En els 75 anys de la Retirada del 39, es publiquen algunes de les cartes que el blanenc de la CNT Josep Portas va enviar durant l'exili a la seva companya

Carta manuscrita de Josep Portas

És un estudi de Josep Bota-Gibert que permet conèixer el cas d'una vida familiar trencada pel franquisme 








TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 03/02/2014 
Blanes (La Selva).- 

El franquisme va obligar moltes famílies a separar-se. Una d'elles va ser la blanenca Portas Pou. Josep Portas Esgleas va ser membre de la CNT i de la Casa del Poble de Blanes. Va ser també regidor fins que se'l va cridar al front. Durant la Retirada de febrer de 1939 va optar per exiliar-se a l’altra banda del Pirineu -va marxar-hi el 9 de febrer del 1939 quan el franquisme ja controlava la frontera francesa- i deixar a Blanes la dona, Joaquima Pou, i els dos fills, Joan i Ramon.  
La comunicació familiar es va limitar als intercanvis epistolars. Algunes de les cartes que es van enviar entre el 1946 i el 1948 han estat publicades a la revista ‘Blanda’ (núm. 16, 1914), editada anualment per l'Arxiu Municipal de Blanes, que s'ha presentat recentment aquest mes de gener. Gràcies a aquest estudi, realitzat per Josep Bota-Gibert, es pot reconstruir una vida familiar trencada pel franquisme. 
“Joaquina, [...] vaig ser obligat a marxar de vosaltres. Tu saps bé que de no fer-ho, avui no explicaria res. Això és dolent? És abandonar-vos? Cadascú amb el seu criteri. Jo sé que va ser contra la meva força de voluntat el marxar, però evitava mals majors.” D'aquesta manera, l'octubre del 46, Josep Portas justifica l'exili. Una decisió difícil, que va portar a situacions d'incertesa i dubtes, també en l'esfera personal. La parella estava separada per molts quilòmetres. I ell havia de reivindicar la vigència del seu amor: “Com a dona, en vaig escollir una i reconec que no em vaig equivocar. Guardo sempre latent en el meu cor la flama d'aquell amor el qual es diu romàntic, i que molts neguen que existeixi, i més en aquests temps que tot s'ha mercantilitzat. Aquesta dona encara que el destí fes que no la veiés més, pot estar segura que fins tancar els ulls estarà en el meu pensament.” En la mateixa carta, el marit demanava més temps de separació, a la vegada que es refermava en el seu ideari: “Encara que sigui a base de continuar patint, hem de passar un temps més; el que sigui necessari, que perquè torni al poble no hagi de demanar permís a ningú; perquè davant els altres homes del món en general em sento molt petit, però per sobre de mi considero que no n'hi ha cap.” 
Un dia, però, van arribar males notícies de la família.“Estimada Joaquina [...] amb gran dolor constato el que em dius de Ramon. Potser em produeix més patiment que si estigués entre vosaltres, ja que en la vida quotidiana podria intervenir amb tu en tots els problemes. Mentre que ara sé que em necessites i en canvi sóc, o millor dit, em sento impotent per prestar aquesta ajuda que tant necessites. És aquí Joaquina on sento dolor” (gener del 1947). El seu fill Ramon havia caigut malalt per tifus i va morir pocs mesos després a l'hospital de Blanes. Només tenia dotze anys i el pare era lluny de casa. “Venim de perdre un ser estimat, un fill; el que els pares estimem més al món. Tu saps bé, Joaquina, que has fet l'impossible per salvar-lo, com ho vas fer per pujar-lo. Això és el deure acomplert. Ara, Joaquina, només has de pensar que encara et queda un altre fill que necessita encara avui (i demà també), les teves atencions” (juny del 1947). Atès el fort dolor de la pèrdua del fill, va iniciar els tràmits per tornar a Blanes, que es va materialitzar l'1 de desembre del 1948.