dimecres, 1 de gener de 2014

Any nou (2014) combatiu per intentar transformar la societat malgrat les maquinacions burocràtiques del Capital

En el centenari de la decadència del capitalisme (28 de juny) i el bicentenari de Bakunin (8 de maig) 



[01/01/2014] 


Quan el capitalisme inicia el seu declivi històric, els treballadors i les treballadores no poden enquadrar-se sota cap proposta de reforma del capitalisme ni de cap front nacional interclassista, català o espanyol, sinó que han d’assumir la seva pròpia lluita ells mateixos amb els mètodes d’acció directa col·lectiva creant els consells obrers en la perspectiva de l’abolició del capitalisme i de tots els estats, tot assumint el seu programa històric del proletariat: l'emancipació dels treballadors(es) serà obra dels mateixos treballadors(es). 

Avancem cap a la creació d’un front revolucionari anticapitalista i extraparlamentari des de la base.


El capitalisme internacional s'enfonsa en una crisi sistèmica de dimensions devastadores que marquen els inicis de la fi de la societat turboindustrial en la seva cursa esbojarrada pel creixement que topa amb uns recursos limitats. Aquí tot el sistema econòmic i polític espanyol hereu del franquisme sorgit de la transac
ció democràtica burgesa postfranquista i pactes de la Moncloa, basat en l’oligarquia partitocràtica en connivència amb una economia ineficient sostinguda en l’especulació immobiliària, en sectors d’escàs valor afegit, en l’endeutament generalitzat i en el dèficit sistemàtic amb l’exterior ha entrat en fallida. Intervinguda de ‘facto’ pel gran capital internacional la burgesia espanyola es veu forçada a aplicar un rígid programa de devaluació interna degradant les condicions de vida de la població per tal de pagar els seus deutes amb l’exterior i valoritzar els seus escassos sectors competitius. 

Trencat el consens de la Transició,la burgesia central espanyola, 
representada políticament pel PP i el PSOE, liderada pels seus sectors més cavernícoles i reaccionaris s’ha llençat ha confiscar els xiringuitos autonòmics de les burgesies perifèriques,a les que la part de la burgesia catalana que dirigeix el pacte autonòmic CDC-ERC ha respost, enfonsada i sense credibilitat l’opció federalista, amb un programa independentista de disseny a partir de la pròpia legalitat espanyola i fiant-ho tot en l’aval exterior,donant plenes garanties al capital internacional de què podrà preservar integrament els seus interessos al Principat de Catalunya i de què també serà capaç de mantenir la pau social sense desbordaments. Ajudada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), de caire interclassista, la burgesia nacional catalana pretén controlar al màxim els ritmes i continguts del procés a partir de l’acció d’uns “especialistes” provinents del propi poder autonòmic,sense descartar cap compromís del tipus estat lliure federat. Però la burgesia central avança implacablement cap una possible intervenció de l’ens autonòmic.Com a molt pot haver una declaració d’independència sense efectes jurídics. 

En aquesta conjuntura Arcadi Oliveres i Teresa Forcades llencen,amb una cobertura mediàtica, a partir del programa ‘Àgora’ de TV3, que els grups revolucionaris mai assoliran, un manifest per un Procés Constituent d’una república catalana progressista al que donen suport els advocats Jaume Asens i Joan Tamayo, el professor Gerardo Pisarello, els líders de Revolta Global (IV Internacional) Esther Vives, que ha escrit amb Forcades el llibre ‘Se por’ (Icària Editorial), i Josep M. Antentas, l’historiador Xavier Domènech, el jutge Santiago Vidal, la feminista Sandra Ezquerra, Josep Bel (líder de CO.BAS i militant de Corrent Roig, Pep Riera i Josep Pàmies, de l’Assemblea Pagesa, l’economista Vicenç Navarro, Marta Sibina, editora de ‘Cafè amb llet’ i altres. Tot seguit, Joan Herrera, líder d’Iniciativa (ICV), la formació stalinista de debò, hereva del carrillisme que aliat per mitjà de l’Assemblea de Catalunya, interclassista com l’ANC i on stalinistes anaven del bracet de Jordi Pujol i la burgesia nacional catalana, tot plegat una de les principals eines capitalistes que durant el tardofranquisme i la Segona Restauració Borbònica va neutralitzar la ruptura social revolucionària, va exposar en el marc de l’assemblea nacional del seu partit que calia treballar per aconseguir, a nivell electoral, “construir un front de forces d’esquerres i de moviments de caràcter alternatiu capaç de protagonitzar un canvi de règim i un procés constituent”, cosa que coincideix amb el discurs de Forcades/Oliveres en el plató de ‘Singulars’ de TV3 de formar una “candidatura popular i unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Al mateix temps, Joan Josep Nuet, líder del PCC (escissió històrica del PSUC) ni coordinador general d’EUiA, referent català d’Esquerra Unida, en coalició electoral amb ICV, declarava que era necessari “avançar en nou espai de l’esquerra catalana on abordem un veritable Procés Constituent per fer canvis polítics, socials, econòmics i culturals de soca-rel”, també davant l’assemblea d’Iniciativa, on també va pujar a l’escenari Oliveres per proclamar que “vosaltres i nosaltres som el mateix, doncs hem estat companys en totes les lluites”. En aquesta afirmació d’Oliveres cal recordar que aquest líder de la vaticanista ‘Justícia i Pau’ arran de la protesta social del 15-M, l’any 2010, a l’entorn on hi ha el parlament autonòmic català va descafeïnar la mobilització i, a més, durant la vaga general a Barcelona el març de 2012 va declarar: “volem expressar aquí la nostra rotunda condemna de totes les múltiples accions de violència contra persones, danys a propietats públiques i privades i desordres provocats, al marge i aprofitant-se de les mobilitzacions sindicals vinculades a la vaga general, aquestes conductes, en part planificades prèviament, no tenen cap mena de justificació moral ni legal, malgrat que pretenguin denunciar les injustícies socials existents, en realitat, no ajuden a resoldre cap problema, ni aporten cap benefici social, sinó que vulneren drets individuals i causen greus perjudicis col·lectius, la violència només engendra violència, per això expressem també la nostra solidaritat amb totes les persones innocents lesionades o perjudicades, entre elles molts treballadors públics, com ara policies o personal de protecció civil, i altres persones sense cap relació amb els fets, i també amb totes les institucions i empreses directament afectades durant els esdeveniments” de la vaga general.

La proposta Forcades/Oliveres és una típica expressió del denominat ‘ciutadanisme’, configurat a partir de la xarxa reformista internacional ATTAC a l’entorn de ‘Le Monde Diplomatique’ d’Ignacio Ramonet, i que propugna una capitalisme reformat amb “rostre humà” i que es manifestà anteriorment a través del moviment antiglobalitzador, del ‘No a la Guerra’, el decreixentisme, el moviment dels ‘indignats’, tots ells ja passats a millor vida per inconsistència, de pretesos governs progressistes com ara el de Veneçuela o el Brasil, i construït sobre la decadència del moviment obrer i de les seves formes de representació i de la dissolució del conflicte entre classes en colonitzar la mercaderia la vida quotidiana i arribar-se a  la subsunció real del treball en el Capital.
Oliveres i Forcades són la màxima expressió del reformisme combaianesc provinent de l’anomenada Teologia de l’Alliberament, sorgida a Amèrica Llatina per desarticular els moviments revolucionaris dels anys setanta. 
En concret, Arcadi Oliveres, des de la plataforma eclesial ‘Justícia i Pau’ té una amplia trajectòria de desarticulador i pacificador social al servei de la burgesia nacional catalana mediant en tot tipus de conflictes socials per tal d’assimilar-los i reconduir-los cap la pau social. 
Teresa Forcades, la monja mística, encara té menys coherència ideològica. En realitat, Procés Constituent constitueix un descarat intent de crear una marca blanca d’Iniciativa de Catalunya per tal de neutralitzar la CUP-EA, tot recomposar-s’hi políticament ICV després de l’experiència de les polítiques neoliberals del Tripartit i de la salvatge repressió policial a cura de Joan Saura i Joan Boada contra els moviments socials des de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i crear una mistificació ideològica i electoral per tal de desviar la indignació dels treballadors(es) contra els capitalisme.  
Acompanyen a Oliveres i a Forcades en el projecte personatges com el keynesià Vicenç Navarro i les restes de la deriva de la majoria del trotskisme: Revolta Global i En Lluita, a més de Corrent Roig, amb les honroses excepcions de Lluita Internacionalista i de Classe contra Classe. Programàticament la proposta no resisteix una anàlisi seriosa, essent un compendi de mesures keynesianes i ‘ciutadanistes’ (un impossible capitalisme de “rostre humà”). 

Veiem.  Primer pressuposen la creació una República catalana independent, cosa de la que tenim dubtes seguint aquesta estratègia. Després, la creació de noves constitucions suposadament progressistes i de mesures de regeneració democràtica no alteren en res les relacions entre capital i treball ni creen cap marc favorable per a la lluita de classes. De fet totes les constitucions burgeses estableixen una sèrie de llibertats individuals i de drets al treball i a l’habitatge i a la sanitat que són sempre paper mullat. De totes formes, el sector de la CUP-EA que propugna una ruptura democràtica per continuar depenent del capitalisme i de la democràcia burgesa i la creació d’unes Bases Constitucionals del nou estat comparteix idèntic error que Forcades/Oliveres.
A nivell socioeconòmic es propugna un repertori de mesures keynesianes tendents a reforçar l’estatisme i l’endeutament públic, ja monstruosos a hores d'ara, sense adonar-se’n que el període clàssic del keynesianisme, els 30 anys Gloriosos de la Postguerra mundial, ja va finiquitar i que l’Estat del Benestar no és possible de mantenir, ja que coarta la competitivitat dels països capitalistes centrals enfront dels emergents. Tampoc esperem trobar atacs despòtics contra la propietat capitalista ni mesures de redistribució de la propietat i de la riquesa, ni d’abolició d’indústries i d’empreses nocives, ni de desindustrialització i desurbanització. La proposta de crear una banca ètica ratlla en el grotesc, ja que tota banca és antiètica per definició. les al·lusions a una economia cooperativa i solidària pretenen que els treballadors(es) no aboleixin el marc de l’economia sinó que assumeixin criteris de gestió empresarial en el marc d’una economia mixta on el mercat sigui el criteri regulador de la producció i de l’economia tal com ha sostingut Forcades en una entrevista. 
Es defensa el reforçament de l’aparell repressiu estatal sota la cobertura de les lleis de violència de gènere. Tampoc trobem una proposta de laicització efectiva de l’Estat i d’incautació dels béns eclesiàstics, incloent-t’hi Sant Benet de Montserrat, lloc on és enclaustrada Forcades, en consonància amb la ideologia clerical dels autors del Procés Constituent. 
Per suposat, res de fer servir mètodes d’autoorganització autònoma classista i d’acció directa col·lectiva i de sabotatge proletari a la producció, els canvis, segons el duet Forcades i Olivers, s’han de fer per via parlamentària i pacífica com a bons ciutadans respectuosos de la democràcia burgesa, la dictadura del treball assalariat i el regne de la Mercaderia.

Cal rebutjar aquest intent maldestre de mistificació ideològica. Quan el capitalisme inicia el seu declivi històric, els treballadors i les treballadores no poden enquadrar-se sota cap proposta de reforma del capitalisme ni de cap front nacional interclassista, català o espanyol, sinó que han d’assumir la seva pròpia lluita ells mateixos amb els mètodes d’acció directa col·lectiva creant els consells obrers en la perspectiva de l’abolició del capitalisme i de tots els estats, tot assumint el seu programa històric del proletariat: l'emancipació dels treballadors(es) serà obra dels mateixos treballadors(es). Avancem cap a la creació d’un front revolucionari anticapitalista i extraparlamentari des de la base. 
Essencialment, el denominat Procés Constituent vol repetir una coalició electoral parlamentària, enfocada a l’acceptació del possibilisme dins el marc enquadrat en el sistema hegemònic i el règim nociu que patim.  

Rosa Luxemburg es va preguntar en el seu moment allò de reforma o revolució. També va deduir que el capitalisme entraria en decadència, cosa que es va iniciar plenament fa cent anys com demostrà la guerra interimperialista mundial de 1914-1918, seguida de la guerra de 1940-1945. Ara mateix, en temps de segona i potser definitiva segona gran depressió capitalista mundial i esclerosi galopant d’aquest sistema hegemònic, hi ha uns límits manifestos de la democràcia contemporània, denominada representativa i que solament constitueix la dictadura burgesa classista per mitjà del parlamentarisme i les urnes del Capital, mentre creix el descrèdit institucional del poder constituït i també dels partits de l’arc parlamentari, els quals, amagant-se sota el paraigua de la denominada democràcia, a la pràctica, el que fan realment consisteix en la desactivació des d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, parlaments i governs  o la neguen en la seva actuació del dia a dia.  
Per això, no veiem en el denominat Procés Constituent, que promouen Oliveres i Forcades, cap mena de revisió general del concepte i la pròpia història de la denominada democràcia, un model burgès totalment esgotat en la mateixa lluita de classes on l’Estat i la Generalitat criminalitzen les vagues salvatges, apliquen la militarització a l’entorn d’obres nocives per l’espècie humana i els éssers vius com ara en l’afer de la MAT, reprimeixen les convocatòries obrers o populars no comunicades amb prou antelació als organisme d’Interior o Ordre Púbic, per posar uns exemples del dia a dia d’aquesta democràcia burgesa, un règim i un sistema que cal superar per mitjà de la transformació social en comptes de predicar el fer servir unes eines espatllades d’una impossible depuració de la democràcia capitalista i les seves institucions, ja que és impossible aconseguir una última reforma o qualsevol tipus de possibilitat de millora d’aquesta democràcia representativa burgesa, cosa que han demostrat novament i darrerament les contradiccions i els límits polítics de moviments socials com ara el 15-M, quan el que cal és conquerir una altra forma d’organitzar la societat més enllà del capitalisme que patim i les seves institucions. 
En aquest sentit, cal pensar i inventar altres formes socials i polítiques diferents de les contemporànies en el fer, l’ésser i on es pugui viure plenament en harmonia amb els sistemes naturals i els éssers vius dins el procés comunista llibertari. Per això cal bastir des de la base autoorganitzada un reagrupament comunista llibertari que fomenti ara mateix un front revolucionari anticapitalista de classe i extraparlamentari, que sigui plenament assembleari i per la base. 

Arcadi i Teresa, de fet, són uns actors secundaris de l’espectacle domèstic del Capital. Amb una publicitat mai vista en aquesta trista i miserable societat mediàtica autòctona, Arcadi i Teresa, catòlics actius, van presentar, amb tota mena de detalls i per televisió, el seu anomenat Procés Constituent, una ‘marca blanca’ stalinista de debò disfressada de ‘verd’ i amb tics socialdemòcrates tronats que encarna ICV, una burocràcia que després del seu galdós pas pel tripartit Departament d’Interior de la Generalitat, amb els imperdonables episodis de Saura i Boada, els dos Joan d’Iniciativa, contra Duran i Pòrtulas a més de la repressió policial descarada contra el moviment esquat, ara apareix com aprenents poca-soltes de moviments socials, com ara les PAH catalanes i el 15-M en procés de descomposició natural.  
Just en el moment en que CUP/EA podria desplaçar de l’arc parlamentari i els ajuntaments la representació institucional d’ICV apareixen en escena Teresa i Arcadi en forma d’estat major de savis de Vilatrista que llença el passat mes d’abril una proposta al vent, un brindis al sol en temps de turbulències capitalistes, un brindis que va aplegada menys de mil persones, la majoria observadores, en un acte a Montjuic i uns vuit-centes persones en l’assemblea constituent de desembre. 
Tot va començar en un acte propagandista organitzat per la Fundació Nous Horitzons d’ICV. Ràpidament, Joan Herrera, d’Iniciativa, declarava la seva simpatia vers la crida per una coalició electoral d’ICV-EUiA amb la CUP/EA que havien fet Forcades i Oliveres, mentre aquest darrer feia explícit l’objectiu d’aplegar aquestes formacions parlamentàries en un “procés constitucional” català  de cara a les properes eleccions autonòmiques. 
En aquest manifest de Forcades i Oliveres no hi surt el terme “capitalisme”, en canvi, queda clar que es tracta de fer volar coloms i escampar flocs a fi de proposar un impossible capitalisme de “rostre humà”. Forcades i Oliveres simplement proposen aplegar vots d’ICV-EUiA i CUP/EA en una contesa electoral autonòmica sota el pretext oportunista de posar-se al servei de moviments que volen aturar desnonaments d’habitatges, implicant Marta Afuera, de la PAH Girona; les retallades, implicant sindicalistes, com ara Josep Bel, de CO.BAS; o els pressupostos neoliberals de la Generalitat. 

Així, el denominat Procés Constituent tracta, essencialment, de repetir una coalició electoral parlamentària enfocada a l’acceptació del possibilisme dins el marc enquadrat en el sistema hegemònic i el règim nociu que patim, cosa que ja va fer ICV-EUiA amb Maragall i Montilla, allò de Joan Saura amb els Mossos d’Esquadra contra el moviment obrer, estudiants en lluita  i esquats, o els acords parlamentaris en les privatitzacions del sistema sanitari català així com en els principals eixos de la LEC, quan el que cal és trencar amb el capitalisme.   
Josep Vendrell (ICV-EUiA) el 13 de març de 2013 en la seva interpel·lació al Govern de la Generalitat sobre l’estabilitat pressupostària de la Generalitat de Catalunya i el deute deixava ben clar el tema en la seva coalició electoral stalinista de debò ‘verd caqui’, tot dirigint-s’hi a Mas Colell (“Si vostè m’ha escoltat bé jo no he dit ‘no pagui’, jo li he dit ‘és necessari en aquests moments renegociar, plantejar la renegociació, amb les entitats financeres”) cosa que entra en contradicció amb la posició de la CUP/EA quan en el decurs del darrer debat de política general en el Parlament de Catalunya va afirmar textualment “no cal pagar el deute”. A més, al programa de la CUP/EA es defensa el trencament amb la Unió Europea mentre ICV-EUiA vol mantenir-se en el marc d’aquesta eurocràcia “per reformar-la”. Per això, el manifest de Forcades i Oliveres no deixa de ser una ‘marca blanca’ d’Inciativa, doncs la seva estratègia, repetim, consisteix en intentar desestabilitzar el moviment social més avançat en la lluita de classes per aconseguir que una hipotètica futura república catalana pugui també aconseguir la independència de la Unió Europea, l’Europa del Capital i les guerres imperialistes de la NATO o els USA aliats a altres estats imperialistes occidentals, i poder gaudir plenament d’un socialisme autogestionat i autogestionari vers el necessari comunisme llibertari de l’espècie humana a nivell universal i planetari. De fet, el “programa de mínims” de Teresa i Arcadi no passa de propugnar d’un impossible “rostre humà” del capitalisme enfront l’anticapitalisme socialista revolucionari d’acció directa col·lectiva vers el poder absolut dels consells obrers, estudiantils i milicians de la revolució social. 

L’argument de moda vers Forcades i Oliveres, que fins i tot va provocar un debat intern a associacions com ara ATTAC Catalunya, que vol anar per lliure d’ATTAC Espanya i Ramonet, constitueix en que la metgessa i monja benedictina aplega al seu entorn, per raons mediàtiques, gent en les seves actuacions públiques, gent que busca líders globals i alternatives de vida. Però, a canvi de què? A canvi d’acceptar que en plena malaltia terminal del capitalisme i l’augment de les seves nocivitats a casa nostra s’avorti durant uns temps l’alliberament nacional català en una transformació revolucionària socialista autogestionària a partir de la construcció des de la base d’un front anticapitalista revolucionari extraparlamentari de classe explotada i oprimida que la joventut combativa considera urgent i necessària com demostren les mobilitzacions socials, cada vegada més contràries a l’existència del sistema capitalista i les seves nocivitats, pròpies de la seva decadència manifesta. 
En comptes de construir unitat obrera des de la base i per la mateixa base a fi de construir el socialisme autogestionat i autogestionari ens trobem davant un intent de recol·locació d’Iniciativa i la seva burocràcia stalinista de debò tot fent l’abraçada de l’ós als intents de construcció política i social a la seva esquerra. Aquí hi trobem el paper polític d’actors secundaris, com ara Teresa i Arcadi. I si no aconsegueixen aquesta maniobra burocràtica i oportunista, per més suport mediàtic burgès que hi hagi, aleshores, Iniciativa i els seus aliats oportunistes de la contrarevolució de l’esquerra del  Capital encapçalaran una campanya per esterilitzar la ruptura social revolucionària reconduint la situació crítica de l’hegemonia burgesa vers una impossible reforma del propi capitalisme a casa nostra, com ja va fer l’invent  d’aquell PSUC històric entre el 19 de juliol de 1936 i el 3 de maig de 1937 al costat de la burgesia catalana a fi de salvaguardar els seus privilegis en una situació col·lectivista, cosa que ara es vol tornar a repetir, al nostre entendre, amb formulacions sense sang proletària, més subtils i fins i tot es deixen enganyar formacions de l’extrema esquerra, com ara Revolta Global, En Lluita o Corrent Roig.
Davant la integració en el camp stalinista del POR, aliat fidel del PCC dins EUiA i amb un diputat autonòmic a la mesa del Parlament de Catalunya, i l’entrega oportunista de Revolta Global i En Lluita als braços de Teresa i Arcadi en el marc trotskista pràcticament sols trobem l’oposició de Lluita Internacionalista i Classe contra Classe enfront la jugada de truans d’ICV, Teresa i Arcadi. De fet, quasi tota l’extrema esquerra del Capital segueix Forcades i Oliveres. 

No cal tenir gaire en compte un procés que es desfarà en el decurs de les properes batalles de la lluita de classes. El denominat Procés Constituent de Teresa i Arcadi ara mateix és simplement un globus sonda temporal d’Iniciativa que es desinfla en el dia a dia. Per això, no cal tenir en compte aquest espectacle i seguim anant per feina. Però, és necessari explicar críticament el discurs d’aquesta formulació decadent. Així, el 4 d’octubre de 1913 al diari ‘Ara’ Forcades deia a Basses: “... jo vull sortir al pas d’aquest estereotip de que la iniciativa privada dins del capitalisme és on té més marge de maniobra i qualsevol altre alternativa es veuria reduïda [...]. No, si fos així seria capitalista [...] jo estic per la llibertat i per la iniciativa privada, [...] iniciativa privada no equival necessàriament individual” i reivindica l’exemple del seu monestir i la ceràmica de fan. La monja benedictina proposa com sortida actual “estimular el cooperativisme, [...] que és el que sempre han fet els empresaris i empresàries, associar-se perquè hi ha interessos comuns...” i conclou amb un exemple de pagament de salaris on afirma que aquest sistema és “èticament insostenible”, cosa que vol dir que Teresa pensa realment que l’explotació i l’opressió capitalista es tracta únicament d’una qüestió ètica, potser cristiana o evangèlica, de la humanitat, res estrany en una persona que pertany a un estament institucional com ara la xarxa d’un estat absolutista i teocràtic com ara el Vaticà on regna una política gens ètica. Donat que Forcades considera que la seva alternativa no vol reduir les iniciatives empresarials privades, ni en els mitjans productius, és a dir, el fonament del mateix sistema del Capital, el treball assalariat i la dictadura de la Mercaderia, no tant sols la justícia o la injustícia social, qüestió que es podria interpretar com una indicació teològica de Teresa. 
La coalició electoral que proposen aquests actors secundaris de l’espectacle electoral del Capital en temps de turbulències econòmiques mundials no passa de ser una impossible gest de reforma vers un capitalisme ètic o de “rostre humà”. El mateix va exposar Teresa en una entrevista amb Mònica Terribas, on deia que en el “procés constituent” hi cabien persones de dretes. A l’acte de Badia, al Vallès, Teresa va arribar a fer una crida als empresaris a participar en el “procés constituent”. I, per postres, el 14 d’octubre de 2013, a la televisió ‘Cinco’, Teresa declarava que respectava la llibertat d’expressió de l’espectacle espanyolista, que avui mateix sabem pels media que va organitzar el CNI, del 12 d’octubre, el Pilar, a la plaça de Catalunya de Barcelona.


PER UN FRONT REVOLUCIONARI ANTICAPITALISTA DE CLASSE I DE CAIRE ANTIPARLAMENTARI 

A causa de l’operació denominada Procés Constituent, que des de les clavegueres del clergat a l’entorn del clan Pujol intenta recuperar el 15-M al Principat i al mateix temps destruir la CUP-EA, a més d’intentar aturar qualsevol procés social revolucionari als Països Catalans en que el proletariat, les masses empobrides i sense feina, sigui el subjecte històric de transformació de la societat en que Karl Marx, F. Engels i M. A. Bakunin entre altres socialistes revolucionaris del temps de la revolució industrial capitalista van definir i analitzar, volem dir l’aposta tàctica d’una hipotètica Syriza casolana que de cap manera sortirà endavant i que encapçalen Forcades, una monja benedictina de pensament chavista que es presenta com a “revolucionària” i “llibertària”, i Oliveres un vaticanista de ‘Justícia i Pau’, socialdemòcrata obsessionat en impedir una insurrecció proletària i de les capes populars, tot plegat una socialització de bona part del programa electoral de CUP-EA, que no deixa de ser un programa socialdemòcrata històric, es fa necessari puntualitzar el rebuig del socialisme revolucionari partidari d’una declaració unilateral insurgent d’independència en el marc de la revolució social: 

1.- Unitat d’acció social revolucionària per la base en un programa socialista revolucionari vers l’autogestió generalitzada en un moviment d’ocupacions i control de destacaments proletaris de la mobilitat a partir de l’autoorganització d’un FRONT REVOLUCIONARI ANTICAPITALISTA DE CLASSE I DE CAIRE ANTIPARLAMENTARI, en el sentit d’acció directa col·lectiva autònoma, autoorganització de masses i iniciativa pròpia autogestionada en la lluita de classes.

2.- Autonomia organitzativa en aquest moment del que anomenen procés nacional, reivindicació de l’autodeterminació nacional i la lluita per aconseguir la independència sense límits de cap tipus, territorial i de classe oprimida i explotada, per mitjà d’una declaració obrera i popular unilateral des del carrer i per la base, fora de la direcció burgesa institucional, i en que la classe obrera i les capes populars siguin el subjecte d’aquest procés nacional unificat en un marc socialista revolucionari dirigent. 

3.- Autonomia teòrica pròpia de classe per mitjà de la crítica revolucionària al sistema capitalista, la formació llibertària militant, el socialisme autogestionat i autogestionari des de baix, tot denunciant qualsevol maniobra o plataforma interclassista de la burgesia nacional catalana, en una estratègia que pràcticament negui el sistema hegemònic, justament en el decurs de les creixents nocivitats d’aquesta segona i potser definitiva gran depressió capitalista mundial, tot plegat una estratègia i unes tàctiques que siguin anticapitalistes i implícitament socialistes revolucionàries vers la societat sense classes, treball assalariat i regne de la Mercaderia. 

Finalment, fent un repàs històric, cal recordar que en la primera dècada del segle XX, escriu Joan C. Ullman (‘La Semana Trágica’, pàgines 153-154), el populista demagog Alexandre Lerroux va aconseguit el vot almenys del vint-i-cinc per cent d’uns cent mil obrers masculins, els únics que tenien dret a vot, que estaven en el cens electoral de Barcelona, cosa que va comportar importants èxits electorals. Així, Lerroux, segons Ullman, "se aseguró la colaboración de una facción del movimiento anarquista de Barcelona. Recibió con los brazos abiertos a anarquistas tales como Luis Bertrán". També, van ser significatives les relacions polítiques mútues, a partir de 1904,  entre Alexandre Lerroux amb Ignacio Clariá. Explica Ullman: "Sólo en Barcelona los anarquistas encontraron un partido republicano simpatizante con su ideal de revolución violenta. Algunos de los que entraron en el Partido Radical lo hicieron porque eran oportunistas convencidos de que ofrecía más posibilidades para una carrera de revolucionario que el moribundo movimiento anarquista; otros lo hicieron porque eran idealistas que consideraban que un movimiento militante como el lerrouxismo era un vehículo más eficaz para llevar a cabo su deseada revolución. Cuando se hicieron radicales abandonaron el anarquismo, pero no su ideal de revolución" (Joan C. ULLMAN, Ibíd., pàg. 15). 

En aquest sentit d’anàlisi històric, la presentació de Forcades com una “monja revolucionària”, una bendictina “anarquista”, encara que defensi les polítiques stalinistes del chavisme de Veneçuela, i el debat que provoca Oliveres dins ATTAC-Catalunya, on hi ha partidaris de Forcades i el president de ‘Justícia i Pau’ i opositors del seu manifest de Procés Constituent, fan que tot plegat sigui una mena de comèdia catalana del que va passar fa cent deu anys a Barcelona amb Alexandre Lerrous i els seus ‘Jóvenes Bárbaros’ que deien que calia aixecar el vel de les menges per elevar-les a la categoria de mares. 
Ara, de la demagògia populista anticlerical del primer lerrouxisme passem a una mena de teologia d’alliberament.  

Cap comentari:

Publica un comentari