 |
| La clase obrera llibertària de Barcelona fa cent anys |
Full volant elaborat per Acció Llibertària de Sants
Què estem vivint?
Els darrers mesos hem anant veient com una gran part
de la població, farta de la situació actual, ha estat conscient del paper que
pot jugar la mobilització i la lluita per aconseguir uns determinats objectius
polítics i econòmics, en aquest cas, treure’ns la soga que l’Estat espanyol té
sobre els seus habitants. Aquesta consciència i mobilització s’ha traduït en
els darrers anys en vagues, manifestacions massives, lluites en sectors com
l’educació, la sanitat, l’habitatge i multitud de conflictes en l’àmbit
laboral; sense oblidar tots aquells conflictes que sorgeixen des de la
planificació urbanística imposada per les necessitats de les grans empreses, ja
sigui en l’àmbit més proper com és el cas de la fira del mòbil i la
reurbanització de la Fira de l’Hospitalet amb una afectació directa als barris,
com en projectes més grans com és el cas de Barcelona World.
Arribant a un punt en el qual estem sofrint les
conseqüències més despòtiques del capitalisme i la seva misèria, veient els
nivells de corrupció política i financera a nivell estatal, ha aparegut en
primera plana de l’actualitat política l’opressió cultural i social que es viu
a Catalunya, per formar part d’un Estat on conviuen diferents pobles baix el
mandat d’un centralisme ranci i feixista.
Aquest sentiment de no ser lliures, ha anant derivant
durant aquests anys de crisis, en una voluntat clara per part d’una majoria
social d’aconseguir la independència respecte a l’Estat Espanyol. Aquest
sentiment, vulguem o no, ha estat desviat per les diferents forces polítiques,
ja siguin partits com Convergència o Esquerra o per organitzacions també
polítiques com la ANC o Òmnium, orientades a aconseguir la creació d’un nou
Estat, sempre amb el teló de fons de consultar a la totalitat de la població
quina és la seva voluntat política i fins on s’està disposada a arribar.
Sabent que el centralisme ranci del que parlem -que no
distingeix entre partits- ha negat la possibilitat de demanar a la població que
és el que vol, també és cert que els partits catalans han anat poc a poc
marcant quines son les pautes per a aconseguir la independència. Arribant a
donar per suposat que independència significa la creació d’un Estat català,
posant l’aspecte econòmic per sobre de tot, fent-nos creure que aquí no es
roba, aquí no s’explota als treballadors, aquí no existeixen opressions
respecte a les diferents variacions culturals.
Què volen i què volem?
Volem dir que malgrat sigui una aberració per la seva
pròpia moral que dins de la seva democràcia s’impedeixi votar a la població en
un tema en el qual es força evident que existeix la necessitat d’expressar-se.
Per a nosaltres no ens és suficient amb pensar que els
polítics estan disposats a donar-nos la paraula d’una forma consultiva, de cara
a respondre unes preguntes marcades per ells prèviament i dirigides clarament a
un tipus de resposta. No en tenim prou en pensar que la independència significa
donar-nos la mà amb persones que porten anys firmant els nostres acomiadaments,
negant els serveis més bàsics a la població i beneficiant-se de la nostra suor
i llàgrimes. Parlem de polítics i empresaris, que bé poden estar a favor de la
independència, però que mai els veurem al nostre costat, el costat dels de
baix.
És a dir, la nostra voluntat és que siguem nosaltres,
el poble, sigui quina sigui la seva identitat cultural, qui decideixi que volem
fer amb les nostres vides, sense que ningú ens consulti. Els canvis socials
venen des de baix, des de l’educació i la cultura, des de la nostra activitat
quotidiana, perquè al que aspira la majoria social a Catalunya no es a veure’s
una altra vegada enganyada per polítics i empresaris, sinó que aspira ser
lliure. Es evident que un referèndum no és suficient per nosaltres, que unes
eleccions no són suficients, s’ha d’estar molt cec per no ser conscients del
circ i el numeret que han muntat amb Madrid, dels tripijocs que tenen com únic
objectiu perpetuar-s’hi al Govern, no perdre vots, seguir xuclant del pot. O és
que les decisions d’aquestes setmanes han tingut a veure amb el que realment la
gent vol? No, no ens deixarem enganyar una altra vegada, altra entre tantes.
Però necessitem un estat per ser independents?
No necessitem un Estat per ser independents. Nosaltres
no neguem els sentiments d’arrelament de les persones, tant cap a la seva terra
com cap a aquells que conviuen en ella. No obstant, pensem que aquest sentiment
natural d’arrelament no s’ha d’institucionalitzar de cap manera, ja que
derivaria sense cap dubte en l’aparició d’estructures de dominació com és
l’estat, sobre la base de la identitat cultural, lingüística, territorial,
religiosa o qualsevol altra. Imaginar
que Catalunya necessita un estat a partir del fet històric de la possessió en
el passat d’institucions de govern i d’administració propis és un error. La
nació i l’estat són fenòmens independents. Tot estat ha servit sempre com
instrument de submissió de les classes dominants sobre el poble. Per tant, mai
cap estat ha sorgit com a lliure expressió d’aquesta, sinó més aviat com
exponent de la seva dominació. És equivocat parlar d’institucions “pròpies”, en
tant que sols són propietat de les classes dominants, ja sigui el rei Jaume I o
Artur Mas. Nosaltres proposem que aquest sentiment natural es gestioni amb els
mateixos principis que apliquem per a tot: l’absència total d’imposicions. Des
de l’anarquisme sempre s’ha proposat com a forma organitzativa dels pobles la
lliure associació o lliure federació.
Com ens organitzaríem sense Estat?
La lliure federació parteix del fet de que la base de
la societat és el propi individu, i que aquest tendeix a agrupar-se amb altres
individus per formar comunitats. Aquestes comunitats de convivència, que podrien
ser clans, tribus, pobles, municipis, barris o comunes tenen el dret i la
possibilitat d’agrupar-s’hi entre elles de la forma en què els sembli bé.
Normalment aquests nuclis s’agrupen d’una forma espontània, donant lloc a
col·lectius més grans que comparteixen elements comuns: llengua, costums i fins
i tot normes de convivència.
Aquest fet de construcció social més o menys espontani
no és negatiu, sinó natural. El principi de lliure associació regeix sempre que
aquestes comunitats que s’associen ho facin d’una forma voluntària, i que es
respecti i tingui en compte en cadascuna d’elles als individus que la
conformen.
Per a això, les eines de gestió que proposa
l’anarquisme són l’assemblea, en el cas de cada comunitat, i les federacions en
el cas del contacte entre diferents comunitats. En aquest cas, la federació no
és més que l’agrupació de diverses assemblees, que tenen la capacitat d’unir-se
i separar-se en el moment que ho desitgen, i que tots els acords als quals
arriben són promoguts des dels seus propis integrants, i per tant, seran
assumits responsablement.
En ser la lliure federació la base de la societat, no
hi ha lloc per als governs. No hi ha lloc per a la creació de fronteres, ni
barreres culturals o lingüístiques. Cada grup de comunitats triarà ajuntar-se o
separar-se sobre la base de totes i cadascuna de les variables que la vida en
societat exigeixi. Per tant, alhora que es tendeix a un major enteniment global
entre els éssers humans, es mantindran peculiaritats i idiosincràsies locals, de
tal manera que la societat resultant serà més rica i heterogènia.
Però, i això ha passat algun cop?
Aquesta forma de societat que avui dia ens pot semblar
utòpica i irrealitzable era més o menys comuna fins a l’aparició dels estats
moderns. Aquest fet té molt a veure també amb l’aparició del capitalisme i
l’economia industrial. Anteriorment, sobretot al món rural, eren habituals
formes de convivència basades en l’assemblea (concejo, batzarre…) i en la
propietat comunal dels mitjans de producció. Fins i tot, algunes
característiques d’aquestes societats han perviscut fins a fa pocs anys en
algunes zones rurals aïllades. Per descomptat, no eren societats perfectes,
però ens serveixen per entendre que el que ara ens sembla l’ordre social
normal, és a dir, els estats, els governs, les nacions, etc, no són més que un
instant de la història dels éssers humans com a espècie.
I en un societat com la nostra?
El millor d’una societat basada en la lliure
associació és que es pot aplicar a qualsevol marc, fins i tot a una societat
que prové del capitalisme industrial, i la pròpia dinàmica federalista tendirà
a convertir aquesta societat en una altra més equilibrada, descentralitzada i
sostenible. En aquest sentit, l’anarquisme modern ha defensat sistemes
d’organització social i econòmica aplicables a la situació actual, i els ha
posat en pràctica.
El sistema més conegut dins de l’anarquisme modern és
el comunisme llibertari. Precisament la CNT, l’organització més gran del
proletariat català a principis del segle XX, va apostar per aquest model i la
dècada dels anys 30 va fer assajos per implantar-ho en alguns municipis
catalans i d’arreu del l’Estat espanyol.
Al juliol del 36 l’aixecament militar feixista es va
convertir en el detonant que va impulsar la revolució social i implantació del
comunisme llibertari. L’anarquisme no només es va implementar en regions rurals
com a Aragó sinó que també es va aplicar a Barcelona i a totes les ciutats
industrials de Catalunya. Donades les condicions industrials de l’economia
catalana, es van posar en mans dels treballadors indústries senceres i
infinitat d’empreses es van col·lectivitzar. La societat s’organitzava mitjançant
assembles i comitès als carrers, barris i centres de treball. El poble es
reunia i decidia que era el millor per al propi poble. Tot i les crítiques
rebudes, tant la producció industrial com agrícola va augmentar durant els
temps de la revolució.
Per a nosaltres, el marc que es va generar a partir
del 19 de juliol de 1936 és un exemple més del veritable marc per la
independència de Catalunya. L’abolició de les estructures de l’Estat, el
reconeixement de la cultura vinculada no només al territori sinó també a la
classe social. La conformació d’una societat a partir d’una revolució, aplicant
el principi de la lliure associació i deixant el seu futur en mans de les
persones que la formen amb el suport mutu i la solidaritat com a principis.
En l’actualitat les lògiques que governen la societat
són pràcticament idèntiques a les d’abans. Han canviat en les formes, s’han
perfeccionat els instruments de control, però la lògica del capitalisme és la
mateixa. És per això que conceptes com el comunisme llibertari tenen plena
vigència.
Conclusió
La democràcia està al servei dels que tenen els
diners, un nou Estat català estarà al servei dels que tenen els diners aquí. La
nostra opció, és la independència i l’autonomia, el comunisme llibertari i la
lliure federació, la llibertat al cap i a la fi. Aquesta llibertat, no només
passa per l’aspecte cultural, també passa per lliurar-nos de la desigualtat
econòmica i de gènere, per imaginar una economia on no existeixi el benefici
sinó la satisfacció de les necessitats de la gent. Aquesta llibertat no és
compatible amb cap estat, amb cap parlament ni amb cap referèndum per instaurar
qualsevol dels anteriors. Per arribar a això hem de ser conscients de que
encara que vulguem votar i expressar el que sentim, la llibertat mai s’ha
demanat, la llibertat es pren. Aquesta llibertat, molt més profunda, és la que
portem dins des de fa segles. La independència de Catalunya, o la d’Aragó o la
de Galícia passa irremeiablement per la revolució social i l’autoorganització
del poble. Per arribar a això no hi ha dreceres, el camí és llarg i només n’hi
ha un: la lluita constant i diària als nostres pobles, barris, centres de
treball, instituts o universitats. La resta són miratges en el desert.
Acció Llibertària de Sants (Adherida a la Federació Anarquista de
Catalunya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada