dilluns, 30 de desembre de 2013

Sabaté va morir hores després de Camus


Xarxa resistent Sabaté









[30/12/2013]



 Albert Camus
Aquest any Albert Camus (Mondovi/Déan 1913 - Villeblein 1960) comporta una reflexió sobre el nexe, més enllà de la coincidència en les seves morts, 4 i 5 de gener de 1960 respectivament, entre l’escriptor, que durant la Segona Guerra Mundial havia militat activament en el moviment de resistència COMBAT i tenia un ferm compromís en la lluita contra el franquisme, i el company Francesc Sabaté (L’Hospitalet de Llobregat, 1915 - Sant Celoni 1960).

Queda el dubte si Sabaté quan anava caminant per Sant Celoni, a quarts de vuit del matí d’aquell 5 de gener, va sentir en alguna ràdio la notícia que havia mort Camus, ja que aleshores era corrent que la gent que es llevava posés la ràdio i que es sentia al carrer quan algú obria la porta, ja que quan no feia fred, se sentia per les finestres obertes. Cal recordar que a causa de ser premi Nobel la dictadura no va censurar aquesta notícia. Del que no hi ha dubte és que l’amic de Sabaté, l’anarquista i guerriller Josep Dot Arderiu, dit Athos, era un col·laborador de Camus, que feia traduccions al castellà d’articles seus publicats al diari ‘Combat’ pel setmanari de la CNT a l’exili, editat a París, SOLIDARIDAD OBRERA. D’aquí va sortir el recull d’articles llibertaris contra el franquisme de Camus, ‘La sangre de la libertad’, a cura de Dot Arderiu.

L’any 1959,  Francesc Sabaté i el jove Joaquim Delgado preparaven una resistència a l’Interior, amb el nom de MURLE (Moviment Unit de Resistència i Alliberament), a imatge de l’antic moviment resistent francès COMBAT de 1940-1945, un nom que ja havia utilitzat anteriorment Sabaté amb els Grups Anarcosindicalistes quan havia editat i difós a Catalunya el Primer de Maig de 1955 la publicació "EL COMBATE".
Segons el testimoni d’Antonio Téllez Solà (‘Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1960)’, Virus editorial, Barcelona, 2001 [tercera edició], p. 321) Francesc Sabaté, abans de la incursió guerrillera a l’Interior de l’1 de gener de 1960, dada simbòlica de l’efemèride de l’entrada de la guerrilla cubana a l’Havana un any abans, mantenia una connexió organitzativa amb “amics entusiastes que compartien el seu criteri i que estaven disposats a acompanyar-lo” en el viatge a Catalunya, al mateix temps que “deixava altres grups preparats a França, disposats a acudir a la seva crida una vegada hagués establert les primeres bases” logístiques a l’Interior. A més, que el 17 de desembre, Sabaté, camí de l’Interior el va telefonar, a París, on es trobava Téllez, per dir-li: “Una forta abraçada a tothom. Gràcies i fins a la propera, si ens tornem a veure”. Téllez dóna a entendre que la trucada telefònica es podia haver fet des de Narbona, doncs explica que a finals de desembre un company de Dijon va rebre una carta, de lletra i signatura desconegudes, on es deia que Sabaté havia posposat, a causa del mal temps d’aquells dies, la incursió per a la propera primavera, cosa que fa pensar que es tractava d’un escrit per despistar possibles infiltracions. Cal recordar, com fa Téllez, que el policia que portava anys sota la pista dels germans Sabaté i altres companys guerrillers llibertaris, Pedro Polo Borreguero, antic cap a Barcelona del la Brigada de Serveis Especials, actuava a l’Estat francès, sota la cobertura d’adjunt a l’ambaixada franquista a París.
Téllez esmenta a Josep Dot com un dels vuit guerrillers d’una incursió a l’Interior el maig de 1948, amb els germans Francesc i Josep Sabaté, Ramon Vila Capdevila i altres companys (p. 112). També, que a finals de 1958 Dot havia connectat l’antic guerriller Marcel·lí Massana, que vivia a Clamart, prop de París (p. 196).
A finals de 1959 Sabaté va visitat Massana a Clamart i li va explicar el projecte del MURLE. Segons el company Massana “... si hagués esperat un temps l’hauria acompanyat a passar la frontera”, però en Quico tenia pressa i ja estava tot a punt.  

Segons Eduard Pons Prades (‘Guerrillas españolas 1936-1960’, Editorial Planeta, Barcelona, 1977, pàgines 279-282). en la masoveria de Sant Miquel de Cuixà el 19 de desembre de 1959 hi va haver una reunió entre Sabaté i la direcció del Front Revolucionari Ibèric (FRI), en gestació, i que comptava amb el suport del titisme de Belgrad, igual que ja havia tingut l’any 1953 Josep Lluís Facerias, formada pel company Vicenç Tarradell, des de Perpinyà, i el mateix Pons Prades, dit Floreal Barcino, des de Barcelona.

El fet que Albert Camus no agafi el tren per anar cap a París, quan ja en tenia el bitllet, a Lourmarin i emprengués el viatge amb l’automòbil del seu amic, l’editor Michel Gallimard, que va morir cinc dies després a causa d’un sospitós accident de carretera a Villeblein,  mentre hi havia la persecució del company Sabaté i la Guàrdia Civil assassinava els quatre companys refugiats al mas Clarà. S’ha parlat de la possibilitat d’un accident provocat. No sembla que s’aguanti la versió d’un sabotatge de la KGB (EL PAÍS 05/11/2011), en canvi, podria tenir-hi alguna cosa a veure el policia Polo Borreguero, doncs el canvi de viatjar amb Gallimard en comptes del tren podria correspondre al fet, que d’alguna manera, Camus es sentia amenaçat pel franquisme a causa de la seva relació amb la xarxa resistent de Francesc Sabaté.

Cap comentari:

Publica un comentari