dimecres, 21 d’agost de 2013

A propòsit de les lluites d’alliberació nacional. Un text de Organisation Communiste Libertaire

Una posició de classe en la lluita



 



Defensar l’idea que l’alliberació no passa de cap manera per la instal·lació d’una burgesia  nacional, al contrari, per una reorganització de la vida social i de la producció orientades vers la satisfacció de les necessitats expressades per les classes explotades i non en funció dels “imperatius” del mercat i del profit

Combatre les tàctiques d’integració en les institucions i preservar l’autonomia de les estructures de contrapoder que siguin creades

[dimarts 8 de setembre 2009, per Organisation Communiste Libertaire (OCL)]

A propòsit de les lluites d’alliberament nacional


L’OCL sovint es desacreditada en relació a les seves posicions a favor de les lluites d’alliberament nacional, en virtut d’un principi qui consisteix en que revolució i nacionalisme fossin incompatibles... Un petit retorn sobre aquesta qüestió. Aquest text est una versió desenvolupada d’aquesta, que es troba en les 4 pàgines de presentació de l’OCL.

Mentre el capitalisme s’internacionalitza sempre amb avantatge i tendeix a homogeneizar les maneres de viure, a transformar en mercaderia totes les activitats humanes, la gent tendeix a l’invers, a orientar-se vers una redescoberta de les pròpies identitats constitutives (siguin fictícies o reals, o ambdues a la vegada). Hi va haver les lluites anticolonialistes it antiimperialistes -posteriors a la segona guerra mundial- a Amèrica llatina, a l’Àfrica o a Àsia. També les lluites identitàries o independentistes al cor de les metròpolis imperialistes d’Amèrica i d’Europa. Seguidament van aparèixer en primer pla múltiples pobles sorgits de l’ex-imperi soviètic. Aviat arribarà el torn, no en tinguem cap dubte, serà el cas de Xina i en el subcontinent indi... mentre les fronteres africanes traçades durant l’etapa colonial, dibuixades amb cordill, podrien esclatar. Els moviments que van sorgir els darrers anys sovint són qualificats com a reaccionaris. Indicant aquets un retorn de la humanitat vers una espècie de barbàrie en que els enfrontaments nacionalistes desfan tota mena d’esperança de pau, d’igualtat, de socialisme que comporten immenses esperances de veure redefinir-s’hi el món vers unes dinàmiques contraries a aquelles del capitalisme i a l’explotació de l’home per l’home? Ni l’una ni l’altra veritablement.

Molts moviments dels anys 60 sovint es situaven a l’esquerra i hi havia la tendència a trobar-hi totes les virtuts. Fou el tercermondisme d’aleshores una ideologia desenvolupada per un tipus  d’extrema esquerra que, sota la influència de les revolucions xina i cubana, el fet de l’estratègia  de non alineament de la Iugoslàvia titista, i a causa de les modificacions de les estructures de classes a Occident durant els Trenta gloriosos, van portar a considerar els països del tercer món, i especialment els moviments populars d’alliberament nacional com el nou subjecte revolucionari. Una espècie de substitut del proletariat, que havia estat l’únic agent de la revolució en la Vulgata marxista. Aquest anàlisi tercermondista va conduir aleshores moltes organitzacions a un alineament incondicional a favor dels moviments d’alliberació del Sud, com ara Cuba, Algèria, Vietnam, Cambodja, El Salvador, Nicaragua... L’OCL, en canvi, sempre va criticar aquesta tendència i, en tot cas, el nostre suport a algunes lluites d’alliberament nacional mai ha estat incondicional i manté la distinció entre les direccions i els moviments, entre els Etats i els pobles; fa atenció en primer lloc en quin sigui el contingut d’aquestes lluites tot afavorint el caire d’emancipació social i no solament el nacional; intenta comprendre que en qualsevol cas hi ha moviments amb tendències més interessants que en altres i estudia les relacions de forces entre aquets. Nosaltres, doncs, no adoptem de cap manera posicions tercermondistes, solament posicions antiimperialistes.

El concepte de Nació no es pot reduir ni a una noció jurídica, ni a un espai limitat, i encara menys a un Etat. La Nació simplement constitueix un conjunt de persones que se reconeixent com a pertanyents (sovint hi ha una consciència d’aquesta pertinença quan aquesta es atacada o negada). Els elements constituents d’aquest auto-reconeixement es fonamenten, en un sentit ampli, en la cultura. Són molt diversos i van des de l’organització social a simplement a habituds, de la llengua a la religió, de la manera de vida al model de producció, de les referències històriques al reconeixement d’un espai geogràfic... Es tracta d’unes referències   col·lectives composades de la totalitat o solament d’una part d’aquets elements. Es tracta d’una comunitat d’individus que presenten un cert nombre de punts comuns en un moment donat, però que se situa igualment i simultàniament en el temps (la història, el present, el passat i l’avenir) i l’espai.

Si nous som persones solidàries o participem en algun tipus de lluita d’alliberament nacional no es tracta d’un estirabot precís de nacionalisme, al contrari, es fa a fi que dins aquesta lluita hi  participem en un combat per la reapropiació d’un poder dins l’espai on hi viu la gent (es tracta  de lluites pel sobiranisme). Les dinàmiques de lluites d’alliberament nacional poden situar la  gent en una relació d’obertura amb l’exterior, d’atendre l’altre gent, d’intercanvis en debats, que obren unes perspectives més aviat internacionalistes que pròpiament nacionalistes.

Aquetes lluites són travessades de contradiccions i desenvolupen un aspecte molt més globals, més polititzades, que no pas altres lluites tancades en la closca de les seves especificitats i per això més fàcil de neutralitzar. Le punt límit de les lluites d’alliberament nacional, certament serà aquell on l’afirmació de pertinença se retorni en una lògica d’exclusió. Aquesta reversibilitat en la no pertinença es troba virtualment en la lògica de la pertinença. En aquest punt límit cal que s’hagi d’exercir una vigilància, i per això, s’hagi d’impulsar d’altres valors com ara la igualtat, la solidaritat, el dret al refugi, a la lliure circulació dels individus, l’internacionalisme.

Es necessari defensar uns eixos estratègics propis en les lluites d’alliberament nacional en el decurs d’un eventual suport en el que nosaltres podem aportar-hi uns plantejaments propis, més enllà, ben entès que la simple liquidació de la dominació estrangera.

• Alliberament nacional i social:

Una posició de classe en la lluita.

• Defensar la idea que l’alliberament no passa de cap manera per la instal·lació d’una burgesia  nacional sinó per una reorganització de la vida social i de la producció orientada vers la satisfacció de les necessitats expressades per les classes explotades i non pas en funció dels “imperatius” del mercat i del profit. Combatre les tàctiques d’integració en les institucions i preservar l’autonomia de les estructures de contrapoder que siguin creades.

• Combatre les formes de revindicacions o de lluites que tendeixin a reforçar el projecte d’una futura o actual burgesia, o dels buròcrates polítics o sindicals.

• Alliberament de caire llibertari:

• Afavorir els projectes d’estructures populars de base en detriment dels partits.

• Mantenir la lluita armada, en el cas d’existir, però simplement com una prolongació de les lluites socials, culturals i polítiques, tot vetllant que aquesta no aconsegueixi de cap manera un paper de direcció del moviment d’alliberament.

• Lluitar per aconseguir que la pertinença voluntària a la lluita reemplaci els lligants de sang, les qual per definició solent ser interclassistes. Afavorir en els llaços de pertinença en allò que s’adquireix (llengua, lluita...) en detriment del que ja hi ha (raça, filiació...).

Organisation communiste libertaire

[http://oclibertaire.free.fr/]


Cap comentari:

Publica un comentari