[30/10/2013] Columna Tramuntana de l'Albera
El capitalisme internacional s'enfonsa en una crisi sistèmica de dimensions devastadores que marquen l’inici de la fi de la societat turboindustrial en la seva cursa esbojarrada pel creixement que topa amb uns recursos limitats. Aquí tot el sistema econòmic i polític espanyol hereu del franquisme sorgit de la Transacció Democràtica i dels Pactes de la Moncloa basat en l’oligarquia partitocràtica en connivència amb una economia ineficient sostinguda en l’especulació immobiliària,en sectors d’escàs valor afegit, en l’endeutament generalitzat i en el dèficit sistemàtic amb l’exterior ha entrat en fallida. Intervinguda de ‘facto’ pel gran capital internacional, la burgesia espanyola es veu forçada a aplicar un rígid programa de devaluació interna degradant les condicions de vida de la població per tal de pagar els seus deutes amb l’exterior i valoritzar els seus escassos sectors competitius. Trencat el consens de la Transició,la burgesia central espanyola (PP-PSOE) liderada pels seus sectors més cavernícoles i reaccionaris s’ha llençat ha confiscar els xiringuitos autonòmics de les burgesies perifèriques, a les que la part de la burgesia catalana que dirigeix CDC-ERC ha respost, enfonsada i sense credibilitat, l’opció federalista, amb un programa independentista de disseny a partir de la pròpia legalitat espanyola i fiant-ho tot en l’aval exterior,donant plenes garanties al capital internacional de què podrà preservar integrament els seus interessos al Principat de Catalunya i de què també serà capaç de mantenir la pau social sense desbordaments. Ajudada per l'ANC, la burgesia pretén controlar al màxim els ritmes i continguts del procés a partir de l acció d’uns “especialistes” provinents del propi poder autonòmic, sense descartar cap compromís del tipus estat lliure federat. Però la burgesia central avança implacablement cap una possible intervenció de l’ens autonòmic. Com a molt pot haver una declaració d’independència sense efectes jurídics.
En aquesta conjuntura Arcadi Oliveres i Teresa Forcades llencen, amb una cobertura mediàtica que els grups revolucionaris mai assoliran, un manifest per un Procés Constituent d’una república catalana progressista. La proposta és una típica expressió de l’anomenat ciutadanisme configurat a partir de la xarxa reformista ATTAC i que propugna un capitalisme reformat amb rostre humà i que es manifestà anteriorment a través del moviment antiglobalitzador, del ‘No a la Guerra’, el decreixentisme, el moviment dels indignats tots passats a millor vida per inconsistència, de pretesos governs progressistes com el de Veneçuela o Brasil, i construït sobre la decadència del moviment obrer i de les seves formes de representació i de la dissolució del conflicte entre classes en colonitzar la mercaderia la vida quotidiana i arribar-se a la subsunció real del treball en el capital.
Oliveres i Forcades són la màxima expressió del reformisme combainesc provinent de l’anomenada Teologia de l’Alliberament, sorgida a Amèrica Llatina per desarticular els moviments revolucionaris dels anys setanta. En concret, Arcadi Oliveras, des de la plataforma eclesial Justícia i Pau té una amplia trajectòria de desarticulador i pacificador social al servei de la burgesia catalana mediant en tot tipus de conflictes per tal d’assimilar-los i reconduir-los cap la pau social. Teresa Forcades la monja mística, encara té menys coherència ideològica. En realitat Procés Constituent constitueix un descarat intent de crear una marca blanca d’Iniciativa de Catalunya per tal de neutralitzar la CUP, recomposar-se políticament després de l’experiència de les polítiques neoliberals del Tripartit i de la salvatge repressió de Saura contra els moviments socials a la Conselleria d’Interior i crear una mistificació ideològica i electoral per tal de desviar la indignació dels treballadors contra els capitalisme. Acompanyen a Oliveres i a Forcades en el projecte personatges com el keynesià Vicenç Navarro o les restes de la deriva de la majoria del trotskisme: Revolta Global, En Lluita i Corrent Roig (amb les honroses excepcions de Lluita Internacionalista i de Classe contra Classe). Programàticament la proposta no resisteix una anàlisi seriosa, essent un compendi de mesures keynesianes i ciutadanistes.
Veiem: Primer pressuposen la creació una República Catalana independent, cosa de la que tenim dubtes. Després, la creació de noves constitucions suposadament progressistes i de mesures de regeneració democràtica que no alteren en res les relacions entre capital i treball ni creen cap marc favorable per a la lluita de classes. De fet totes les constitucions burgeses estableixen una sèrie de llibertats individuals i de drets al treball i a l’habitatge i a la sanitat que són sempre paper mullat.
De totes formes, el sector de la CUP que propugna la Ruptura Democràtica per continuar depenent del capitalisme i de la democràcia burgesa i la creació d’unes Bases Constitucionals del nou estat comparteix idèntic error.
A nivell socieconòmic es propugna un repertori de mesures keynesianes tendents a reforçar l’estatisme i l’endeutament públic (ja monstruosos a hores d'ara), sense adonar-se’n que el període clàssic del keynesianisme (els 30 anys Gloriosos de la Postguerra) ja va finiquitar i que l’Estat del Benestar no és possible de mantenir ja que coarta la competitivitat dels països capitalistes centrals enfront dels emergents. Tampoc esperem trobar atacs despòtics contra la propietat capitalista ni mesures de redistribució de la propietat i de la riquesa, ni d’abolició d’indústries i d’empreses nocives, ni de desindustrialització i desurbanització. La proposta de crear una banca ètica ratlla en el grotesc, ja que tota banca és antiètica per definició. les al•lusions a una economia cooperativa i solidària pretenen que els treballadors no aboleixin el marc de l’economia sinó que assumeixin criteris de gestió empresarial en el marc d’una economia mixta on el mercat sigui el criteri regulador de la producció i de l’economia tal com ha sostingut Forcades recentment en una entrevista.
Es defensa el reforçament de l’aparell repressiu estatal sota la cobertura de les lleis de violència de gènere. Tampoc trobem una proposta de laicització efectiva de l’Estat i d’incautació dels béns eclesiàstics (incloent-t’hi Sant Benet de Montserrat, lloc on és enclaustrada Forcades) en consonància amb la ideologia clerical dels autors del Procés.
Per suposat res de fer servir mètodes d’autoorganització autònoma classista i d’acció directa i de sabotatge a la producció, els canvis s’han de fer per via parlamentària i pacífica com a bons ciutadans respectuosos de la democràcia burgesa.
Rebutgem aquest intent maldestre de mistificació ideològica! Quan el capitalisme inicia el seu declivi històric, els treballadors no poden enquadrar-se sota cap proposta de reforma del capitalisme ni de cap front nacional, català o espanyol sinó que han d’assumir la seva pròpia lluita ells mateixos amb els mètodes d’acció directa creant els consells obrers en la perspectiva de l’abolició del capitalisme i de tots els estats assumint el seu programa històric del proletariat: l'emancipació dels treballadors serà obra dels mateixos treballadors.
Avancem cap a la creació d’un front revolucionari des de la base
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada