Durruti va morir el 20 de novembre de 1936

Buenaventura Durruti: si no es pot recordar, no és la nostra revolució. 

Avui a 78 anys de la defunció de Durruti, publiquem la carta que Emma Goldman escriuria poc després de la seva mort. 

Tenia curiositat per saber a través de quins mitjans, més enllà de la necessitat militar, havia aconseguit amb èxit mantenir junts 10.000 voluntaris de tota mena sense entrenament i experiència militar. 

““No veus camarada, que la guerra que tu i jo estem lliurant és per salvaguardar la nostra Revolució i que la Revolució és per acabar amb la misèria i el patiment dels pobres".

 

DIRECTA 20/11/2014 
Oriol Fuster Cabrera 

Coneixem Emma Goldman (1869-1940), sobretot, per una exclamació: “Si no es pot ballar, no és la meua revolució”. La frase se li atribueix com a exabrupte: emprenyada de feia temps amb un cert anarquisme -de saló i que, alhora, es prenia massa seriosament a si mateix-, els comentaris burletes sobre la seua desinhibició durant una festa foren la goteta que faria sobreeixir al vas. La sentència -maridatge entre la indignació, la declaració de principis polítics i el plantejament vital- faria fortuna: encara avui, la podem sentir i escoltar, carregada d'intencions per part de qui l'emet, en tota mena d'espais de treball polític o cultural. 

Però seria injust recordar Goldman només per quest cop de geni: Emma fou una persona de caràcter en tots els àmbits i, sobretot, molt rellevant. Nascuda al Kaunas, a l'antic imperi rus -avui Lituània-, i emigrada de jove als EUA, la seua capacitat d'influència i la radicalitat i la coherència dels seus plantejaments farien que se l'arribés a considerar la dona més perillosa dels EUA. Fundadora de diaris, sindicalista, activa propagandista pel fet i responsable de la introducció del pensament de gènere i antimilitarista o d'elements com la defensa de la contracepció i la llibertat d'expressió en l'àmbit llibertari, no és en va que se la considera una de les principals pensadores, activistes i oradores de l'anarquisme i la filosofia política de l'època, d'una influència comparable a la de Kropotkin o Wollstonecraft.  

El 1936, amb 60 anys, Emma viatjà a Catalunya, on coneixeria Durruti 

Emma Goldman -que moriria al Canadà- viatjà durant tota la seua vida i convertí l'experiència de conèixer nous contextos en pulsió vital i reafirmació d'uns principis igual de sòlids que d'heterodoxos. El 1936, amb 60 anys, viatjà a Catalunya, on coneixeria una altra figura clau del moment que moriria poc després i també acabaria esdevenint llegenda, per rellevant i polèmica: Buenaventura Durruti.  

Avui, quan fa 78 anys de la defunció de Durruti, a la Directa presentem una traducció de la carta que Emma Goldman escriuria poc després de saber que el company anarquista havia mort. Negres tempestes agiten els aires i, si no es pot recordar, no és la nostra revolució.

--

Durruti ha mort, però viu 

Emma Goldman 

[Publicat el 1936. Obtinguda de la Hoover Institution on War, Revolution and Peace de Stanford, Califòrnia]   

Durruti, a qui vaig veure tan sols fa un mes, va perdre la vida a les batalles dels carrers de Madrid. 

El meu coneixement previ d'aquest temporal de l'anarquia i el moviment revolucionari a Espanya no era res més que el que havia llegit d'ell. A la meva arribada a Barcelona vaig aprendre moltes històries fascinants de Durruti i la seva columna. Em van venir ganes d'anar al front d'Aragó, on ell era l'esperit d'atac de les valentes i valeroses milícies, lluitant contra el feixisme.  

Vaig arribar a la caserna Durruti cap a la nit, completament exhausta pel llarg viatge a través d'una carretera en mal estat. Uns moments amb Durruti eren com un fort bàlsam, refrescant i vigoritzant. Poderós de cos com si hagués estat tallat amb les roques de Montserrat, Durruti representava la figura dominant entre els anarquistes que havia conegut des de la meva arribada a Espanya. La seva fabulosa energia em va electritzar tal com semblava fer-ho amb tothom que entrava en el seu radi.  

Vaig trobar-me Durruti en un veritable rusc d'activitat. Els homes anaven i venien, el telèfon estava constantment trucant a Durruti. A més s'hi sumava el martelleig eixordador dels treballadors que estaven construint un cobert de fusta per al personal de Durruti. A través de tot l'estrèpit i la demanda constant d'una mica del seu temps, Durruti es va mantenir serè i pacient. Em va rebre com si em conegués de tota la vida. L'amabilitat i la calidesa d'un home compromès en una lluita a vida o mort contra el feixisme era quelcom que no m'esperava en cap cas.  

Jo havia sentit parlar molt del mestratge de Durruti sobre la columna que portava el seu nom. Tenia curiositat per saber a través de quins mitjans, més enllà de la necessitat militar, havia aconseguit amb èxit mantenir junts 10.000 voluntaris de tota mena sense entrenament i experiència militar anterior. Durruti semblava sorprès que jo, una vella anarquista, fes aquella pregunta.  

“He estat un anarquista tota la meva vida”, va respondre, “espero haver-me mantingut com a tal. Hauria estat molt trist haver de convertir-se en un general i manar els homes amb una vareta militar. Ells han vingut amb mi voluntàriament i estan disposats a jugar-se la vida en la lluita antifeixista. 

Crec, com sempre he fet, en la llibertat. La llibertat que es manté en el sentit de la responsabilitat. Considero la disciplina indispensable, però ha de ser la disciplina interna, motivada per un propòsit comú i un fort sentiment de camaraderia”. S'havia guanyat la confiança dels homes i el seu afecte, perquè mai havia jugat el rol d'un superior. Ell era un d'ells. Menjava i dormia de forma tan simple com ho feien tots. Sovint, fins i tot negant-se a si mateix la seva pròpia porció per donar-li algú més feble o malalt, i que necessitàvem més que ell. I compartia el mateix perill en cada batalla. Aquest va ser, sens dubte, el secret de l'èxit de Durruti amb la seva columna. Els homes l'adoraven. No només porten a terme totes les seves instruccions, estaven disposats a seguir-lo en l'aventura més perillosa per fer front als plantejaments feixistes. 

Jo havia arribat a la vigília d'un atac que Durruti havia preparat per l'endemà. A l'alba, Durruti, de la mateixa manera que la resta de la milícia, amb el seu fusell a l'espatlla, va obrir el camí. Amb ells l'enemic va retrocedir quatre quilòmetres, i també aconseguir capturar una quantitat considerable d'armes que els enemics havien deixat enrere en la seva fugida.  

L'exemple moral de la simple igualtat no era de cap de les maneres l'única explicació de la influència de Durruti. N'hi havia un altre, la seva capacitat per fer que els milicians s'adonessin del significat més profund de la guerra antifeixista -el significat que havia dominat la seva pròpia vida i que havia après a articular cap als més pobres i desfavorits-.  

Durruti em va parlar de com afrontava els difícils problemes dels homes que demanaven un permís per absentar-se en els moments que més se'ls necessitava en el front. Els homes, evidentment, coneixien el seu líder, la seva fermesa, la seva voluntat de ferro. Però també coneixien la seva simpatia i dolçor oculta darrere del seu exterior auster. Com podia resistir-se quan els homes li parlaven de malalties dels seus pares, esposes o fills a casa seva?  

Durruti havia estat perseguit abans dels dies gloriosos de juliol de 1936, com una bèstia salvatge d'un país a l'altre. Empresonat com un criminal. Fins i tot condemnat a mort. Ell, l'anarquista odiat, odiat per la trinitat sinistre: la burgesia, l'estat i l'església. Aquest rodamón sense llar incapaç de sentir com proclamàven els capitalistes. Que poc sabien de Durruti. Que poc entenen el seu cor ple d'amor. Mai havia estat indiferent a les necessitats dels seus semblants. Ara, però, estava compromès en una lluita desesperada amb el feixisme, en la defensa de la Revolució, i era necessari que tothom estigues al seu lloc. Verdaderament una situació difícil de passar. Però l'enginy de Durruti va conquerir totes les dificultats. Escoltava pacientment la història de dolor i després s'exposava a les malalties dels pobres. L'excés de treball, la desnutrició, la falta d'aire, falta d'alegria a la vida.  

“No veus camarada, que la guerra que tu i jo estem lliurant és per salvaguardar la nostra Revolució i que la Revolució és per acabar amb la misèria i el patiment dels pobres. Hem de conquerir el nostre enemic feixista. Hem de guanyar la guerra. Tu ets part essencial d'això. No ho veus, camarada”. I Els camarades de Durruti ho veien, en general es quedaven. 

A vegades algú es podia posar tossut i insistir a deixar el front. “D'acord”, li deia Durruti, “però aniràs a peu, i en el moment que arribis al teu poble, tothom sabrà que el teu coratge t'ha fallat, que has fugit, que has eludit la teva tasca autoimposada”. Això funcionava com la màgia. L'home es quedava. Sense intimidació militar, sense coerció, sense sanció disciplinària per mantenir la columna Durruti al front. Només l'energia volcànica de l'home fa que tothom l'acompanyi i els fa sentir com un amb ell.  

Un gran home aquest anarquista Durruti, un líder nat i mestre dels homes, detallista i tendre company, tot en un. I ara Durruti ha mort. El seu gran cor ja no batega. El seu poderós cos ha caigut com un arbre gegant. I, no obstant això, i no obstant això, Durruti no està mort. Els centenars de milers que van aparèixer el diumenge 22 de novembre de 1936 a donar a Durruti el seu últim homenatge donen testimoni d'això.  

No, Durruti no està mort. El foc del seu esperit en flames s'ha encès en tots els que el coneixien i estimaven i mai el podran apagar. Les masses ja han aixecat la torxa que va caure de la mà de Durruti en alt. Triomfant, la porten davant d'ells en el camí Durruti que ha marcat durant molts anys. El camí que condueix al cim més alt de l'ideal de Durruti. Aquest ideal era l'anarquisme -la gran passió de la vida de Durruti-. Ell l'havia servit absolutament. Es va mantenir fidel a ell fins al seu últim alè.  

Si hi havia algun dubte de la tendresa de Durruti, la seva preocupació per la meva seguretat me la va treure. No hi havia lloc per allotjar-me a la nit a les casernes comunes. I el poble més proper era Pina. Però havia estat bombardejat en diverses ocasions pels feixistes. Durruti no volia enviar-me allà. Jo vaig insistir que estava bé. Una mor una vegada. Vaig poder veure l'orgull a la seva cara al veure que la seva vella camarada no tenia por. Em va deixar anar-hi sota una forta vigilància.  

Jo estava agraïda a ell perquè em va donar una rara oportunitat de conèixer a molts dels companys d'armes de Durruti i també per parlar amb la gent del poble. L'esperit d'aquestes víctimes molt tocades pel feixisme era encara més impressionant.  

L'enemic era només a una curta distància de Pina, a l'altra banda d'un rierol. Però no hi havia por o debilitat al poble. Heroicament van lluitar. “Millor estar mort que governant pel feixisme”, em van dir. “Estem al costat i caiem amb Durruti en la lluita antifeixista fins a l'últim home.”  

A Pina vaig descobrir un nen de vuit anys, un orfe que ja s'havia enfrontat al treball diari d'una família feixista. Les seves petites mans estaven vermelles i inflades. Els seus ulls, plens de terror dels xocs terribles que ja havia patit a mans de mercenaris de Franco. El poble de Pina són llastimosament pobres. No obstant això, tothom tenia cura dels nens maltractats i els hi donaven l'amor que mai havia conegut abans. 

La premsa europea des del començament de la guerra antifeixista ha competit entre si en la calúmnia i la difamació dels defensors espanyols de la llibertat. Ni un dia durant els últims quatre mesos, aquests sàtrapes del feixisme europeu han deixat d'escriure els informes més sensacionalistes de les atrocitats comeses per les forces revolucionàries. Cada dia els lectors d'aquestes fulles grogues s'alimentaven dels disturbis i desordres a Barcelona i altres ciutats i pobles, lliures de la invasió feixista.  

Després d'haver viatjat per tot Catalunya, Aragó, i el Llevant, després d'haver visitat totes les ciutats i pobles del camí, puc testificar que no hi ha una sola paraula de veritat en qualsevol de les coses explicades que gelaven la sang i que havia llegit en alguna premsa britànica i continental.  

Un exemple recent de les notícies-fabricades sense cap escrúpol apareixien en alguns dels diaris en relació amb la mort de l'anarquista i líder heroic de la lluita antifeixista, Buenaventura Durruti. D'acord amb aquesta explicació perfectament absurda, se suposa que la mort de Durruti ha provocat la dissensió i brots de violència a Barcelona entre els companys de l'heroi revolucionari mort Durruti.  

El que ha escrit aquesta absurda invenció no ha estat mai a Barcelona. I tampoc no sap el lloc que ocupa Buenaventura Durruti en els cors dels membres de la CNT i de la FAI. De fet, als cors i l'estima de tots, independentment de les divergències amb les idees polítiques i socials de Durruti. En realitat, mai no hi va haver unitat a les files del front popular a Catalunya com quan es va saber la notícia de la mort de Durruti i fins que va ser enterrat.  

Tots els partits de totes les tendències polítiques que lluitaven contra el feixisme espanyol van aparèixer en massa a retre un afectuós homenatge a Buenaventura Durruti. Però no només els companys directes de Durruti, que sumen centenars de milers i tots els aliats en la lluita antifeixista, la major part de la població de Barcelona va presentar-se en un flux incessant d'humanitat. Tots havien vingut a participar en el llarg i esgotador seguici fúnebre. Mai abans Barcelona havia estat testimoni d'una marea tan humana, el dolor silenciós de la qual pujava i baixava completament a l'uníson. 
 

Pel que fa als companys de Durruti -camarades estretament vinculats pel seu ideal i els companys de la valenta columna que havia creat-. La seva admiració, el seu amor, la seva devoció i respecte no van deixar lloc per a la discòrdia i la dissensió. Eren un en el seu dolor i en la seva determinació de continuar la lluita contra el feixisme i per la realització de la Revolució, perquè Durruti havia viscut, lluitat i havia apostat el seu tot fins al seu últim alè. 

No, Durruti no està mort! Ell està més viu que viu. Ara el seu gloriós exemple serà emulat per tots els obrers i els camperols catalans, per tots els oprimits i desheretats. El record de la valentia i la fortalesa de Durruti és impulsar-los a grans gestes fins que el feixisme hagi estat assassinat. 

Llavors la feina real començarà, la feina sobre la nova estructura social dels valors humans, la justícia i la llibertat. 

No, no! Durruti no és mort! Ell viu en nosaltres pels segles dels segles.