomia propietat privada absoluta o pública/comunal. Era un model natural col·lectiu i mixt, en constant equilibri, que no es caracteritzava ni per un col·lectivisme extrem ni per una propietat privada absoluta. El poble era un subjecte actiu, que existia, que es defensava dels atacs de les oligarquies vàries en els diversos moments històrics. El poble tenia les seves pròpies institucions i el seu propi “dret”, tal i com s'entreveu en nombroses cartes de població. El Comú català no era només una lluita en defensa de les terres comunals sinó contra moltes altres coses (burgesia, quintes, impostos...) Era una lluita pels drets col·lectius, pels drets dels pobles i contra el liberalisme, que, entre moltes altres coses, institucionalitzava la usurpació de terres protegint per sobre de tot el “sagrat dret de propietat”. En els propers mesos es podrà llegir en format digital i presumiblement també en paper el llibre en què David explica en detall les seves investigacions. 

Blai Dalmau, autor integral, membre de la Plataforma pel No-Si i escriptor del manifest de la mateixa, va ser el següent ponent de dissabte amb la xerrada “La via del No-Sí i la Revolució Integral a Catalunya”. Va començar amb una metàfora provinent del seu curt-metratge “Remodelar la Estructura”: ens trobem en un edifici social que s'enfonsa irremissiblement degut a greus falles estructurals, però, tanmateix, les formes més generalitzades de respondre a aquesta problemàtica no són realment resolutives, ja que no emprenen la difícil però necessària tasca de remodelar estructuralment l'edifici social. L'opressió nacional i territorial així com molts altres problemes del món contemporani tenen, per tant, una causa comú en l'estructura fonamental de l'actual civilització. I la institució de l'Estat-nació és un dels pilars d'aquesta estructura; per tant, ens calen pràctiques i idees que superin aquesta institució fonamental. Per afiançar aquesta idea, en Blai va reflexionar entorn de fragments de diversos autors (Gandhi, Leval, Marx, Bakunin, etc.) que impugnen la idiosincràsia de l'Estat i el seu paper al llarg de la història. Seguidament, va exposar quin significat té el Sí a la Independència des de plantejaments revolucionaris integrals: a saber, la creació d'un nou món de xarxes d'individus i col·lectius, basat en l'autonomia i la comunitat. Això el va portar a explicar breument la història dels dos Manifestos pel No-Sí (el primer el podeu trobar a (**)) i els motius de la intervenció política de la Plataforma pel No-Sí. Va fer un balanç qualitatiu i quantitatiu del 9N i va reflexionar sobre algunes implicacions notòries però sovint ignorades que està tenint l'independentisme estatista a Catalunya. Així, mentre que el procés de Revolució Integral posa la persona en el centre, el procés sobiranista estatista es centra en fomentar més aviat la delegació del poder en representants que no pas la decisió popular directa. Finalment, ja entrant al col·loqui, es van tractar diversos escenaris cap als quals pot evolucionar el procés independentista-estatista i es va posar sobre la taula el possible auge de la violència, escenari que sovint és ignorat pels mitjans periodístics hegemònics però que, tanmateix, no és inversemblant i cal tenir-lo present per prendre decisions amb plena consciència de causa. L'Àlex Alfaro, cofundador de l'Editorial Libelula Verde i autor de llibres relacionats l'ecologia social i l'ètica llibertària, va ser el tercer ponent de la jornada. L'Àlex va començar també impugnant el paper de l'Estat Nació i va fer un repàs per la política de l'ecologia social, de la mà del model del municipalisme llibertari. Va parlar de l'estructuració d'allò local a allò global en forma d'assemblees populars federades i confederades, de democràcia directa i delegats confederals, en definitiva d'una “política de l'entesa” front a una “política de la confrontació”. Va posar alguns exemples històrics d'organització horitzontal i autònoma, com ara la revolució espanyola de 1936, la lluita dels comuners asturians, la revolució de Nicaragua, el Confederalisme Democràtic del Kurdistan, etc. 

Algunes intervencions posteriors van posar sobre la taula la necessitat d'adaptar aquest model a una realitat dinàmica, on diversos nivells de confederació podrien ser per qüestions concretes: per temes relacionats amb la llengua es podria establir una confederació determinada, que no seria la mateixa que la que regiria en cas de qüestions que tinguin a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques des de l'àmbit de proximitat o afinitat, per exemple. “Estat” ve de la mateixa arrel que “estàtic” mentre que el model que estem proposant i construint és dinàmic, i es basa en l'ajuda mútua que promou l'enfortiment de la comunitat i va regenerant poc a poc la cultura popular realitzant també contribucions innovadores i creatives.  

La taula rodona de diumenge “Independència sense Estat: qui, com, quan i per què?” va tenir lloc a l'Espai Obert de Sants. En aquest acte van faltar-hi alguns ponents que, donades les condicions de tensió que havia suscitat la participació de Félix Rodrigo Mora a les jornades, van decidir posposar la seva participació a l'acte. Podeu veure aquí (***) la comunicació que ens van fer arribar unes hores abans de l'acte (juntament amb un comentari personal d'un dels ponents). Degut a que era massa tard per anul·lar l'esdeveniment, ja que la convocatòria ja estava feta feia dies, vam tirar endavant sense la seva presència. Vam comptar inicialment amb 3 contribucions que van donar lloc a un debat molt enriquidor entre totes les assistents, unes 25 persones. 

En primer lloc, Àlex Alfaro va posar de manifest la violència implícita que s'accepta des de les posicions estatistes quan es defensa un Estat català amb exèrcit i que formaria part de la OTAN. Seguidament, Laia Vidal, membre promotora de la Plataforma pel No-Sí i participant del Grup de Reflexió per l'Autonomia va parlar sobre la desaparició del poble com a subjecte diferenciat i oposat a l'Estat i sobre les noves tendències d'identificació d'allò popular amb les institucions oligàrquiques. Finalment, Gorka Pinillos, membre de la Cooperativa Integral Catalana, va posar sobre la taula la necessitat de concretar unes pràctiques d'autogestió popular que ens puguin portar a una veritable autonomia de les comunitats humanes i també va parlar sobre quin seria el paper d'un Estat front a aquesta autonomia popular, així com va qüestionar la pertinença obligatòria als Estats-Nació. 

L'ambient en aquesta taula va ser molt cordial i les reflexions aportades per les assistents molt brillants. Es van obrir temes de debat que van quedar sense resposta, en espera de futures trobades per seguir aprofundint. Es va decidir tirar endavant amb aquest acte malgrat les absències de diversos ponents, sense perjudici d'organitzar de cara a properes ocasions algun nou acte, tal i com suggerien també ells en la seva comunicació.  

Així doncs, com podeu veure, el cap de setmana va resultar intens a tots nivells, des de la Plataforma pel No-Sí vam afrontar reptes personals i col·lectius que ens van fer més fortes i més sàvies, vam trobar-nos per aprendre i debatre amb persones i col·lectius que es plantegen un canvi fonamental en la direcció de la civilització actual i això va resultar altament estimulant. Esperem que aquestes Jornades només hagin estat un primer pas i que cada vegada siguem més les persones que impugnem les estructures de dominació actuals i provem de plantejar opcions socialment alliberadores. Finalment, vull agrair a tots els espais que ens van acollir, a tots els ponents que van compartir les seves reflexions i a totes les persones que van donar suport front a les pressions rebudes i van col·laborar d'alguna manera a fer possible aquest esdeveniment: a l'Equip Mizar per la tasca de documentació en àudio d'aquestes jornades que podeu trobar aquí, a l'Àngel Méndez per les gravacions de vídeo, a l'Ibai Iriondo pel disseny de la web i el seu suport, organitzador, difusor i moral, a l'Asier Aillaramendi pel disseny del cartell, a en Joan Pedragosa per la seva aportació organitzativa i difusora dels plantejaments de la Plataforma, i a totes les persones que van assistir i participar als actes per la calidesa personal i les inigualables aportacions.  

Laia Vidal. 
Membre promotora de la Plataforma pel No-Sí

Desembre de 2014 

Notes: 

(*) Comunicat de la Plataforma pel No-Sí sobre Félix Rodrigo Mora i la llibertat d'expressió  

Els membres promotors de la Plataforma pel No-Sí hem organitzat unes jornades de reflexió, debat i formació, “Independència sense Estat?”, a Barcelona, el proper cap de setmana del 28, 29 i 30 de novembre.

El tema que volem abordar, a través de diverses conferències i col·loquis, és la qüestió de l'organització política de la societat, les alternatives a l'Estat-nació i l'alliberament dels pobles. Una setmana abans d'aquestes jornades hem rebut diverses pressions de persones anònimes que estan en desacord amb algunes de les idees d'un dels ponents, Félix Rodrigo Mora, i amenacen amb boicotejar per la força l'activitat en què aquest autor participarà. A través d'aquest comunicat volem explicar el nostre punt de vista sobre les acusacions cap a l'autor i la seva obra i, sobretot, volem defensar fermament la llibertat d'expressió i de reunió. 

SITUACIÓ 

Félix Rodrigo Mora és un autor que, a través de més de 15 llibres editats1 i innombrables articles, ha tractat temàtiques molt variades: història, política, filosofia, societat, ètica, art, erotisme, espiritualitat, etc. També és un prolífic orador: probablement és l'autor radical que més xerrades ha fet en els darrers anys en diversos indrets de la península ibèrica, havent estat convidat a parlar en més de dos centenars d'ocasions per centres socials autogestionats, col·lectius agroecològics i de repoblament rural, assemblees de barri i del 15-M, anarcosindicats i grups llibertaris, cooperatives integrals, editorials, grups de reflexió sobre filosofia i ètica... 

A través de la seva intervenció en innombrables jornades, trobades, festivals, etc. ha aportat reflexions que han suscitat l'interès de milers de persones.

La seva obra escrita i oral exposa el seu ideari de recuperació de la història del món popular rural i les formes d'organització social no estatals ni capitalistes, basades en el consell obert, el comunal i formes d'ajuda mútua; la crítica situació en què es troba l'ésser humà avui en dia, aixafat pels poders hegemònics actuals, que imposen l'adoctrinament, l'individualisme, l'infantilisme i la societat del tots contra tots; els valors i idees per construir una ètica revolucionària que permeti canviar l'estat actual de les coses i construir una societat auto-governada; l'anàlisi crític de l'Estat, i la relació inseparable entre aquest i el capitalisme, i aquest i el patriarcat; la crítica a les tendències reformadores i “estatolàtriques” dins l'esquerra i els moviments socials, inclosos els suposadament anticapitalistes; la crítica al “desarrollisme”, l'industrialisme i a la concepció oficial del “Progrés”; la crítica a l'ecologisme descafeïnat i l'anàlisi de les problemàtiques i els reptes per afrontar una necessària restauració de la natura, etc. Com es pot veure, doncs, és un autor que tracta moltes qüestions i ho fa des de perspectives que solen anar més enllà del discurs dominant del sistema i fins i tot dels discursos habituals dins alguns moviments socials. Algunes persones hem pogut conèixer de primera mà el seu caràcter amable i humil en el tracte personal, així com la seva entregada dedicació a la causa.  

Entre l'ampli ventall de qüestions que l'autor ha abordat, es troba la crítica al sexisme i al feminisme, al racisme i a alguns discursos antiracistes i a la biopolítica sobre sexualitat des de perspectives que difereixen de l'enfoc habitual sobre aquestes problemàtiques. Algunes persones i col·lectius podem pensar que aquesta crítica “heterodoxa” no és encertada, ja sigui per la forma, pel fons o per les dues coses. N'hi ha alguns que senzillament han decidit no editar ni distribuir els seus llibres ni organitzar xerrades seves als seus espais, i han explicat el seu posicionament públicament, com per exemple l'editorial Aldarull2. Malgrat no recolzem

aquesta decisió, ens sembla legítima: cada persona i col·lectiu té plena autonomia per decidir sobre allò que fa ell mateix. Ara bé, hi ha altres persones que, generalment de forma anònima, s'han posat a intimidar i amenaçar a aquelles que sí que volen distribuir els seus llibres o convidar-lo a fer xerrades, apart de calumniar la seva persona i boicotejar actes on aquesta participi. Per a aquests col·lectius o persones sembla que la llibertat d'expressió acaba on comença el disgust per les idees expressades, cosa que trobem inacceptable. “Si creus en la llibertat d'expressió, llavors creus en la llibertat d'expressió pels punts de vista que et disgusten. Si estàs a favor de la llibertat d'expressió, significa que hi estàs a favor precisament pels punts de vista que no comparteixes, d'altra forma no estaries a favor de la llibertat d'expressió”, diu Chomsky. Per tot això, volem expressar una sèrie de principis que considerem bàsics, sense els quals, al nostre entendre, resulta impossible l'avenç cap a una societat lliure i realment democràtica. 
Veure:

1 www.felixrodrigomora.or g/libros-y-publicaciones-2

2 Comunicat d'Aldarull: http://aldarull.org/articles/posicionamiento-pensamiento-reaccionario-f. Vegeu també una resposta a aquest per part d'una membre del Grup de Reflexió per l'Autonomia:

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/468959/index.php.

PRINCIPIS

Creiem en la llibertat d'expressió i de reunió ferma i convençudament, com a fi i com a mitjà: la considerem un valor fonamental, forma part essencial de la societat que desitgem i ha de formar part també de la nostra praxis en la lluita i el camí cap a aquesta. Evelyn Beatrice Hall, escriptora anglesa del segle XIX, va dir: “No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”. En aquesta línia, tant si estem d'acord només en el 2% del que diu una persona, com si hi estem d'acord en un 60% o en el 95%, hem de defensar la seva llibertat d'expressió com la de tothom. És una llibertat bàsica, sense la qual és impossible el diàleg, l'entesa, la comprensió i la discussió fructuosa. També Simone Weil s'expressava en aquests termes: “La llibertat d'expressió total, il·limitada, per a qualsevol tipus d'opinió sense restriccions ni reserves, és una necessitat absoluta per a la intel·ligència.”

Hi ha una diferència crucial entre ofendre i oprimir. Entenem que algunes expressions de l'autor en algunes qüestions puguin resultar ofensives a algunes persones. Aquestes estan en el dret, si volen, d'emprar igualment altres arguments ofensius, tot i que no trobem que sigui una opció recomanable. Però la diferència entre ofendre i oprimir és molt gran, és substancial. Ofendre és pronunciar paraules que disgusten l'orgull d'algú, mentre que oprimir fa al·lusió a accions il·legítimes que no permeten l'exercici de llibertats civils i polítiques bàsiques. Entre aquestes llibertats, una de molt bàsica és la d'expressió. Per això, si algú diu que algunes parts del discurs d'en Félix resulten ofensives, podem estar-hi d'acord, però en el que no estem d'acord, i ens sembla de molta gravetat, és que això s'utilitzi com a pretext per oprimir un col·lectiu de persones que volen escoltar en Félix i poder parlar amb ell de les qüestions que sigui. 

Hi ha una enorme diferència entre enfrontar-se als discursos del poder i enfrontar-se als discursos dels nostres iguals. Es poden comprendre i recolzar els boicots que es puguin fer per contrarestar el monopoli de veu que tenen les elits dominants, fet que els hi dóna una gran força de difusió gràcies a l'opressió que exerceixen per exemple a través dels impostos o del control dels mitjans de comunicació massius.

Tanmateix, no pensem que s'hagi de limitar la llibertat d'expressió d'actes organitzats de forma autònoma, des de l'autogestió del poble, en igualtat de condicions amb totes les altres persones. 

LA XERRADA A TOLEDO. ÉS EN FÉLIX FEIXISTA? 

El 22 de maig de 2013 l'autor va fer una xerrada, “Alternativas al capitalismo”, en el marc d'unes jornades que organitzava el col·lectiu “Libertas Toledo”, acusat de pertànyer a sectors feixistes o filo-feixistes. En aquesta hi desenvolupa sense matisos la seva crítica habitual a l'Estat i al capitalisme, així com al franquisme. Com va ser registrada, es pot escoltar 3.

Aquest esdeveniment es va utilitzar per començar una campanya de boicot i demonització contra l'autor. Es podria (i s'hauria de) discutir sobre si és estratègic o no, positiu o contraproduent, ètic... participar en jornades de col·lectius relacionats amb l'extrema dreta.

El que no té cap sentit és dir que algú és feixista pel fet d'assistir a un acte públic organitzat per feixistes. 

Seria com dir que Pablo Iglesias és ultracatòlic per anar a xerrar a Intereconomía, que anarquistes són estatistes per coincidir en debats amb estalinistes, que revolucionàries són socialdemòcrates per assistir a jornades d'ATTAC... En Félix en el seu moment ja va donar explicacions [Cita 1]. També va recordar l'exemple de Rudolf Rocker, revolucionari anarquista que participava en debats públics amb els nazis 4.

3 Àudio de la xerrada a ivoox: http://www.ivoox.com/alternativas-al-capitalismo-audios-mp3_rf_2069091_1.html

4 Veure al seu blog el punt sobre Rudolf Rocker a l'entrada “Pequeño florilegio”: [http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2014/01/pequeno-florilegio.html].  

(**) El Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà pròxima­ment una pre­gunta i una data per rea­lit­zar un referèndum sobre la "inde­pendència" de Cata­lu­nya. La pre­gunta, acor­dada per diver­sos par­tits par­la­men­ta­ris, serà doble: "Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat? En cas afir­ma­tiu, vol que sigui inde­pen­dent?" (1). En aquest Mani­fest, en pri­mer lloc, expo­sa­rem el nos­tre posi­ci­o­na­ment res­pecte aquesta qüestió, expli­cant els motius pels quals res­pondríem amb un No-Sí a les res­pec­ti­ves pre­gun­tes, és a dir, donaríem una res­posta que ha estat impe­dida en la for­mu­lació pro­mul­gada. En segon lloc, farem algu­nes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals sobre el fet naci­o­nal i el naci­o­na­lisme. Per aca­bar, refle­xi­o­na­rem sobre les poten­ci­a­li­tats del con­flicte naci­o­na­lista a les nos­tres con­tra­des i sobre el paper que està jugant l'esquerra inde­pen­den­tista d'una banda, i el paper que podem jugar els revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals de l'altra, en tot aquest afer. 

1. No volem cap Estat

En pri­mer lloc, és bo notar que la pri­mera pre­gunta del referèndum és cap­ci­osa ja que inqui­reix sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui un Estat quan, per defi­nició, Cata­lu­nya no pot ser un Estat. El voca­ble Cata­lu­nya fa referència a un ter­ri­tori, no a les seves estruc­tu­res polítiques. No és el mateix França que l'Estat francès, ni Girona és sinònim d'Ajun­ta­ment de Girona. Cata­lu­nya pot estar ges­ti­o­nada i domi­nada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens esta­tal. Mit­jançant l'ús inde­gut del llen­guatge, la pre­gunta pro­mul­gada con­fon Estat i ter­ri­tori, inten­tant, d'aquesta manera, embu­llar con­cep­tu­al­ment i fusi­o­nar ima­ginària­ment les estruc­tu­res de domi­nació amb els ter­ri­to­ris domi­nats, una sub­til estra­ta­gema lingüística gen­ti­lesa dels "repre­sen­tants del poble". 

En segon lloc, per res­pon­dre amb conei­xe­ment de causa la pri­mera pre­gunta cal que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya tin­guem ben pre­sent quina és l'essència de la ins­ti­tució esta­tal. L'Estat modern es va ges­tar durant el segles XIV-XVII i es va impo­sar com a ins­ti­tució política fona­men­tal arreu del món a través de les revo­lu­ci­ons libe­rals dels segles XVIII i XIX. Des d'ales­ho­res ha adop­tat, segons les cir­cumstàncies, for­mes par­la­mentàries o dic­ta­to­ri­als, governs d’esquer­res o de dre­tes, però la seva essència ha estat sem­pre la mateixa: una estruc­tura mar­ca­da­ment jeràrquica i burocràtica, sepa­rada de la ciu­ta­da­nia i per damunt d'aquesta. L'Estat-nació és un apa­rell de domi­nació i de coerció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment democràtiques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Península Ibèrica. És un agent cau­sal de pri­mera importància en la crisi gene­ra­lit­zada d'avui en dia; la seva essència és des­truc­tiva, vio­lenta i cap­ci­osa, tal com va posar de mani­fest el mateix Maquia­vel. No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’injustícia, eri­git en base a l’engany i a l’explo­tació dels éssers humans i de la natura. 

Diem rotun­da­ment NO a un hipotètic Estat català perquè no volem sor­tir del foc per caure a les bra­ses. Un Estat català seria només una nova expressió de la mateixa font de pro­ble­mes: la domi­nació política en forma d’Estat "democràtic repre­sen­ta­tiu". Si volem alli­be­rar-nos real­ment de l'espi­ral de misèria i bar­ba­ri­tat en què es troba el món con­tem­po­rani és menes­ter que comen­cem a impug­nar efec­ti­va­ment aquesta domi­nació a través d’una política real­ment democràtica, rea­lit­zada en el marc d’Assem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des, en franca opo­sició a l’espec­ta­cle oligàrquic del Par­la­ment. Les múlti­ples cri­sis del segle XXI ens empla­cen urgent­ment a orga­nit­zar-nos al marge de l'Estat i con­tra el mateix, de forma simi­lar a com el poble de Cata­lu­nya va saber fer amb gran solvència durant el pri­mer terç del segle XX. 

2. Volem veritable independència

Con­si­de­rem que la inde­pendència és un valor humà fona­men­tal que, per rea­lit­zar-se genuïnament, ha d'anar asso­ciat a un altre valor tant o més impor­tant: la inter­de­pendència. Advo­quem perquè cada per­sona, cada col·lec­tiu, cada poble, cada regió i cada país sigui inde­pen­dent i, al mateix temps, en dife­rents graus i de dife­rents mane­res, inter­de­pen­dent amb els altres. La veri­ta­ble inde­pendència a tots els nivells pot rea­lit­zar-se només a través de l'auto­no­mia gene­ra­lit­zada, la qual implica la cre­ació d'una veri­ta­ble democràcia on cada per­sona pugui par­ti­ci­par directa i igua­litària­ment en la for­mu­lació de les polítiques i en la presa de deci­si­ons que l'afec­ten. Però la inde­pendència que pro­po­sen els par­tits "inde­pen­den­tis­tes" no con­sis­teix en això, sinó en la cre­ació de noves estruc­tu­res d'Estat, és a dir, en reno­var les for­mes de dependència.

Diem deci­di­da­ment SÍ a la inde­pendència de Cata­lu­nya, però pre­ci­sant que, segons pen­sem, la veri­ta­ble inde­pendència d'un país és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència de cada una de les seves regi­ons, pobles i per­so­nes. A més, la inde­pendència política és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència econòmica. És per això que un sis­tema d'Estat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre antitètic a la veri­ta­ble inde­pendència: un Estat suposa, per defi­nició, la impo­sició de deci­si­ons al con­junt de la població per part d'una elit política que con­cen­tra la potes­tat de manar a través d'un con­glo­me­rat d'instàncies burocràtiques i oligàrqui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­nició, que les deci­si­ons econòmiques fona­men­tals que­den en mans de les dinàmiques de la com­petència mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d'auto­de­ter­mi­nació i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, perquè la des­cen­tra­lit­zació i l'auto­no­mia són antitètiques a la natu­ra­lesa de l'ens esta­tal. No hi ha cap eco­no­mia de mer­cat al món que per­meti la veri­ta­ble inde­pendència dels pobles i de les per­so­nes, sen­zi­lla­ment, perquè aquest sis­tema econòmic es basa en des­pos­seir a les per­so­nes i espo­liar els pobles per així fer-nos més depen­dents de les cor­po­ra­ci­ons empre­sa­ri­als i dels seus meca­nis­mes d'explo­tació labo­ral. 

3. Defensem el fet nacional sense incórrer en el nacionalisme
Pro­ba­ble­ment, el prin­ci­pal fac­tor que ha espe­ro­nat l'auge de l'inde­pen­den­tisme esta­tista català en els dar­rers anys són les rei­te­ra­des pro­vo­ca­ci­ons anti­ca­ta­la­nes de l'Estat espa­nyol. Aquest ha reta­llat les com­petències del govern de Cata­lu­nya i s'ha acar­nis­sat con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­lana a través de legis­la­ci­ons (llei Wert), reso­lu­ci­ons (Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal), cam­pa­nyes (pro­pa­ganda mediàtica anti­ca­ta­lana), etc. Aques­tes pro­blemàtiques tenen la seva causa última en la pròpia natu­ra­lesa de l'ens esta­tal i en la pròpia noció d'Estat-nació, sor­gida al segle XVIII per tal de jus­ti­fi­car l'esta­bli­ment dels Estats moderns. La pre­tensió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una entelèquia que com­porta sem­pre un forçament de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polítiques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d'incon­gruències i pro­ble­mes. Per tal de res­pec­tar veri­ta­ble­ment el fet naci­o­nal en tota la seva diver­si­tat, espon­taneïtat i entre­mes­cla­ment, per tal que la llen­gua i la cul­tura de cada per­sona i de cada indret puguin expres­sar-se natu­ral­ment i desen­vo­lu­par-se lliu­re­ment, és menes­ter des­vin­cu­lar com­ple­ta­ment el fet naci­o­nal de les fron­te­res i estruc­tu­res polítiques, en altres parau­les, cal llençar la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista a les escom­bra­ries de la història. 

Impug­nem l'opressió que el naci­o­na­lisme de l'Estat espa­nyol ha infli­git històrica­ment cap al fet naci­o­nal català, però no con­si­de­rem que la forma cor­recta de defen­sar-nos d'ella sigui incor­rent en un altre naci­o­na­lisme, enar­bo­rant l'este­lada; la superació veri­ta­ble­ment posi­tiva de les opres­si­ons naci­o­nals con­sis­teix en crear un nou movi­ment revo­lu­ci­o­nari inte­gral i glo­bal que impugni tant l'ens esta­tal, agent cau­sal d'infi­ni­tat de pro­ble­mes, com la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, font de con­flic­tes i d'opres­si­ons naci­o­nals. D'aquesta manera acon­se­gui­rem desen­vo­lu­par cul­tu­res locals i regi­o­nals real­ment vives, lliu­res, autènti­ques, popu­lars, sinèrgi­ques i res­pec­tu­o­ses.

4. Evitem l'escalada de bel·ligerància nacionalista

A través d'aquest Mani­fest volem fer una crida per a evi­tar que les elits polítiques, tant cata­la­nes com espa­nyo­les, acon­se­guei­xin invo­lu­crar ple­na­ment al poble Cata­lu­nya en el crei­xent con­flicte entre l'Estat espa­nyol i el proto-Estat català. La història ens ense­nya que els Estats es recol­zen sovint en el con­flicte i la riva­li­tat entre ells, ati­ant el naci­o­na­lisme i la bel·ligerància per així, en última instància, afer­mar la domi­nació en els seus res­pec­tius ter­ri­to­ris. En deter­mi­na­des con­jun­tu­res, si resulta con­ve­ni­ent pels interes­sos de diver­sos sec­tors del poder, aquests con­flic­tes poden aug­men­tar en inten­si­tat fins adop­tar una forma bèl·lica, tal com va suc­ceir en la ex-Yugos­la­via.

Jus­ta­ment, alguns comen­ta­ris­tes han asse­nya­lat paral·lelis­mes entre l'atmos­fera social de la Iugoslàvia prebèl·lica i l'atmos­fera que es res­pira a les nos­tres con­tra­des avui en dia: la cris­pació va en aug­ment; cada cop més ener­gia social és cana­lit­zada a través de la dis­puta naci­o­na­lista; els atacs ver­bals, les ame­na­ces i els menys­preus s'han mul­ti­pli­cat en el dar­rer lus­tre. Els mit­jans de "comu­ni­cació" han incre­men­tat pro­gres­si­va­ment l'atenció que dedi­quen a aquest assumpte, bom­bar­de­jant les consciències de la població amb els fer­vors i furors naci­o­na­lis­tes en les seves diver­ses expres­si­ons: cele­bra­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, debats ence­sos, reso­lu­ci­ons pro­vo­ca­do­res, decla­ra­ci­ons il·lusi­o­na­do­res... I bé, cap a on ens pot por­tar aquesta esca­lada?

Arri­bat el moment en què el Par­la­ment declarés la "inde­pendència" de Cata­lu­nya, pre­su­mi­ble­ment, l'Estat espa­nyol desau­to­rit­za­ria la decisió tal com ha adver­tit. Apli­cant la legis­lació cons­ti­tu­ci­o­nal per man­te­nir la "indis­so­lu­ble uni­tat d'Espa­nya", no seria estrany que l'Estat espa­nyol emprés la força de les armes, dis­so­lent el Par­la­ment i incre­men­tant la mili­ta­rit­zació de les nos­tres con­tra­des per frus­trar la cre­ació d'un Estat català. Alguns con­fien que l'elit inter­na­ci­o­nal, amb la "bon­dat" que la carac­te­ritza, ens vin­dria a "sal­var" en un esce­nari com aquest. Però els fets indi­quen més aviat el con­trari: cap mem­bre ni òrgan de l'elit inter­na­ci­o­nal s'ha com­promès mínima­ment a emprar la força de les armes per defen­sar la sepa­ració de Cata­lu­nya, men­tre que alguns d'ells sí que han afir­mat que aquest con­flicte "és un afer intern d'Espa­nya". 

Allò que es troba a les nos­tres mans i pot resul­tar deci­siu és la nos­tra actu­ació com a poble. Si el poble es deixa endur pels furors pro­mo­guts per les ide­o­lo­gies naci­o­na­lis­tes i les ins­ti­tu­ci­ons esta­tis­tes, la cris­pació social pot aug­men­tar fins a nivells inu­si­tats, aca­pa­rant una gran part de l'atenció pública i sos­ca­vant seri­o­sa­ment les pos­si­bi­li­tats d'un alli­be­ra­ment real del poble de Cata­lu­nya. Amb aques­tes parau­les volem fer doncs un toc d'alerta sobre el fac­tor con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari que supo­sa­ria un procés de crei­xent bel·ligerància en ter­mes esta­tis­tes i naci­o­na­lis­tes. La con­tesa naci­o­nal-esta­tista actual no té cap pos­si­bi­li­tat de por­tar-nos cap a una situ­ació real­ment posi­tiva, ja que no estem par­lant d'un con­flicte en què el poble orga­nit­zat autònoma­ment i cons­ci­ent s'enfronta a totes les for­mes de domi­nació, tot cons­truint una soci­e­tat real­ment democràtica, subs­tan­ci­al­ment millor que l'actual, sinó que es tracta d'un con­flicte en què la forma de domi­nació esta­tal, una o altra, sem­pre hi sor­tirà gua­nyant i, per tant, en última instància, el poble sem­pre hi sor­tirà per­dent. 

5. Qüestionem el Cavall de Troia  

S'escau la pre­gunta: quin està essent el paper de l'Esquerra Inde­pen­den­tista en aquesta con­jun­tura? Exa­mi­nem l'exem­ple de la Can­di­da­tura d'Uni­tat Popu­lar (CUP), el par­tit que ha entrat al Par­la­ment de Cata­lu­nya fa poc més d'un any amb tres dipu­tats. La CUP es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons com "la veu del car­rer al par­la­ment" i com a "Cavall de Troia dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons". Tan­ma­teix, en el cas del referèndum, sem­bla ser que s'ha "obli­dat" que hi ha per­so­nes del car­rer i dels movi­ments soci­als que podrien voler votar No-Sí. Era pre­vi­si­ble que la CUP no pro­mogués el No-Sí, donat que un eix fona­men­tal de seva línia pro­gramàtica con­sis­teix en la cre­ació d'un estat català. Però per fer mèrit a les pro­cla­mes de ser un par­tit "democràtic radi­cal" i a les pre­ten­si­ons de ser "amic d'allò lli­ber­tari", la CUP hagués hagut d'inter­ve­nir en favor de per­me­tre l'expressió del No-Sí, l'opció més afí als plan­te­ja­ments lli­ber­ta­ris. Tal inter­venció hagués estat molt sen­zi­lla: n'hi hau­ria prou amb pre­sen­tar una esmena per supri­mir l'expressió "en cas afir­ma­tiu" que pre­ce­deix a la segona pre­gunta, tot expli­cant que la res­posta No-Sí és de caràcter revo­lu­ci­o­nari i que el poble de Cata­lu­nya compta amb una relle­vant tra­dició revo­lu­cionària que ha de poder expres­sar-se per tal que el referèndum compti amb amb un mínim de qua­li­tat democràtica. 

Però malau­ra­da­ment la posició de la CUP en aquest afer és encara més fla­grant­ment anti­de­mocràtica. Aquest par­tit no només impe­deix l'expressió del vot revo­lu­ci­o­nari sinó que, si per ell fos, tam­poc l'opció fede­ra­lista del Sí-No podria expres­sar-se: la CUP vol­dria reduir al mínim les pos­si­bi­li­tats d'expressió del poble en aquest referèndum, pro­po­sant una sola pre­gunta binària per tal de forçar el resul­tat que ella desitja, el Sí a la "inde­pendència" esta­tista. En això con­sis­teix la "democràcia radi­cal"? No era això, com­panys, no era això... I és que aquesta història ja és molt vella i s'ha repe­tit massa cops: aquells que pre­te­nen trans­for­mar l'ordre esta­blert par­ti­ci­pant com a "repre­sen­tants" en les seves estruc­tu­res, en la mesura que obte­nen poder, s'emmot­llen a les inèrcies i les dinàmiques anti­de­mocràtiques del sis­tema estatal-mercantil. Per tot això, farem bé de pre­gun­tar-nos: és la CUP real­ment un Cavall de Troia dels movi­ments soci­als dins del Par­la­ment o més aviat un Cavall de Troia del Par­la­ment dins dels movi­ments soci­als?

6. Avancem cap a la Revolució Integral!

La dimensió política de les nos­tres vides, és a dir, l'acti­vi­tat deli­be­ra­tiva i deci­siva sobre els assump­tes de l'esfera pública que ens con­cer­nei­xen, no pot desen­vo­lu­par-se ade­qua­da­ment a través dels meca­nis­mes pse­duo-democràtics amb els quals compta el sis­tema de domi­nació esta­blert. Aquest referèndum és una bona mos­tra de com el sis­tema esta­tal-mer­can­til orques­tra l'espec­ta­cle de la "política" amb el fi últim de legi­ti­mar-se i dis­treure la nos­tra atenció dels pro­ces­sos que real­ment ens per­me­trien alli­be­rar-nos: la reflexió rigo­rosa i pro­funda, l'auto-orga­nit­zació col·lec­tiva i autònoma, la millora moral quo­ti­di­ana i l'empo­de­ra­ment popu­lar a través d'un movi­ment de tran­sició pel canvi glo­bal democràtic.

En algu­nes mani­fes­ta­ci­ons del 15M es va core­jar una con­signa plena de sen­tit: "el pro­blema és el sis­tema, la solució és la revo­lució". Un referèndum con­vo­cat per una ins­ti­tució oligàrquica com és el Par­la­ment i esce­ni­fi­cat pels mit­jans de "comu­ni­cació" de mas­ses, forma part del pro­blema, no de la solució. Per això, a través de les nos­tres pos­si­bi­li­tats de difusió, els sota­sig­nats advo­ca­rem per l'abs­tenció activa en aquest referèndum, enco­rat­jant a tot­hom a refle­xi­o­nar sobre l'opció revo­lu­cionària, l'opció exclosa del No-Sí. Cal que res­pon­guem a mol­tes pre­gun­tes per cons­truir una Cata­lu­nya i un món real­ment inde­pen­dents i auto­de­ter­mi­nats, és a dir, sense Estats. Si res­po­nem encer­ta­da­ment a elles, amb fets i parau­les, esta­rem ini­ci­ant una Revo­lució Inte­gral: una trans­for­mació pro­funda i gene­ra­lit­zada de la nos­tra forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i el valors que defi­nei­xen la nos­tra soci­e­tat.

Només canviant-ho tot serem independents!

Grup de Reflexió per a l'Autonomia [Desembre del 2013]  

1.Artur Mas va anun­ciar que la segona pre­gunta seria "En cas afir­ma­tiu, vol que sigui un Estat inde­pen­dent?". Tan­ma­teix, diver­sos mit­jans de "comu­ni­cació" van excu­sar la redundància esta­tista del pre­si­dent i van ome­tre encer­ta­da­ment el terme "Estat" que lògica­ment ja queda inclòs en l'expressió "en cas afir­ma­tiu". La for­mu­lació que emprem en aquest Mani­fest és aquesta dar­rera ja que és la que més s'apropa a la for­mu­lació que con­si­de­rem més neta­ment democràtica (al per­me­tre l'expressió de totes les pos­si­bi­li­tats) i lingüisiticament cor­recta (al no redun­dar inne­cessària­ment): "Vol que Cata­lu­nya tin­gui un Estat propi? Vol que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent?". Tan­ma­teix, és alta­ment pro­ba­ble que la for­mu­lació que final­ment pre­val­gui sigui aque­lla que con­tin­gui més redundàncies i dis­tor­si­ons esta­tis­tes, és a dir, la que va ser pro­nun­ci­ada pel pre­si­dent. 

(***) Avui, 29 de novembre de 2014

Donades les circumstàncies que han envoltat la celebració de les jornades de reflexió “Independència sense Estat” de divendres 28, a causa de la participació de Félix Rodrigo Mora, us volem comunicar que no es donen les condicions necessàries per desenvolupar adequadament el debat del dia 30 a l’Espai Obert. Estem disposats, però, a un altre debat amb el mateix format, enunciat i participants en un altre moment. 

Lamentem avisar-vos amb tan poca antelació, però per qüestions de calendari no hem pogut decidir-lo abans. Agraïm que ens hagueu convidat al debat i estarem encantades de participar la següent vegada.  

Ismael (Procés Embat), Oriol (Negres Tempestes) i Jordi Martí Font