diumenge, 4 de maig del 2014

La història de les organitzacions transversals i interclassistes militars secretes catalanes

Portada de L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa
En l’assaig sobre ÈPOCA hi surt el suport sionista d’esquerres en la Transició i també de projectes de la CIA vers el Principat l’any 1982.
També s’esmenta les connexions entre el FNC i Irgun.


[04/05/2014] Jacob Blanch 

Oriol Falguera (Mollet del Vallès, 1972), especialista en l’estudi i la divulgació de la història del moviment independentista català que ha intervingut en plataformes com ara el portal www.freecatalonia.com l’any 2000 des on es va organitzar la Free Catalonia-Catalunya Lliure el 2004, organitzador, entre altres activitats, de la campanya I’m Catalan I love freedom l’any 2009, culmina amb la publicació de l’estudi ‘L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa’ (R. Dalmau, Editor, Barcelona, abril de 2014) un llarg període d’entrevistes i recerca documental que pretén deixar constància d’una part oblidada de l’independentisme català i comprendre-la en el seu context del tardofranquisme i els inicis de la Transició. 
Es tracta del projecte de Batista i Roca, aleshores president del Consell Nacional Català (CNC), de crear un exèrcit català clandestí i paral·lelament de l’entorn del FNC i altres sectors declarament separatistes d’organitzar una estructura secreta militar transversal i interclassista d’alliberament armat català, que la Sexta Brigada d’Informació de la Prefectura de Barcelona en va dir Exèrcit Popular Català o ÈPOCA. En aquest assaig s’esmenta les connexions entre el FNC i Irgun (organització militar armada israelita durant el mandat britànic de Palestina, dirigida a partir de 1943 per Menahem Beguín, que a partir de 1948 la majoria dels seus membres s’integraren a l’exèrcit d’Israel i es va crear el partit sionista de dretes Herut, matriu del Likkud). En certa mesura podríem interpretar que ÈPOCA es va inspirar en l’experiència de lluita armada secreta nacionalista de l’Irgun contra l’exèrcit britànic a Palestina, cosa que a partir d’abril de 1969 i segurament amb una posterior reunió a Montserrat es va intentar aplicar en l’exèrcit secret català sota el comandament militar de Jaume Martínez i Vendrell, que viatjava a comarques buscant joventut compromesa que volia agafar les armes per aconseguir l’alliberament nacional català.
A la pàgina 41 hi ha la prova del set que demostra la intervenció dels serveis d’intel·ligència dels USA des de sempre en la qüestió catalana: “... al començament de la dècada dels vuitanta, trobem l’oferta de J. A. Guibernau va fer arribar a gent de l’entorn d’ÈPOCA, ja dissolt, i de Terra Lliure (TLL). Guibernau, durant la Segona Guerra Mundial, havia format part de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS), organisme d’espionatge dels aliats. També havia estat membre de la delegació del Consell Nacional Català als Estats Units, i més endavant va estar molt ben connectat amb el món polític nord-americà: ajudà en la campanya electoral del governador d’Arizona d’aquells anys i va establir una molt bona relació amb l’ambaixada des Estats Units a Madrid. Guibernau argumentava que una Catalunya independent dins l’àrea mediterrània seria ben vista pels interessos nord-americans i que, per assolir aquest objectiu, es podria disposar d’una gran suma de diners per a col·laborar en un projecte d’aquesta magnitud, cosa que afavoriria el canvi estratègic del govern dels EUA en aquesta zona del sud d’Europa (Carta de Rober Surroca a Jaume Martínez Vendrell amb data 1 de juliol de 1982, en que s’explica l’oferta de Guibernau a persones de l’entorn d’ÈPCA-Terra Lliure).”  
A més, en relació a ÈPOCA i els afers Bultó i Viola, a la pàgina 156, s’explica el cas de l’exili Josep Lluís Pérez i Pérez: “Un mes abans de Setmana Santa de1978, Josep Lluís Pérez va marxar. Gràcies a les gestions fetes gràcies a les gestions fetes gràcies a un responsable de logística de l’organització [ÈPOCA] a través de la sinagoga del carrer Guillem Tell de Barcelona i amb documentació feta per la Casa, anà a parar a un quibuts d’Israel gestionat per organitzacions sionistes d’esquerra. Israel fou el país elegit perquè des de la seva creació no tenia signat cap acord ni tenia establertes relacions oficials amb l’Estat espanyol, i això feia impossible l’extradició en el cas en que fos localitzat per la policia espanyola. També influïren en la decisió de triar aquest país els contactes que havia establert a Israel una membre de la direcció de l’organització que anys enrere hi havia viscut un llarg període de temps.”  A la pàgina 34 hi surt el nom ‘Anna’, el nom de guerra d’aquesta “membre de la direcció de l’organització que anys enrere hi havia viscut un llarg període de temps” en un quibuts: “En el període que va des de 1967 al 1970, dins el Front [Nacional de Catalunya] també s’havia pensat a formar una força d’autodefensa. En aquest sentit, hi havia hagut contactes amb polític d’Israel mitjançant catalans exiliats en aquell país per tal d’entrenar grups d’independentistes catalans. La idea provenia de les cartes que Carles Nogueras Saumell, delegat del FNC a Israel, feia arribar a militants del partit a Catalunya, en les quals recalcava aquesta idea. En aquesta època, l’Anna, una noia que esdevingué membre de la futura organització armada [ÈPOCA], féu cap a Israel, on s’allotjà en un quibuts gràcies als bons contactes que tenia amb membres de la comunitat jueva a Catalunya.” En aquest sentit, a la pàgina 89 es diu que: “En el moment de començar a muntar l’organització [ÈPOCA], una de les primeres integrants de la Casa, l’Anna, amb coneixements d’infermeria, ja s’havia desplaçat a Londres, a causa de la seva amistat amb Josep Maria Batista i Roca, que la féu contactar amb el doctor Josep Trueta, expert en ferides de guerra que, com el primer, també havia estat membre del Consell Nacional Català i que vivia a Catalunya després del seu exili a Anglaterra, per a demanar-li consell sobre com havia de ser el muntatge d’una petita sala d’operacions per a poder fer les primeres cures als ferits que es poguessin presentar, el material que hi havia d’haver i com s’havia d’actuar.” I a la pàgina 152 s’explica que a finals de 1977 “una responsable de l’organització [ÈPOCA], l’Anna, va visitar l’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol” a fi de publicar el llibre de mossèn Josep Armengou ‘Nacionalisme Català’, que finalment el grup d’impremta d’ÈPOCA en va fer un tiratge de cinc mil exemplars.
A les pàgines 208 i 209 hi trobem més referències al refugi de membres d’ÈPOCA a Israel: “Els militants de la Casa des de 1978 fins el final de 1979 es refugiaren a Israel (aprofitant que fins el 1982 no se signà cap tractat d’extradició entre aquest país i l’estat espanyol), concretament el quibuts Dvir, situat al desert del Meguev, foren tres. El primer fou un ferit en l’atracament de la Residencia Sanitaria Francisco Franco, conegut com a ‘Jesús’, i el seguiren Josep Lluís Pérez, amb el fals nom de Lluc Puig, i Josep Maria René. Tots tres eren buscats per la policia per la seves activitats dins l’organització armada [ÈPOCA]. Cada un va ser acompanyat per un responsable de la Casa fins a Marsella, i d’allà, amb documentació amb dades falses i fotografies seves, van volar cap Israel. Tot i els exhaustius controls israelians i les entrevistes que havia de passar cada persona que entrava al país, van poder-hi entrar. En el cas de Rañé, un dels catalans que ja residien a Israel va anar a buscar-lo a l’aeroport i el va portar al quibutz. Un cop allà, el nou vingut va observar que els seus companys s’havien integrat perfectament: parlaven hebreu i Pérez projectava casar-se amb una vídua de guerra i obtenir la nacionalitat israeliana. La direcció de la Casa, de tant en tant, els trucava per a veure com estaven i saber si hi havia cap problema. Finalment, però, ‘Jesús’ i Rañé, en períodes diferents, van retornar a Catalunya, van observar el desmuntatge de la Casa i van provar de la millor manera possible de refer les seves vides, mentre que Pérez es va quedar a Israel.”   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada