Suspenen una trobada a París entre Artur Mas i el ministre francès de Defensa

Les pressions del Govern espanyol suspenen una trobada a París entre Artur Mas i el ministre francès de Defensa al qual havia d’explicar detalls de l’estratègia del dret a decidir. En un escenari que, a més, era clau en la batalla del reconeixement diplomàtic d’un futur estat propi català al Principat i també a la seva defensa.


TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 03/06/2013 
Perpinyà (Rosselló).- 

La visita del president del Govern de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, aquest dilluns a París sembla que no és una visita qualsevol, segons molts analistes, ja que anirà a la UNESCO, s'entrevistarà amb la SNCF i havia de ser rebut pel ministre francès de Defensa, que fins fa poc era també el president del Consell de la Bretanya, però finalment la visita ha estat suspesa per pressions del Govern espanyol i potser el propi rei Borbó, tot al·legant “raons d’agenda”.

Però, les pressions del Govern espanyol per a rebaixar el to institucional de la visita no han reeixit del tot. No obstant,  Artur Mas ha perdut l'oportunitat d'explicar directament a un membre del Govern francès l'opció catalana pel dret de decidir. En un escenari que, a més, era clau en la batalla del reconeixement diplomàtic d’un futur estat propi català al Principat i també a la seva defensa d’atacs exteriors.

Aquestes darreres hores hi havia hagut un estira-i-arronsa entre el Govern espanyol i la mateixa Generalitat de Catalunya sobre aquesta entrevista a París. El Govern espanyol havia  insistit a dir que el ministre Jean-Yves Le Drian no rebria Mas en qualitat de ministre de Defensa sinó com a president de la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes d'Europa. Als efectes polítics, tanmateix, la distinció és poc important i, sigui com sigui, palesa els nervis de l'executiu espanyol de Rajoy, que ha provat d'evitar la fotografia d’Artur Mas amb un ministre francès que comanda l’estat major de l’exèrcit de la República francesa, i finalment ha aconseguit suspendre aquesta trobada estratègica. El fet és que Le Drian és un dels ministres més influents del Govern francès i en aquest sentit un interlocutor privilegiat pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

El Govern de la Generalitat treballa des de fa mesos per definir els grans interessos diplomàtics del Principat de Catalunya. És evident que n'hi ha que per lògica entren en totes les travesses, com ara els USA, l’Estat d’Israel, la Xina Popular, el Regne del Marroc i altres. Es tracta d’estats que reclamen una atenció especial, bé per la capacitat que tenen de decantar la balança en favor de la Generalitat de Catalunya, bé per la necessitat d'evitar que s'hi posin clarament contra, preveient que arribi un dia que una proclamació d'independència nacional catalana obligui els estats estrangers a pronunciar-s'hi.

Si això passa, seria lògic que alguns petits estats europeus fessin el pas de reconèixer un estat català de manera més o menys immediata. Però tothom és conscient que allò que faria decantar la balança definitivament en favor de la Generalitat de Catalunya seria el reconeixement dels dos grans, Alemanya i la República francesa. Un reconeixement que consolidaria internacionalment la independència del principat sense permetre cap retorn al passat de domini de l’Estat espanyol. Tots dos estats miren el fet català amb molta discreció, conscients de la seva responsabilitat. I han actuat amb una gran prudència, fins ara. No hi ha cap declaració en favor, però s'han esquivat amb molta cura les pressions del Govern espanyol o del monarca perquè n'hi hagués de contràries. Un senyal que posa molt nerviosa la diplomàcia espanyola aquest moment.

Però, d'aquests dos estats, sembla que la República francesa portarà la veu cantant. Cosa que no agrada gaire a Washington i fa que Londres vulgui intervenir amb força per impedir un estat català massa afrancesat. Al contrari, Londres vol un Principat de Catalunya proper al Regne Unit de la Gran Bretanya.

Alemanya i la República francesa fa temps que han pactat de respectar les esferes d'influència pròpies i donar prioritat a l'un estat o l'altre d'acord amb això. L’Estat francès marca la política mediterrània de la Unió Europea (Algèria, el Marroc, Tunísia, Líbia, Líban) mentre que Alemanya marca la política europea oriental. En el cas català, sembla que Alemanya esperarà què fa París i en seguirà els passos. I els passos de l’Estat francès els acabaran dictant els enarques, aquella discreta capa professional de la diplomàcia francesa, que sempre té un pes determinant en les decisions de política exterior. Els enarques són gent molt preparada i una de les qualitats que tenen és un coneixement profund de la història francesa. Coneixement que pot ser una de les claus finals de la decisió de París, ja que el mapa de l'Europa napoleònica el tenen molt present i en aquest mapa el Principat és pràcticament un tros de França, l’antiga Marca Hispànica de Carlemany. Cal recordar que durant les negociacions del Tractat del Pirineu l’estudi de Peire de Marca situava la futura frontera en el riu Ter, en que l’Alt Empordà i la Garrotxa quedaven dins del Regne de França. Es tracta d'un mapa bonapartista, en que dins el Regne d’Espanya de Josep Bonaparte el Principat de Catalunya tenia un Govern general, la documentació era bilingüe (català i francès) i, a més, la Vall d’Aran quedava en territori francès, vist escassament en les escoles catalanes, però corrent en l'ensenyament francès i tingut sempre en compte a París.

La idea del Principat de Catalunya com una zona de transició, com una mena de Bèlgica del sud, ha estat posada sobre la taula qui-sap-les vegades aquests darrers mesos, en discussions intel·lectuals i universitàries franceses, també hi ha la bandera catalana d’oficials del Rosselló en la guerra de Malí. És una perspectiva que a París miren amb interès i que el Govern espanyol estudia amb un terror indissimulat. D’aquí que va fer signar a un corresponsal a Barcelona del diari ‘ABC’ aquella informació sobre que l’exèrcit francès es podria encarregar de la defensa en un estat propi català.

Potser per això la reacció ha estat tan intensa quan s'ha sabut que, finalment, Artur Mas seria rebut per Le Drian. Cosa que finalment el Govern francès ha suspès.

El ministre francès de Defensa, Jean-Yves Le Drian, és, des de fa molts anys, un bon amic del president francès François Hollande. Va participar molt activament en la campanya de les primàries del Partit Socialista i en l'elecció presidencial. Le Drian formà part del comitès de direcció de les dues campanyes, ja posant èmfasi en la política internacional i de defensa. De fet, Le Drian es va encarregar de gestions delicades amb governs com el nord-americà, que no acabaven de refiar-se de les intencions del qui acabà essent president de la República francesa. En aquest context Washington i concretament el Pentàgon segueixen en lupa les negociacions entre CiU i el Partit Socialista francès per la qüestió catalana.

Le Drian és bretó, té seixanta-cinc anys i és un amant de la història. La major part de la seva carrera política l'ha feta a Bretanya, on va arribar a ser president del Consell Regional. El seu primer pas pel Govern francès el féu amb Mitterrand de president, quan va ser nomenat secretari d'estat d'Afers Marítims. També ha estat alcalde d'An Oriant.