L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats

Entre els refugiats espanyols, gens de tolerància i cap mostra de comprensió per Catalunya

[font: El Punt Avui 08/04/2013] 

José María Murià Callol (1) 

Dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap a Amèrica es parla molt del Mexique, que va fer el viatge el 1937 amb 456 vailets desemparats que ara es recorden com els Nens de Morelia, perquè van anar a parar en aquesta ciutat, a l'oest de Mèxic. Cal dir que també hi viatjava el Barça: era el començament d'aquella gira que va salvar la vida a la institució.

El primer que va venir, quan ja la guerra era perduda, va ser el Sinaia, també molt esmentat. La seva arribada a Veracruz, el 13 de juny del 1939, i l'apoteòsica rebuda que se li va fer, marquen simbòlicament el començament de l'exili republicà a Mèxic, que cap a l'any 1949 sumava ja unes 50.000 persones: més que a tots els altres països d'Amèrica plegats. També es va fer molt enrenou amb el Vita, que va salpar abans cap a Mèxic amb joies i béns que eren custodiats pel Banc d'Espanya i que van servir a Indalecio Prieto per ajudar els refugiats i per viure força bé. També s'ha fet enrenou recordant el Winnipeg. Aquest no va venir a Mèxic, sinó que, contractat per Pablo Neruda, va dur només mig miler de refugiats a Xile. Potser destaca perquè va ser l'únic contingent de refugiats que va anar-hi a parar. 

En canvi, del ‘Nyassa', un vaixell portuguès que va ser contractat per fer tres viatges fins al port de Veracruz, se'n parla molt poc, malgrat que potser no n'hi va haver cap altre que portés en total tanta gent cap a Mèxic. Podria calcular-se que la suma va ser d'unes 8.000 persones. Primer va sortir de Lisboa, a començaments de febrer del 1942. De Veracruz tornà a Casablanca i recollí un altre contingent als finals del mes d'abril, el qual arribà a Mèxic el 22 de maig, justament el dia que aquest país declarà la guerra als règims totalitaris. Per mi aquest és el més important, perquè hi arribà la meva mare quan a mi em faltaven només tres mesos per néixer (2). El tercer va repetir l'operació. Poc després d'haver començat la tercera tramesa es va produir l'incident al qual em vull referir i que, cada vegada que hi penso, no deixa de regirar-me els budells. 

Com a resultat de la mala vida que havien passat, quan feia tot just una setmana que navegaven cap a la llibertat, hi va haver una nena d'uns sis mesos que ja no va seguir. No és difícil imaginar l'estat d'ànim dels pares. Per la solemne cerimònia de llençar-la al mar, la dona va regirar el seu bagatge de misèria i amb l'ajuda d'una altra viatgera, catalana igual que ella, va engiponar una senyera per cobrir el cos inert de la petita abans de llançar-la al mar.

Doncs va ser el cas que altres passatgers, suposadament demòcrates i antifeixistes igual que el matrimoni desolat, van muntar un gran sidral indignats per la presència d'aquelles quatre barres improvisades. Poc faltà perquè els més ardits irrompessin a la cerimònia tot cridant: “¡Santiago y cierra España!” Potser ho haurien fet si un grup de ferms catalans no els haguessin plantat cara amb posat de cridar: “Sant Jordi, desperta ferro!”. 

Aquesta és una veritat que vaig poder copsar entre la immensa majoria dels refugiats espanyols: gens tolerància i cap mostra de comprensió per Catalunya; molt menys, no cal dir-ho, solidaritat per defensar la seva cultura i la seva llengua. En aquest sentit, el franquisme ja els anava bé. 

--

Notes de la Redacció de Tramuntana Vermella Mail:

(1) José María Muriá Rouret (Ciudad de Mèxic, 17 de agosto de 1942) membre de l’Acadèmia Mexica de la Història és un reconegut historiador i escriptor, que de jove publicava articles polítics a la revista llibertària de l’exili ‘Comunidad Ibérica’ que editava a Mèxic Fidel Miró, expert en museus, catedràtic, articulista de premsa i acadèmic mexicà, que fa estades a l’Escala i a Barcelona. 

(2) L’escalenc Martí Rouret Callol (ERC), sotssecretari de Presidència de la Generalitat de Catalunya el 1939, i el matrimoni format pel barceloní Josep M. Murià Romaní (PNC) i l’escalenca Anna Rouret (l’Escala 1917 - Gadalajara, Jalisco 1979), la germana de Martí, i el seu fill Guifré van formar part la primavera de 1942 de la segona expedició del vapor ‘Nyassa’ i van ser dels cap a trenta mil refugiats a l’exili de Mèxic en una solució temporal que va esdevenir irreversible.

Martí Rouret Callol es va retrobà el 1952 amb la seva filla Neus i el gendre a Perpinyà, on hi vivia el seu amic exiliat  Rafel Torres Bofill (L’Escala 1904 - Perpinyà 1997), llibertari i alcalde de l’Escala els anys 1937-1938, aprofitant que havia anat a Àustria al congrés dels ‘Pobles per a la Pau’, però no va ser fins el 1964 que va tornar a l’Escala on hi féu una estada de dos mesos en que va fer gestions d’ERC en la clandestinitat a Barcelona, formació de la qual era un dels seus principals dirigents històrics.  

Anna Rouret Callol va tornar a l’Escala el 1959 per espai d’unes setmanes on va mantenir relació amb família i amistats.  

Josep M. Murià Romaní, militant independentista destacat, va retornar el 1969 i des de llavors va estar a l’Escala en diverses ocasions i es va mostrar solidari amb els presos d’EPOCA i Terra Lliure.   

Aquesta és la crònica del viatge cap a Mèxic des de Marsella fins a Veracruz amb escala al Nord d’Àfrica. Rouret (L’Escala 1902 - Ciudad de Mèxic 1968) i Murià (Barcelona 1907 - Guadalajara, Jalisco 1999) eren francmaçons, un afegit en la seva condició de perseguits pel franquisme que el volia afusellar.

Un testimoni d’excepció va ser el periodista i escriptor Josep M. Murià, casat amb l’escalenca Anna Rouret, la mare de Guifré i José M. Murià Callol, explica a les seves memòries: “[…] En plena invasió alemanya em van fer saber que jo estava acceptat per anar a Mèxic amb la família i que tenia dret a una pensió suficient per mantenir-nos […]. Més tard, la meva organització va acordar que als que teníem família se’ns autoritzava a sortir de França. Fou quan vaig decidir venir a Mèxic. Però només vaig tenir la certesa que marxava quan ja era a bord, perquè anava de suplent. Però per una sèrie de casualitats i audàcies vaig tenir la sort d’embarcar. Vaig aconseguir allò que quedava: de quarta o cinquena classe […]”.

“Per fi, ben tard de la nit del 14 d’abril de 1942, a bord del paquebot francès Marechal Lyautey salpàvem 840 passatgers de Marsella amb rumb a Casablanca, del protectorat francès marroquí. L’endemà matí érem molt pocs a coberta i com que teníem maregassa la majoria del passatge es trobava ajagut, marejat, a les lliteres infectes instal·lades a les bodegues. Ens reunírem a la proa un grupet de catalans, dels quals només recordo Martí Rouret, el mig escalenc Ferran Llarden […]. Navegàvem a poques milles de la costa catalana. Fou aleshores que vaig viure un dels moments de més intensa emoció de la meva vida”.  

“La terra catalana que havíem deixat ara feia uns tres anys i qui que sap el que tardaríem a veure o qui sap si no la veuríem mai més, l’anàvem deixant cap a la popa. En doblar el cap de Creus ens posàrem a cantar amb veu trencada i amb llàgrimes als ulls la cançó de L’Emigrant, i amb una intensitat dramàtica escruixidora. I així d’emocionats albiràrem l’Escala. En Llarden digué que havia pogut reconèixer la façana de la seva casa del passeig. Jo no vaig veure tants detalls, puix que les llàgrimes m’hi privaren”.

“Vam arribar a Casablanca el 20 d’abril a la matinada, Van desembarcar tots, però ens quedàrem a bord els que portàvem esposes encinta o nens de pit; llavors ens donaren un camarot de tercera classe […]. El dia 24 van haver de desembarcar i vam ser conduïts a la platja Aïn Sabbad on vam estar mig coberts estirats sobre uns matalassos i amb molts d’insectes […]. El 29 vam embarcar al Nyassa un miler de passatgers i a les set de la següent matinada sortíem de Casablanca”, segons escriu Josep M. Murià.  

Aquesta va ser la segona anada a Mèxic d’aquest transatlàntic portuguès d’origen alemany, amb 8.980 tones de desplaçament, concebut per transportar 108 passatgers de primera classe, 106 de segona i 1828 de tercera. El Nyassa ja havia entrat en escena a l’inici de la Guera Civil. Després de la ‘toma de Badajoz’  l’agost de 1936 pel general franquista Yagüe molts civils i militars extremenys i andalusos van refugiar-se a la comarca portuguesa militar comandada pel tinent Augusto de Seixas. Segons Maria Dulce Antunes Simoes i altres a Barrancos en ‘Encrucijada de la Guerra Civil española’ […], Seixas, per evitar que les autoritats els repatriessin amb la certesa que molts serien afusellats va crear un camp clandestí de refugiats a la finca de Russianas fent-hi ingressar més de quatre-cents refugiats. Va ser la ‘Llista de Seixas’ del “Shindler” portuguès.

El Govern portuguès va habilitar l’octubre el vapor mercant Nyassa, escortat pel contratorpediner Douro, per traslladar-los fins a Tarragona. El comboi va passar l'estret de Gibraltar davant de l'atenta mirada de dos creuers feixistes que es van mantenir a distància; el Nyassa i el Douro arribarien a Tarragona el 12 d’octubre. El Nyassa, paral·lelament als viatges a Mèxic, també realitzà dos viatges entre Lisboa i Buenos Aires a través de Riu de Janeiro durant la II Guerra Mundial, ensopegant amb perill extrem a causa de la presència de submarins a l'Atlàntic.