dimecres, 29 d’octubre de 2014

Diccionari militant: Els Amics de Durruti

Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació anarquista, una branca més del moviment llibertari, amb membres de la Columna Durruti oposats a la militarització i/o anarquistes crítics respecte a l’entrada de la CNT en el Govern republicà i el de la Generalitat 







 Agustín Guillamón  

  
Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació anarquista, fundada el març de 1937, que podríem caracteritzar com una branca més del moviment llibertari, molt semblant al que era en aquell moment Dones Lliures. Els seus membres eren milicians de la Columna Durruti oposats a la militarització i/o anarquistes crítics respecte a l’entrada de la CNT en el Govern republicà i el de la Generalitat.

La importància històrica i política de l’Agrupació dels Amics de Durruti rau en el seu intent, sorgit (el 1937) del mateix interior del moviment llibertari, de constituir una avantguarda revolucionària, que posés fi a l’abandonament dels principis revolucionaris, i al col·laboracionisme amb l’Estat capitalista, de manera que la CNT defensés i aprofundís les "conquestes" de juliol de 1936, en lloc de cedir-les poc a poc a la burgesia.

El 21 de juliol de 1936 els dirigents anarcosindicalistes van decidir col·laborar amb la resta d’organitzacions antifeixistes i amb el govern de la Generalitat en un nou organisme de col·laboració de classes, batejat com Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), en lloc d’impulsar la revolució social dels comitès que es desenvolupava al carrer, expropiant fàbriques, formant milícies populars, gestionant els mil problemes d’una gran ciutat en què el comerç estava col·lapsat, creant menjadors populars per alimentar les famílies dels milicians voluntaris, els aturats i necessitats, traient endavant els hospitals plens de ferits, guardant les barricades, enfrontant-se als franctiradors, i imposant una nova situació revolucionària que reflectia el poder dels treballadors en armes.

El 26 de setembre de 1936, tres anarquistes van entrar al Govern de la Generalitat de Catalunya: Domènech, Fàbregas i García Pispen.  

L’1 d’octubre de 1936 es va produir la dissolució del CCMA. El balanç real deixat pel CCMA en les seves nou setmanes d’existència era desastrós per als revolucionaris:

1.- S’havia passat d’uns comitès locals revolucionaris, que exercien tot el poder al carrer i les fàbriques, a la seva dissolució en benefici exclusiu del ple restabliment del poder de la Generalitat.

2.- S’havia passat d’unes Milícies obreres de voluntaris revolucionaris a un exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès al codi de justícia militar monàrquic, dirigit per la Generalitat.

3.- S’havia passat de les expropiacions i el control obrer de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada i dirigida per la Generalitat.

El 9 i 12 d’octubre es van emetre uns decrets de supressió dels comitès locals i la seva substitució per ajuntaments frontpopulistes. El 24 d’octubre es van emetre els decrets de militarització de les Milícies i el de Col·lectivitzacions i control obrer.

 A més, el govern de la Generalitat es va plantejar com a objectiu prioritari el desarmament de la reraguarda, impulsant una campanya de propaganda contra els anomenats "incontrolats", que es va plasmar en el repetitiu eslògan: "armes al front".

La forta resistència de la base anarcosindicalista a la militarització de les milícies, al control de l’economia i de les empreses col·lectivitzades per la Generalitat, al desarmament de la reraguarda i a la dissolució dels comitès locals es va manifestar en un retard de diversos mesos al compliment real dels decrets del govern de la Generalitat sobre tots aquests temes. Resistència que, a la primavera de 1937, va cristal·litzar en un gran malestar, al qual es va sumar el descontentament per la marxa de la guerra, la inflació i la penúria de productes de primera necessitat, per desembocar llavors en una crítica generalitzada de la militància cenetista de base a la participació dels comitès superiors de la CNT-FAI al govern, i a la política antifeixista i col·laboracionista dels seus dirigents, als quals s’acusava de la pèrdua de "les conquestes revolucionàries del 19 de juliol".

A la ciutat de Barcelona el decret de dissolució dels comitès locals afectava teòricament als comitès revolucionaris de barriada, encara que en la pràctica van continuar funcionant com sempre. Encara eren massa forts i, a més, estaven armats.

El 4 de novembre de 1936, quatre ministres anarquistes van ingressar en el govern de la República: Garcia Oliver, Federica Montseny, Joan Peiró i Juan López. La posició de Durruti es va expressar en un discurs radiofònic, de gran impacte entre els obrers barcelonins, en el qual s’oposava al decret de militarització de les Milícies Populars, amenaçava amb baixar a Barcelona per frenar els avenços contrarevolucionaris de la burgesia i imposar als capitostos de rereguarda la disciplina que s’exigia al front, criticava la burocratització de la CNT, i advocava per un major compromís i sacrifici de la rereguarda per guanyar la guerra.

L’endemà (5 de novembre) es va convocar una reunió del Consell de la Generalitat, ampliada a totes les organitzacions antifeixistes, en què s’acusava veladament a Durruti d’incontrolat que encarnava una creixent i generalitzada oposició a la militarització, la dissolució dels comitès, la desnaturalització de les col·lectivitzacions i el control de l’economia per la Generalitat. Tots els reunits, inclosos els cenetistes, van acordar col·laborar per aconseguir que es complissin els decrets de la Generalitat, i que no quedessin sempre en paper mullat.

El 6 de novembre, el govern de la República (amb els quatre nous ministres anarcosindicalistes acabats d’incorporar) va fugir de Madrid i es va establir a València. El poble de Madrid va respondre amb el crit de "Visca Madrid sense govern!". El 20 de novembre de 1936 Durruti moria a Madrid, a causa de la ferida d’una bala rebuda el dia anterior al front de la Ciutat Universitària.

A finals de novembre de 1936, el Comitè Regional del Treball de Catalunya (CRTC) qualificava als comitès de barri, que s’oposaven a lliurar les armes, com "als seus pitjors enemics". Els sindicats van decidir hivernar els comitès de defensa, perquè ja existien les patrulles de control, que eren la policia creada pel CCMA, en què els cenetistes compten amb un 50 per cent d’efectius.

El 6 de desembre Balius va publicar a ‘Solidaridad Obrera’ un article titulat ‘El testament de Durruti’ en què afirmava: "Durruti va afirmar rotundament que els anarquistes exigim que la Revolució tingui un caràcter totalitari".

El 16 de desembre de 1936 el POUM era exclòs del Govern de la Generalitat. Nin i Fàbregas sortien del Govern. Fàbregas, economista cenetista, havia estat el conseller d’Economia que havia impulsat el Decret de Col·lectivitzacions.

Al gener de 1937, Josep Tarradellas emetia 58 decrets de caràcter financer i tributari , coneguts com Decrets de S’Agaró, mitjançant els quals dominava tots els ajuntaments de Catalunya (i els comitès locals que es resistien a formar aquests ajuntaments frontpopulistes) i sotmetia a totes les empreses col·lectivitzades al control del Govern de la Generalitat. El despatx guanyava al carrer.

El 26 de gener de 1937, Balius va ser nomenat director de ‘La Noche’.
Del 5 al 8 de febrer de 1937 es va reunir a València una assemblea plenària de les columnes confederals i anarquistes, per tractar el tema de la militarització, que finalment va ser acceptada.

A finals de febrer Pablo Ruiz va abandonar la 4a Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti , baixant a Barcelona amb 800 homes armats.

El 2 de març de 1937, el diari La Noche va publicar una nota en què es feia una presentació dels objectius, característiques i forma d’associar-se a l’Agrupació dels Amics de Durruti, que el 17 de març es va fundar formalment. Jaume Balius, el seu principal promotor, va ser nomenat vicesecretari .Pablo Ruiz i Francisco Carreño eren membres de la junta directiva.

El diumenge 11 d’abril es van produir esbroncades i xiulets durant el discurs de Federica Montseny, en el míting de la plaça de toros Monumental. Els Amics de Durruti portaven una pancarta que exigia la llibertat de Maroto i dels presos antifeixistes. Els Amics de Durruti van ser acusats, en les reunions del CRTC, del boicot a la ministra.

El dilluns 12 abril 1937 es va desenvolupar, a la Casa CNT-FAI , una sessió del ple local de Grups Anarquistes de Barcelona, amb assistència dels Comitès de Defensa confederal i de les Joventuts Llibertàries, que va acordar retirar tots els cenetistes de qualsevol càrrec en els estaments antifeixistes governatius, anar a la formació d’un Comitè revolucionari per a la coordinació de la lluita armada i socialitzar immediatament la indústria, el comerç i l’agricultura.

Aquesta reunió se li havia escapat de les mans a la burocràcia. En aquest Ple havien intervingut els Comitès de Defensa de Barcelona, o el que és el mateix, la delegació dels comitès revolucionaris de barriada, i també les Joventuts Llibertàries, radicalitzant, sens dubte, els acords presos.

I aquesta FAI de Barcelona, al costat de les seccions de defensa dels comitès revolucionaris de barri i les Joventuts Llibertàries, malgrat l’escàndol i la histèrica oposició d’alguns buròcrates presents, com Toryho, havia decidit acabar amb el col·laboracionisme, retirar als consellers anarquistes del Govern de la Generalitat i constituir un Comitè Revolucionari que dirigís la guerra contra el feixisme. Era un pas decisiu cap a la insurrecció revolucionària, que desbordant als comitès superiors va esclatar el 3 de maig.

En aquesta reunió havia participat Pablo Ruiz, un dels fundadors dels Amics de Durruti , i Santana Calero que es va afiliar a l’Agrupació després dels Fets de Maig

Aquesta radicalització era fruit d’una situació cada vegada més insostenible al carrer.

El 14 d’abril, una manifestació de dones, que aquesta vegada no estava manipulada pel PSUC, va partir de La Torrassa per recórrer els diferents mercats de Coll-blanc, Sants i Hostafrancs, protestant pel preu del pa i dels productes alimentaris. Les manifestacions i protestes es van estendre a gairebé tots els mercats de la ciutat. En dies posteriors es van reproduir, amb menor virulència, aldarulls i manifestacions a diversos mercats. Algunes botigues i forns van ser assaltats. La fam dels barris obrers de Barcelona havia sortit al carrer per manifestar la seva indignació i exigir solucions.

Aquest mateix dia es va distribuir un ‘Manifest’ d’Els Amics de Durruti contra la celebració de l’aniversari de la proclamació de la República.

El diumenge 18 d’abril de 1937 l’Agrupació van fer un míting al Teatre Poliorama, presidit per Romero, en què van intervenir Francisco Pellicer, Pablo Ruiz, Jaume Balius, Francisco Carreño i Vicente Pérez ‘Combina’.

A finals d’abril un cartell de l’Agrupació va ser encolat en arbres i murs per tota la ciutat de Barcelona, difonent el seu programa: "Tot el poder a la classe treballadora. Tot el poder econòmic als sindicats. Davant la Generalitat, la Junta revolucionària".

Els Amics de Durruti havien definit el CCMA, constituït després de la victòria de la insurrecció obrera del 19 i 20 de juliol de 1936, com un organisme de col·laboració de classes. I el concepte clau del pensament revolucionari de l’Agrupació és el de Junta Revolucionària (en el pol contrari al del CCMA), que és entesa com un organisme revolucionari únic de la classe obrera , oposat a la col·laboració de classes, sense participació de la burgesia ni dels estalinistes, que destrueix les estructures estatals, assumint totes les funcions que aquest exercia.

El diumenge 2 de maig van fer un míting al Teatre Goya, en què es va projectar el film ‘19 de juliol’, glossat per Jaume Balius, i en què van intervenir, a més, Liberto Callejas i Francisco Carreño.

El 5 de maig del 1937 (dimecres) Els Amics de Durruti van distribuir una octaveta a les barricades. La CNT va desautoritzar per ràdio a l’Agrupació. Joan García Oliver i Federica Montseny van parlar per ràdio, cridant a deixar les armes, desfer les barricades i refer la unitat antifeixista.

El dijous 6 de maig ‘La Batalla’ va reproduir l’octaveta dels Amics de Durruti. En aquest mateix número, ‘La Batalla’ feia una crida per a la retirada dels treballadors. ‘Solidaridad Obrera’ va desautoritzar aquesta octaveta dels Amics de Durruti.

El dissabte 8 de maig del 1937 es van desfer les barricades, excepte les del PSUC, que van romandre fins al juny, com a signe de la seva victòria. Els Amics de Durruti van distribuir un Manifest que feia balanç de les Jornades de Maig. En el Manifest es parlava de "la traïció" dels dirigents de la CNT. El diumenge 9 de maig ‘Solidaridad Obrera’ qualificava aquest ‘Manifest’ de demagògic i als membres de l’Agrupació de provocadors.

El 19 de maig es va publicar al número 1 de ‘El Amigo del Pueblo’, a color i en gran format, però brutalment censurat.

El 22 de maig es va reunir el Ple de les Federacions locals i comarcals de la CNT, que va proposar l’expulsió dels Amics de Durruti. L’Ajuntament de Sabadell va acordar el cessament del regidor (i delegat comarcal d’Economia de la Generalitat) Bruno Lladó, per haver penjat al seu despatx un cartell d’Els Amics de Durruti.

El 26 de maig va aparèixer clandestinament, sense previ pas per censura, el número 2 de ‘El Amigo del Pueblo’. Balius va ser empresonat, dies després, per haver publicat un article crític amb Negrín, prèvia denúncia del PSUC.

El 28 de maig es va clausurar ‘La Batalla’ i l’emissora de ràdio del POUM, així com la seu social dels Amics de Durruti a la Rambla. Va aparèixer un nota a la primera pàgina de ‘Solidaridad Obrera’ exigint l’expulsió de l’Agrupació.

L’Agrupació, en el seu òrgan ‘El Amigo del Pueblo’, va anar desenvolupant les seves reflexions sobre les causes de la pèrdua de la guerra i de la revolució.
 Al gener de 1938 es va publicar el fullet ‘Hacia una nueva revolución’, redactat per Balius, i editat per Els Amics de Durruti. L’1 de febrer de 1938 es va publicar el número 12 i últim de ‘El Amigo del Pueblo’. L’Agrupació va passar a una clandestinitat que la va fer ja inoperant.

En l’exili francès es va fundar el Grup francoespanyol d’Els Amics de Durruti, que va publicar a la premsa un magnífic anàlisi de l’experiència revolucionària viscuda durant la Guerra civil. L’inici de la Segona Guerra Mundial va dispersar finalment a tots els seus components.

La importància històrica i política de l’Agrupació rau en el seu intent de construir una avantguarda revolucionària en el si de la CNT, que posés fi a l’abandonament dels principis àcrates i revolucionaris, al col·laboracionisme amb organitzacions burgeses i estalinistes, o la participació en tasques de govern i de reconstrucció de l’Estat.

Les conquestes fonamentals dels Amics de Durruti van ser:

1.- La necessitat d’un programa revolucionari, clar i precís, defensat pels fusells. Tot el poder econòmic és gestionat pels sindicats.

2.- Les revolucions són totalitàries o fracassen. Totalitària significa que abasta tots els camps: polític, social, econòmic, cultural. I també assenyala la necessària repressió violenta de la contrarevolució burgesa.

3.- La substitució del govern de la Generalitat per una Junta Revolucionària, que és entesa com un organisme revolucionari únic de la classe obrera, oposat a la col·laboració de classes, sense participació de la burgesia ni dels estalinistes, i destructor de les estructures estatals.

Per a un coneixement més profund del tema es pot consultar el text "Los Amigos de Durruti. Historia i antología de textos", editat per Aldarull, que ofereix una selecció molt extensa i acurada dels textos fonamentals de l’Agrupació.  

Mira també:

Cap comentari:

Publica un comentari