dijous, 27 de desembre de 2012

Necessària col·lisió social revolucio9nària



"Triomfarà l'autogestió?  De la resposta en depèn tot el porvenir dels treballadors. Si la resposta és afirmativa, un nou món s'0brirà a la humanitat, si  és negativa, el proletariat té una perspectiva incerta. No hi haurà, per tant, en aquest pobre món cap esperança per a ell"
(PJ Proudhon).                       

Necessària col·lisió social revolucionària, si fos possible en un març proletari, amb l’Estat enfront l’engany del pacte interclassista de CiU d’una consulta impossible legalment i la submissió euròcrata a Brussel·les i Berlín



[Editorial I de III  Tramuntana Vermella Mail 27/12/2012] 

Cal enviar les oligarquies que comanden el Regne d’Espanya a mar endins, enfonsades del tot, per sempre més. En aquest sentit, cal recordar que l’autodeterminació territorial no es cosa de consultes o referèndum que ens faci encara més esclaus de l’eurocràcia de Brussel·les i la dama de ferro de Berlín, cal ser independents de l’Estat Nació industrialista del sistema hegemònic, sigui francès, català o espanyol, per així aconseguir la plena i total independència dels Països Catalans i Aragó dins la necessària revolució intercontinental socialista autogestionada i autogestionària de la Mediterrània contra l’Europa del Capital, l’atlantisme i les seves guerres imperialistes.
A més, l’autodeterminació sempre haurà de ser autogestió generalitzada en el socialisme des de baix i la democràcia directa col·lectiva inclusiva, sense quedar subjectes a les lleis capitalistes de l’Estat burgès.
Cal aplicar de manera directa i unilateral insurgent la nostra independència total en el procés socialista autogestionat i autogestionari.

Per això, parlar de fronts patriòtics interclassistes o repetir l’estratègia stalinista d’un anomenat per Santiago Carrillo ‘el pacte per a la llibertat’, en que el PCE, PSOE i CiU van pactar amb el franquisme i el Borbó la denominada Transició, que no fou altre cosa que una Segona Restauració de la Casa de Borbó, no correspon a les necessitats urgents d’aquest moment històric de transformació social i independència territorial al mateix temps.  

La independència no és mendica, simplement la proclama un procés insurrecte contra l’Estat. 
 
Així que la independència és un dret universal que cal aplicar unilateralment aquí i ara mateix, igual que en la Convenció francesa es va arribar a dir que “quan un govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble el més sagrat i indispensable dels deures”. Un dret que cal aplicar sempre dins la revolució proletària, com quan el Principat de Catalunya l’any 1936 es va agafar directament el dret de defensa, al marge de la República espanyola. i es va col·lectivitzar per iniciativa pròpia del moviment obrer; es va constituir la Junta de Defensa de Llevant al País Valencià; el Comitè revolucionari de Menorca o la Junta d’Aragó.
En aquest marc, cal transformar la jornada de lluita obrera i d’acció europea dels moviments socials arran de la cimera de la Unió Europea el proper mes de març en una vaga general política inclusiva de 48 hores contra la pròpia existència de la Unió i per intentar conats independentistes catalans que desestabilitzin el domini capitalista al sud d’Europa.

Fem un repàs de la conjuntura política catalana
En primer lloc, llegim que Hèctor López Bofill exposa, en l’edició del diari de grup Hermes ‘El Punt Avui’ del dimecres 19 de desembre, que malgrat els cops duríssims rebuts en l’autonomia del Principat per part de l’Estat, començant per la sentència del Tribunal Constitucional, el tercer pilar de l’Estat, junt amb les Corts i el Senat, contra l’Estatut el 2010 i acabant per l’asfíxia financera de l’Estat a la Comunitat Autonòmica de Catalunya, el Govern de la Generalitat i la majoria del Parlament de Catalunya no ha apostat mai per un gest de ruptura amb l’Estat espanyol. 
López Bofill troba que l’únic positiu de la brutal agressió de l’Estat, que proposa llançar contra l’escola en català és que això, al seu criteri, acostumarà al catalanisme polític a adoptar una actitud de desobediència. Per això, López Bofill planteja la declaració unilateral d’independència, que “només redueix les eventuals responsabilitats polítiques i penals als diputats autonòmics”, que considera “el procediment escollit en moltes comunitats per assolir l’estat propi”. 
I afegeix, que es dóna el cas que al Principat de Catalunya sembla que es demana que sigui a l’invers: “que la ciutadania es col·loquí a l’avanguarda i sigui la primera a patir les conseqüències del poder repressiu”. López Bofill critica el fet que hi hagi una atmosfera posterior a les eleccions del 25-N en “que transpuen actors obstinats a continuar una pantomima oposada al gest rupturista que demanen les circumstàncies i que exigeix la fundació d’un nou ordre polític” i, per això, aquest proposa fer com “els diputats revolucionaris francesos en el cèlebre jurament del joc de Pilota, assumint el compromís que no se separarien fins que no tinguessin aprovada la seva constitució”.
D’aquesta manera, López Bofill s’inclina, més enllà d’una “consulta que dins de l’Estat espanyol no podem fer”, anar cap un acte de “jurament del joc de la Pilota”, com el 1789 en els inicis de la denominada revolució francesa.

Per la seva banda, Xavier Escura Palmar, historiador nacionalista català, al seu recent assaig publicat per Dalmau Editors (Barcelona, novembre de 2012), pàgina 179, titulat ‘La història indignada dels catalans’, afirma que en el procés anomenat de ‘transició nacional’ d’autodeterminació “hi ha una burgesia catalana emprenyadora que, a diferència de l’emprendadora, ni arrisca ni crea riquesa [...] pel seu pragmatisme extrem, fruit [...] d’un substrat etnicultural de pobles ibers damunt del qual, i a diferència dels espanyols, l’herència dels fenicis, grecs i jueus encara pesa més que de romans, visigots i sarraïns, així, avaluada la balança de riscos i beneficis, aquestes elits catalanes han interpretat, en moments decisius de la seva història -a voltes erròniament-, que no valia la pena plantar cara a enemics poderosos si assolint els principals objectius perseguits s’evitava el risc de sucumbir ja no com elit, sinó, fins i tot, com a poble o realitat nacional”. 
Per això, Escura es pregunta (obra citada, pàg. 180): “¿Hi ha entre les elits catalanes -polítiques, econòmiques, mediàtiques, etc.- prou coratge i capacitat de lideratge i de consens per conduir amb seny, intel·ligència política i responsabilitat social, aquest camí complex i ple d’entrebancs cap a l’estat propi, cap a la independència, amb el full de ruta i el ‘temps’ que calgui?”.
En aquest sentit, Vázquez Montalbán va afirmar en el seu moment que la burgesia nacional catalana es resistia a tancar els últims pètals en flor de les incerteses.

I el polèmic advocat i periodista figuerenc Alfons Quintà, en l’edició del 20 de desembre del ‘Diari de Girona’, davant l’acceptació per part d’Artur Mas d’algunes propostes d’ERC, critica aquesta anomenat ‘pacte de la llibertat’, entre CiU i ERC, i afirma, irònica i cínicament com a ultra defensor del capitalisme des d’una òptica política liberal diferent a la típica demagògica laborista d’ERC, que “posats a fer, perquè no proclamar demà el comunisme llibertari”, igual que la independència.
Cal recordar que Vicens Vives no distingia a nivell català entre anarquistes i moviment obrer, cosa que cal exposar en aquest moment històric d’emancipació nacional en que la burgesia nacional catalana, amb la pèrdua de vot de CiU el 25-N, i les maquinacions de Duran Lleida amb el grup del comte de Godó en contra ERC i els pactes d’Artur Mas, demostra que prefereix restar espanyola abans de trobar-se amb un Principat en mans de l’anarquisme social.

En aquest context històric casolà, l’anarquisme social revolucionari que vol implantar el comunisme llibertari arreu necessita que les minories actives, anarquistes, comunistes llibertàries, consellistes i marxistes ultra esquerranes, en la practica de l’acció del dia a dia en la lluita de classes es transformin en vanguàrdia revolucionària o estat major de la revolució social, sense necessitat de formar un partit bolxevic leninista que vulgui perdre molts anys en una tasca d’educar les masses explotades i oprimides, a l‘estil del sindicalisme revolucionari i la seva tasca pedagògica o la que intenta fer ATTAC.

Davant la magnitud i la precipitació nociva de la decadència capitalista no podem restar poc actius, ja no hi ha temps per desenvolupar novament aquell intel·lecte obrer col·lectiu en sindicats i ateneus d’abans del 19 de juliol de 1936, cal simplement activar aquell instint rebel de les masses, encara també poc actives i massa integrades a la socialdemocràcia, el populisme i el sindicalisme de gestió i integració del Capital, doncs ens cal, repetim, una vanguàrdia social revolucionària o estat major bakuninista de la revolució socialista autogestionada i autogestionària, que per força haurà de ser una mica mecanicista o bé determinista, allunyada de manuals tipus ‘Què fer?’ de Vladimir I. Lenin i potser més propera al socialisme revolucionari de Blanqui o a l’estratègia de Sergei Netxaiev, doncs les minories actives hauran de plantejar a la classe obrera solament la pedagògica qüestió “pots fer això”, caldrà indicar “hauràs de fer això” per afirmar les iniciatives revolucionàries pròpies autoemancipatòries a fi de poder donar un suport actiu a les tasques revolucionàries autònomes que ensenya la pràctica del dia a dia en les masses i el conjunt d’un fins ara desorientat moviment llibertari català i peninsular.

El Govern de la Generalitat de Catalunya segueix  l'acció repressiva contra membres de piquets de la vaga general del 14-N

Un noi de 18 anys va ser detingut pel cos policial autonòmic dels Mossos d’Esquadra el dimarts 18 de desembre al matí a Tarragona. Se li imputen desordres públics i coaccions per uns fets suposadament transcorreguts durant la vaga general del 14-N. Segons la nota informativa del cos, el jove tarragoní hauria participat en la vaga combatent les entitats financeres, centres concessionaris d’alta gamma, i els mateixos agents de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO), que en aquell moment protegien exclusivament un determinat centre comercial privat situat a l’avinguda Lluís Companys. En total, els danys ocasionats imputats ascendeixen a 3.000 euros. El detingut va passar a disposició judicial el dimecres dia 19 al jutjat en funcions de guàrdia a Tarragona.  
Felip Puig s'acomiada així del seu càrrec a Interior fidel al seu mimetisme amb Joseph Goebbels. La investigació continua oberta i no es descarten noves detencions.   

Aquesta seria la segona onada de detencions en relació a la vaga general del 14-N després de les vuit que es van produir a la ciutat de Girona el dimarts 4 de desembre,
El nou Capità Collons, Felip Puig, aquest encara pitjor a causa de la corruptela pujolista i el diners a Suïssa, desencadena una grapada repressiva dels seus escamots del partit sota l’etiqueta policial. Una vegada passada la farsa electoral de CiU ara el Govern de la Generalitat ensenya per mitjà del seu Nou Capità Collons, membre de la corrupta banda pujolista que té els comptes a Suïssa, ensenya la veritable cara del dret a decidir, entre la repressió lingüística del PP i la policial de CiU.

En aquest sentit, la policia política pujolista, formada per quadres del partit infiltrats en el cos dels Mossos d’Esquadra, ha llançat la seva caça de bruixes en relació a la vaga general del 14-N, que realment va incidir a causa de les retallades socials de la Generalitat en el fracàs electoral d’Artur Mas, al qual fins i tot el diari del comte de Godó comença, sutilment, a retirar-li el seu suport. 
Al mateix temps, el Sindicat Unificat de la Policia, de caire estatal, anuncia que “a Espanya hi ha un greu problema de corrupció; la policia ha d’investigar tot allò que no vulneri els drets fonamentals i amb independència que el possible lladre sigui un lladregot que ha robat una motocicleta o un banquer, polític, o empresari que ha robat milions d’euros”. Textual i clar.

La burgesia nacional catalana llança un operatiu repressiu contra el moviment obrer com a represàlia d’aquesta dictadura democràtica burgesa. Per això, hi ha un punts sobre les is de l’Assemblea Antiautoritària de les comarques gironines: “El 14-N vam viure l’última vaga general on milers de persones van sortir al carrer per fer front a la situació actual. Emmarcada en un ambient  on es respira cada vegada més tensió degut a les retallades, desnonaments, reformes laborals, desengany amb els sindicats majoritaris, el circ polític mediàtic. La misèria a la que ens veiem abocades cada dia és més palpable. En moments en que el sistema es desestabilitza la repressió està a l’ordre del dia. Avui 4 de desembre al matí, en la ràtzia dels cossos policials a la província de  Girona, amb una gran presència policial, han sigut detingudes 8 companyes arrel dels aldarulls produïts a la vaga. Algunes han sigut detingudes al carrer, altres al sortir de casa. Les detingudes ja estan fora pendents de judici. Tenim clar que les que intenten oposar-se des d’un punt de vista pràctic, passant de paraules a fets, sempre són objectiu de l’aparell repressiu de l’estat per protegir als poderosos, als quals no els hi fa gens de gràcia que la seva pau social es desestabilitzi, per poc que sigui. La repressió  i la por són mecanismes que utilitzen per eliminar la més mínima resistència, inclús qualsevol actitud que gosi desafiar l’ordre establert. Tenim moltes capacitats, descobrim-les i posem-les en pràctica. Que la repressió no ens aturi. La millor solidaritat és donar continuïtat a la lluita.”
Per això, al nostre entendre, les revoltes socials, com ara mateix a la Patagònia rebel o a Rosario i altres ciutats de l’Argentina marquen el full de ruta

També cal seguir l’exemple a Catalunya de les setmanes de lluita social contra la corruptela i les retallades a Eslovènia, més enllà de la segona ronda d'eleccions presidencials, un càrrec merament simbòlic i representatiu, entre Danilo Türk i Borut Pahor, els comicis d'aquest 2 de desembre, han quedat marcats per les mobilitzacions populars al carrer contra la corrupció política, la corrupció endèmica de la classe política empresarial, el poder dels oligarques i també contra les retallades del govern conservador del primer ministre Janez Janša, del Partit Democràtic Eslovè (SDS). Les del divendres 30 de novembre, ara farà un mes, a la capital, Ljubljana, i a altres poblacions del país, van ser les majors manifestacions des del 2 de novembre, quan va començar a Maribor, l'onada de protestes. 
A Ljubljana, la policia van emprar canons d'aigua i gasos lacrimògens contra la multitud de manifestants, unes deu mil persones, que van concentrar-se a la capital i van fer una crida, a través de les xarxes socials, a perimetrar i rodejar el Parlament fins a la caiguda del Govern i l'obertura d'un “nou procés constituent participatiu democràtic i social”. Van haver-hi càrregues i avalots i enfrontaments entre un reduït sector de les manifestants i la policia antiavalots. Una trentena de manifestants van ser detinguts. Els crits contra Türk, Janković i Janša, acusat de suborn pel cas Pàtria, de compra venda de vehicles militars, no van cessar ni un instant durant tota la convocatòria. 
.L'onada de protestes sense precedents al país, tenen origen en la indignació ciutadana a la segona ciutat del país, Maribor, cap al seu alcalde Franc Kangler. Acusat de corrupció, nepotisme i clientelisme, Kangler, membre del conservador i agrari Partit Popular Eslovè (SLS) i delegat eslovè a les cimeres de l'OTAN, sosté el poder a Maribor des de 2006 i s'ha vist envoltat, com denuncien els moviments socials, en un mínim de tres escàndols: el cas de les irregularitats sobre el sistema de radars de trànsit i multes de la ciutat; el fallit projecte d'organitzar a la població els Jocs Universitaris d'hivern de 2013 i la concessió de fons públics al gimnàs de Tomaz Barada, campió mundial de kickboxing i amic de Kangler. 
A causa de l'immobilisme i la negativa de Kangler a dimitir, les protestes van escalar i intensificar-se.
El dia 21 de novembre, Kangler va reclutar un grup de hooligans, encapçalats per Barada, per convertir la protesta pacifica en una batalla campal i donar a la policia un pretext per utilitzar la força per dispersar a les manifestants. 
El dia 26 de novembre, la manifestació, d'unes deu mil  persones, va acabar en avalots policials indiscriminats amb cavalls, gossos i gasos a la plaça Rudolf Maister, contra manifestants i periodistes. Trenta-una persones van ser detingudes. El ministeri de l'Interior va qualificar les manifestacions d'il·legals. 
Així i per efecte dominó, les protestes de Maribor s'han traslladat a les principals ciutats del petit país alpí: Ljubljana, Celje, Kranj, Nova Gorica, Koper i Jesenice, contra el govern neoliberal de coalició de Janša, els cacics locals i la immunitat parlamentaria de la que gosen els i les diputades. 
Una altre data destacada és la del dissabte 17 de novembre, quan unes trenta mil persones, convocades per la central ZSSS i altres sindicats del país, van manifestar-se a Ljubljana contra les mesures d'austeritat de Janša, la retallada de pensions i l'increment de taxes universitàries. Per la seva part, i seguint l'estratègia de l'oportunisme, l'extrema dreta populista que lidera Zmago Jelinčič Plemeniti també s'ha volgut infiltrar a les protestes ciutadanes. 
Com en el cas de les economies d'Irlanda i l'Estat espanyol, el desencadenant de la crisi a Eslovènia rau en el sector financer. Des de 2009, la llarga explosió de bombolla immobiliària està enfonsant el PIB del país i l'Estat ha injectat més de 380 milions d'euros a Nova Ljubljanska banka (NLB), la major entitat financera eslovena. La taxa d'atur també ha augmentat i el govern de Janša, encara la situació adoptant mesures merkelianes d'austeritat, rebaixant el sou dels funcionaris i retallant els serveis socials i el nivell de vida. 
Les protestes no semblen que a curt i mitjà termini hagin de cessar. 

Cap comentari:

Publica un comentari