divendres, 4 d’octubre del 2013

Diccionari militant: Estat

Per Agustí Guillamón



 



 

L’Estat, en la societat capitalista, converteix la sobirania en un monopoli:
L’Estat és l’únic poder polític d’un determinat territori.
L’Estat té el monopoli del poder polític, i en conseqüència pretén el monopoli de la violència, la definició de legalitat i l’administració de la justícia.
Qualsevol desafiament a aquest monopoli de la violència es considera com a delinqüència, i atempta contra les lleis i l’ordre capitalistes, i per tant és perseguit, castigat i aniquilat.
En la societat feudal les relacions socials estaven basades en la dependència personal i el privilegi. En la societat capitalista les relacions socials només poden donar-se entre individus jurídicament lliures i iguals. Aquesta llibertat i igualtat jurídiques (que no de propietat) són indispensables per a la formació i existència d’un proletariat que proveeixi de mà d’obra barata als nous empresaris fabrils. L’obrer ha de ser
lliure, també lliure de tota propietat, per poder estar disponible i preparat per llogar-se per un salari a l’amo de la fàbrica. Ha de ser lliure i mancar de tota dependència de la terra que llaurava, i de tot suport o propietat, per ser expulsat per la gana, la pauperització i la misèria cap a les noves concentracions industrials on pugui vendre l’única mercaderia que posseeix: els seus braços i la seva intel·ligència, és a dir, la seva força de treball.

L’Estat monopolitza el poder, la violència i les relacions polítiques entreels individus. En el sistema de producció capitalista el capital no és només els diners, o les fàbriques, o les maquinàries, el capital és també una relació social de producció i precisament la que es dóna entre els proletaris, venedors de la seva força de treball per un salari, i els capitalistes, compradors de la mercaderia “força de treball”.


L’Estat sorgeix des de la contradicció existent entre la il·lusió de defensar l’interès general i la defensa real dels interessos de classe de la burgesia. La raó de ser de l’Estat no és altra que garantir la reproducció de les relacions socials de producció capitalistes. L’Estat, per aquesta mateixa raó, és incapaç de superar la contradicció existent entre la defensa de l’interès general (i històric) de la societat (i de l’espècie
humana), que en teoria afirma defensar, i els interessos immediats del capital i la seva reproducció, que en la pràctica són el seu objectiu prioritari i exclusiu.


L’Estat no pot confessar la seva incapacitat per enfrontar-se als interessos immediats de reproducció del capial, ni a la seva permanent necessitat d’impulsar el cicle de valorització, la qual cosa suposa esgotar els recursos naturals, contaminar el planeta fins a nivells suïcides, hipotecar l’avenir de les futures generacions i posar en perill la continuïtat de l’espècie humana.
No obstant això, l’Estat, cosificat en les seves institucions, és la màscara de la societat,amb aparença d’una força externa moguda per una racionalitat superior, que encarna un ordre just al que serveix com a àrbitre neutral. 

Aquesta conversió de l’Estat en un fetitxe (ídol, déu o amulet) PERMET que les relacions socials de producció capitalistes sorgeixin com a simples relacions econòmiques, no coactives, al mateix temps que DESAPAREIX el caràcter opressiu de les institucions estatals. 
Al mercat, treballador i empresari apareixen coma individus lliures, que realitzen un intercanvi “purament” econòmic: el treballador ven la seva força de treball a canvi d’un salari. 
En aquest intercanvi lliure, “només” econòmic, ha desaparegut tota coacció, i l’Estat no ha intervingut per a res: no hi està, ha desaparegut. És com déu: és a tot arreu però
no se’l veu enlloc.

En cas de crisi l’Estat capitalista revela immediatament que és abans Estat capitalista que Estat nacional,de pobles o ciutadans. El component coactiu de l’Estat, lligat a la 

dominació de classe, és l’ESSÈNCIA FONAMENTAL d’aquest, que apareix diàfana quan consens social i legitimació estatal són sacrificats a l’altar de la submissió del 
proletariat a l’explotació del capital. Burocràcia, exèrcit i policia són cuirassa i llança l’Estat contra “el seu” poble, això és, contra el poble del qual és propietari, ídol i dictador.

L’Estat és l’ORGANITZACIÓ del domini polític, de la coacció permanent i de l’explotació econòmica del proletariat pel capital.
El proletariat ha de destruir l’Estat perquè aquest és l’organització política de l’explotació econòmica del treball assalariat. 

La destrucció de l’Estat és l’inici d’una revolució proletària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada