Piotr Kropotkin en una carta de data 11 de maig de 1897 sobre la qüestió irlandesa.
Aquest meu escrit parteix de dues premisses prèvies d’una banda no pretén obtenir cap conversió i d’una altra no és cap exercici retòric petulant. El seu objectiu és explicar des de la convicció personal de l’autor i de la seva experiència en especial de la seva militància anarquista en la Federació Anarquista Comunista Catalana que va ser una aposta pel comunisme anàrquic i l’independentisme a Catalunya entre els anys setanta i vuitanta del segle passat.
En els orígens, en la meitat del segle XIX, del marxisme i de l’anarquisme a l’Europa dominadora del món es trobaven en diferents graus evolutius quatre imperis. D’una banda l’Imperi Austrohongarès el més antic de tots en una decadència lenta i sostinguda que encara manipulava els diferents estats catòlics alemanys, part d’Itàlia i frenava l’ascendència cada cop més gran de Prússia. Rússia a l’Est denominada per Bakunin la gran presó de pobles: eslaus, bàltics i asiàtics . Turquia molt afeblida i que es veia pressionada pels altres imperis centrals que volien apoderar-se dels seus territoris eslaus i el poderós i cada cop més expansionista Imperi Britànic.
Cal assenyalar com cadascun dels imperis patia en el seu sí lluites socials i d’alliberament nacional barrejades amb les tensions desenvolupades per diferents poders oligàrquics. A la resta d’Europa esclatarien l’any 1848 lluites revolucionaries que significaven l’intent de la burgesia de fer-se amb el control dels respectius estats.
Abans de continuar cal assenyalar que el títol d’aquest escrit i de la xerrada que en fou el seu origen a l’ Ateneu Enciclopèdic Popular parteixen d’un equivoc. L’ inexistència d’un únic anarquisme i el mateix podríem dir del nacionalisme. Per aclarir-nos podríem trobar un punt comú de la major part de les tendències anarquistes – a excepció de les individualistes- que postulen un procés de revolució social que hauria de culminar amb la desaparició de l’estat com organització de la classe dominant. Pel que fa als nacionalismes hi ha un parell d’accepcions que parteixen de l’Estat-nació causants de moltes de les barbaritats dels segles XIX i XX i la d’aquells que volen crear un nou estat a partir de la disgregació dels existents i l’independentisme basat en l’alliberament de les nacions oprimides, colònies o no sense que necessàriament això hagi d’implicar la creació d’un nou estat ja que els denominats estats- nacions són superestructures que normalment engloben diferents nacions.
Fet aquest incís, en els moments canònicament inicials del marxisme i de l’anarquisme els posicionaments foren molt clars. Marx i Engels i els seus seguidors es van oposar frontalment a les lluites d’alliberament nacional dels pobles eslaus contra Turquia, Rússia, les hongareses i italianes contra Àustria i les colonials vers l’Imperi Britànic, solament van dubtar en aquest cas de les protagonitzades pels irlandesos. L’explicació venia donada per la visió mecanicista del progrés històric i de l’evolució dialèctica de les diferents fases del progrés econòmic. El centre del discurs marxista és centrava en la lluita de classes i en el subjecte revolucionari format per la classe obrera o proletària industrial. Des de les files de l’anarquisme les seves màximes figures Bakunin, Proudhom i Kropotkin afegien a l’alliberament social l’alliberament nacional dels pobles.
Als defensors del científisme marxista i alhora debel·ladors de l’anarquisme d’alliberament nacional assenyalar-los que per més que jo mateix sigui un convençut de la lluita de classes, Warren Buffet el segon home més ric de món també ho és en dir que actualment continua la lluita de classes i els grans capitalistes l’estan guanyant. Parteix d’un fet la noció classe precisa de la consciència de pertinença a la mateixa dels alienats treballadors. De la mateixa manera l’independentisme precisa de la consciència de pertinença d’un grup humà lligat a un territori del que les masses han estat també alienats. Per aquí la diferència és ,doncs, poca i essencialment el procés es basteix a través de la presa de consciència dels individus.
El meu punt de vista seguit en el passat per multitud d’anarquistes d’arreu del món significa ajuntar ambdues visions en el sentit del text que obra aquest article de Kropotkin.
Tot seguit es veurà els anarquistes participar en les lluites d’alliberació nacional de Bòsnia-Herzegovina. El poeta llibertari Botev s’ implica en la insurrecció búlgara. El 1896 fou creada l’ Organització Revolucionaria de l’ Interior de Macedònia i Adrianàpolis (ORIMA) , que lluitarà contra l’opressió de l’ imperi otomà. I que l’any 1903 tornarà a insurreccionar-se. En aquest procés revolucionari serà prou significativa la negativa dels socialdemòcrates a participar-hi
Què dir del revolucionari anarquista Makhno, convertit en consellista i en nacionalista per epígons interessats. Però veiem que deien ells mateixos: Els maknovitsi són camperols i obrers insurreccionats el 1918 contra la brutalitat de la dominació burgesa alemanya, austríaca i contra el hetman (cap dels cosacs) d’Ucraïna…i contra l’Exercit Roig controlat pels russos. Cal dir que amb el tractat de Brest-Litovsk signat entre els revolucionaris bolxevics i les potències centrals s’havia cedit Ucraïna a l’ imperi austro-hongarès.
I a Mèxic Flores Magon planteja la possibilitat llibertaria indigenista al poble yaki . El seu llibre de capçalera és “La conquista del pa” de Kropotkin. Combatirà cooperativament amb els exercits de la revolució amb Villa i Zapata mentre els batallons comunistes recolzaran Venustiano Carranza. Fundarà el Partido Liberal Mejicano i amb anarquistes dels EE.UU promou la invasió de la Baja California que vol convertir en una República Socialista . Morint en una presó nordamericana mentre complia comdemna. Podriem trobar altres molts exemples d’ arreu del món.
La pregunta essencial és com cent anys després totes les lluites d’alliberament nacional de les antigues colònies seran comandades per fronts i moviments d’inspiració marxista-leninista i l’afeblit anarquisme internacional hi és al marge i fins hi tot amb l’excusa dels nous estats que sorgiran s’alinea de facto amb els poders colonials-imperialistes.
Probablement això es va produir per la suma de derrotes patides per l’anarquisme que arriba a la meitat del segle XX molt disminuït i encastellat en diferents grups tancats en si mateixos en torn a uns principis inamovibles i defensant la seva publicació i els seus locals. Entretinguts en combatre’s els uns als altres aliens a tot el que sorgia nou. Tots aquests grups s’unien solament per lluitar contra aquells corrents que qüestionessin i enterbolissin amb una certa energia l’estatu quo existent.
En els anys cinquanta i seixanta es va defensar com l’opció més tranquil·la les federacions de síntesi que aglutinaven tots els anarquistes, anarcosindicalistes i llibertaris en una única organització per estat. I les federacions supraestatals mantenien el mateix principi de manera dràstica.
Després dels successos del maig de 1968 i les prèvies revoltes als EE.UU i les successives a diferents altres indrets on sorgien nous i desconeguts anarquistes especialment en els mitjans universitaris que es centraven en la lluita per la llibertat sexual i de la dona i per l’alliberament nacional dels pobles. Això va fer entrar en crisi les organitzacions anarquistes de síntesi d’on van sortir pràcticament alhora grups nacionals al marge del marc de l’estat nació: la Federació Anarquista Comunista Occitana (FACO) de Guy Malovier que publicava Occitània Llibertaria, la Federació Anarquista Comunista Galega (FACG) amb el seu butlletí Arco da Vela, un temps després la Federació Anarquista Comunista Catalana (FACC) que va publicar el Tramuntana i el Visca la Terra! I organitzacions similars a Sardenya Sardennia contra s’istadu del company Costantino Cavallieri a Sicilia el notable teòric Alfredo Bonanno des de l’organització Azione Rivoluzionaria i el seu llibre Sicilia: Sottosviluppo e lotta di liberazione nazionale (1969) propugna eliminar qualsevol possibilitat de pacte amb els explotadors interns de la comunitat. La base ètnica, serà el límit de la federació revolucionaria, no té res a veure amb la divisió de classe imposada pel capitalisme interior. I la via per assolir la llibertat passa per la insurrecció i la destrucció de l’aparell de dominació capitalista. A Euskadi es va crear en aquell mateix temps l’organització Askatasuna i posteriorment Zarikatu.
En el cas català els companys que vàrem constituir la FACC partíem de la premissa que els territoris de parla, cultura i història catalanes eren, com avui territoris colonials de l’estat espanyol atès que els instruments polítics autonòmics són absolutament subsidiaris respecte els de l’estat, que hi ha una explotació econòmica de fet les Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya són qui mantenen la cleptocràcia espanyola ja que Euskadi i Navarra pel concert no aporten res i Madrid que aporta molt rep encara més per la seva capitalitat en infraestructures, subvencions i impostos de societats, la legislació bàsica és la de l’Estat i de la Unió Europea i la cultura i la llengua amb la seva història són menyspreades i es volen substituir per les castellanes.
La FACC perseguia l’alliberament nacional i social lluitant contra l’actual estat espanyol i afavorint un independentisme no estatista en lluita també contra l’oligarquia catalana la més reaccionaria i espanyolista de l’Estat i cercava la solidaritat internacional dels pobles que es trobessin en situacions i confrontacions similars. Després d’anys de preparació es va celebrar a Guasila, Sardenya, a finals de l’any 1985 una trobada en la qual a part de la mateixa FACC, van participar organitzacions i individus de Sardenya, Sicília, el Frïuli, Llatinoamèrica, universitaris de l’Organització per l’Alliberament de Palestina i es va comptar amb el suport d’organitzacions i individualitats que no van ser-hi físicament del Tirol, Colòmbia, Bolívia, els EEUU, etc. Aquesta Conferència Internacional no va tenir èxit i no va durar més enllà de dos o tres anys, particularment penso que a causa entre altres motius per aprovar-se la metodologia insurrecionalista proposada pels companys Bonanno i Cavallieri sense tenir en compte que era un contrasentit que d’un marc públic legal s’optés per una metodologia que s’ha de centrar en l’anonimat i l’al·legalitat, això va provocar confusió i la immediata repressió contra alguns dels líders allà presents.
Desapareguda la FACC a final dels anys 80 del segle passat ara a Catalunya es viu una gran efervescència independentista que considero mereix el suport anarquista no solament perquè la considero una genuïna lluita d’alliberament nacional sinó que no compta amb els tres elements més sospitosos i difícils de controlar: No es tracta d’un moviment basat en arguments ètnics, no compta amb cap motivació religiosa i no parteix d’una estructura pròpia d’estat. D’entrada cal suposar que els anarquistes locals ja estan lluitant contra l’estat existent l’espanyol ara cal defensar l’independentisme sense postular el nou estat català mantenint la doble lluita de classes amb l’oligarquia de les cent famílies espanyoles, les que són a tots els consells d’administració i la monarquia borbònica i també contra les quatre centes famílies de l’oligarquia catalana que ocupen tots els nivells del poder econòmic i social. Tenint en compte que els tripijocs convergents, hereus de la Lliga Regionalista de Cambó es deuen a que una majoria del seu electorat ha optat per la independència per ser la seva única esperança de subsistència ja que la crisi i l’asfixia de l’estat espanyol està afectant també de forma amplia i dura a la petita burgesia comercial i de petites empreses i als professionals liberals. No obstant això l’aparell del partit o sector dels negocis juntament amb les grans empreses com la Caixa, Abertis, Gas Natural, Aigües etc. Buscaran l’acord amb l’estat i els seus aparells per a continuar obtenint la seva quota de beneficis i són els enemics a batre en la lluita per la independència de Catalunya.“ …I malgrat la nostra devoció per Marx i Engels hem de confessar que si ho tinguéssim de jutjar per les seves manifestacions externes fent abstracció de les circumstàncies del temps i de factors d’ordre psicològic, diríem que les acusacions de Bakunin contra Marx (pel que fa a la qüestió nacional,) y Engels eren molt més justificades que las d’aquests contra aquell» Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional, pg. 104, Edicions Catalanes de Paris.
Marcel·lí Reyes i Vidal
http://mreyesvidal.blog.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada