Quan Pujol imita Fouché malament rai per aconseguir independència plena

[Editorial Tramuntana Vermella 02/01/2013] 

 El despatx de Jordi Pujol, al barceloní passeig de Gràcia, no és un passatemps per un antic banquer passat per la presidència de la Generalitat, antic aliat dels stalinistes del PSUC/ PCE en l’Assemblea de Catalunya enfront de la presidència de Josep Tarradellas a l’exili, realment constitueix un centre de dades i documentació per dissenyar estratègies, estudiar la realitat i maquinar tàctiques perilloses de provocar situacions, recuperar altres i avortar quan aquest personatge cregui convenient dels interessos personals i de la seva família més propera. El poder del diner és la pàtria pujolista. La bandera solament serveix per amagar la seva cartera. 

En això hi trobem un precedent històric l’any 1799 en el despatx de ministre francès d’Interior, en el buró a París del famós enreda colles i aprofitat polític de la revolució francesa i antic capellanot d’ensenyament científic Joseph Fouché. Jordi Pujol també és de ciències. En canvi Maximilien de Robespierre era de lletres i va acabar a la guillotina. 

Pel despatx de Pujol hi passa molta gent i pràcticament té a tots aquells que poden fer-li alguna ombra segons els seus deliris de grandesa sota control. Ara, Mas, Homs i Junqueras no poden anar a pixar sense que Pujol apunti quantes vegades de dia o de nit. De moment, per guardar la cara del seu fill Jordi fa treure d’interior Felip Puig una vegada van xerrar els agents dels Mossos d’Esquadra que el van sorprendre amb les bosses de bitllets via Andorra, tal com coneix tothom que vulgui viure sense llana a l’esquena, com es deia durant el franquisme en els ambients popular més o menys rebels del país.

Anem a pams. Fouché, durant el Directori, no solament vigilava cap avall també cap a munt, els altres ministres, al propi Directori, als generals de l’exèrcit francès i al conjunt de sectors polítics de la República. La xarxa Fouché controlava càrrecs i funcions, aconseguia un recull diari de moltes noticies confidencials, de fet el ministre feia política reservada al marge de la política oficial, guerra política al marge de la guerra militar en curs, tot ampliant arreu els límits del seu poder ministerial. Jordi Pujol, des del seu despatx i per mitjà de la seva família i amics, utilitza segons el seu propi interès la ben dissenyada Assemblea Nacional Catalana (ANC), ara endavant, ara enrere, i segons el polèmic advocat i periodista figuerenc Alfons Quintà, en l’edició del diumenge 30 de desembre del ‘Diari de Girona’, Pujol i el seu fill Oriol van preparar la trampa per liquidar políticament Artur Mas la manifestació de l’Onze de Setembre al passeig de Gràcia, però aquest dirigent de Convergència (CDC) i president de la Generalitat es va donar compte que era utilitzat per aquests ‘talibans’ del partit i la família Pujol. Segons Quintà, Artur Mas “es va enfilar per les parets i va girar 180 graus [...] per despit i per desig de mer poder personal”. Quinta considera que finalment Mas es va inflar i després va explotar per transformar-se en un capgros enmig de “pamflets subvencionats, però envernissats com si fossin diaris, i la desprestigiada rentadora de cervells que és TV3.” Quintà considera que la política d’Artur Mas simplement és “populisme” i “demagògia”, encara que el problema “rau en que Pujol sabé crear una xarxa capil·lar d’interessos amanits cínicament d’emocions i poder controlar tot intent de debat col·lectiu a base de portar-lo a la baixa [...] pit i collons” i “mentiders subvencionats disfressats de periodistes, alguns d’aquests ja comencen a témer que aviat hauran de llençar la seva disfressa a la galleda de les escombraries”.

La complicada màquina de control de Fouché estava magníficament muntada en forma d’aparell de vigilància de tots els racons de la República: mil notícies arribaven cada dia al Quai Voltaire. En dos mesos, Fouché va emplenar l’hexàgon francès d’espies, agents secrets i informadors. Els agents de Fouché anaven ben vestits i eren elegants, anaven als salons del Faubourg Saint-Germain i, disfressats de patriotes republicans, participaven en les trobades secretes del partit jacobí. Entre aquests mercenaris de Fouché, ben subvencionats, hi havia marquesos i duquesses que portaven els cognoms més il·lustres de França. Fins i tot la criolla Josephine Bonaparte estava al servei de Fouché, el qual en les seves memòries afirma que la va comprar per espiar el general Napoleó amb una subvenció de mil lluïsos d’or. El secretari del general Bonaparte i el cuiner, a Hartwell, de Lluís XVIII eren informadors a sou de Fouché. D’aquesta manera no hi havia a la República tertúlia o maquinació de que no tingui alguna referència Fouché. Igualment, no hi ha missiva important que no sigui oberta i coneguda pel ministre. A l’exèrcit, entre els menestrals i comerciants, entre els diputats i els senadors, a nivell de taberna i d’assemblea, arreu hi havia informadors de Fouché, el qual, invisible al carrer, podia estudiar aquestes notícies tranquil·lament al seu despatx del ministeri, on triava les dades, a vegades de transcendència i altres simplement insignificants. Aquestes dades eren estudiades i analitzades detingudament fins a trobar una notícia determinant.Fouché sabia que la informació és el tot, hi hagi guerra o pau, a nivell polític i a nivell econòmic. El poder a la República l’any 1799 ja no es fonamenta en un règim de terror o guillotina, aleshores es fonamenta en la informació.

La família Pujol té milions en comptes a Suïssa en el banc Lombar Odier mentre no surten els diners d’Unió (UDC) que va arrossegar l’andorrà Fidel Pallarols de la mà del seu amic Duran Lleida, segons dissidències democristianes.

Per fer bullir l’olla del patriotisme espanyol, l'Associació de Militars Espanyols (AME), que té un esquadró de tres avions caces a reacció sobre un vehicle militar de combat en la portada del seu web, ha tornat a amenaçar amb una intervenció de l'exèrcit espanyol contra qualsevol forma de procés d'autodeterminació nacional català. 

L'AME ha publicat un comunicat en què qualifica de perillosíssima, inadmissible i intolerable l'escridassada d'un grup de persones al tinent José Manuel Muñoz, dilluns a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, durant la presa de possessió d'Artur Mas. I avisa que aquests fets poden menar a “un conflicte civil” (sic) en què hauria d'intervenir l'exèrcit del Regne d’Espanya. El tinent José Manuel Muñoz va assistir a la presa de possessió de Mas com a president de la Generalitat de Catalunya dilluns a migdia. Hi va anar acompanyat, entre més, de la polèmica i provocadora delegada del Govern espanyol, María de los Llanos de Luna. Tant Muñoz com Llanos de Luna es van mostrar molt tensos i van tenir una reacció molt freda a les paraules sobre l'autodeterminació del Principat que Mas va pronunciar al saló de Sant Jordi. Quan van sortir a la plaça de Sant Jaume, tal com li havia passat al ministre Montoro, van ser escridassats per un grup de persones congregades amb estelades. Ara l'AME, sobre aquella protesta catalanista, proclama: “L'Associació de Militars Espanyols considera aquests fets com l'última frontera d'allò que no es pot traspassar i que podria acabar en un conflicte civil entre espanyols que portés a la desintegració d'Espanya.” Avisen també que això menaria, “de manera lamentable però necessàriament irreversible, en el compliment de la missió que la constitució espanyola […] assigna als exèrcits”. I acaba dient que espera que el Govern espanyol “i aquell qui tingui la més alta funció constitucional” adoptin les mesures necessàries per “imposar l'imperi de la llei […] contra qui actuï conscientment fora de la carta magna, incitant amb la seva irresponsable conducta i amb manifestacions a enfrontaments que no tenen res a veure amb la convivència pacífica dins de la que és i la que ha de continuar essent l'única nació dels espanyols: Espanya.”  Segons aquesta associació militar espanyolista, el procés d'autodeterminació al principat de Catalunya és vist com una amenaça per “la immensa majoria dels militars en actiu”. 

Karl Marx va escriure, en el seu moment, que: “Totes les contradiccions de la producció burgesa esclaten col·lectivament en el decurs de les crisis generals del mercat mundial”.