A
la memòria de Joan Català, reproduim aquesta aportació biogràfica
de Xavier Montanyà
Els
més ignor
ats, els qui encara no han estat honorats com es mereixen,
ni ho seran mai, són els qui més se la van jugar. I van rebre per
totes bandes. De primer, la violència física i la repressió;
després, el rebuig, l’isolament i, en molts casos, interminables
anys de presó. Joan Català, de Llavorsí (Pallars Sobirà), és un
dels ignorats. ’Com vols que estigui, si ja he fet noranta-quatre
anys?’, em deia l’altre dia per telèfon. ’Per fi m’han
publicat el llibre. I sense tocar-ne ni una coma. Com jo volia. Es
veu que en aquest país no es pot dir la veritat... Jo dic allò que
penso... Per mi, el rei és el segon Franco’. La seva autobiografia
es titula ’El eterno descontento’, de Jaime Cinca, editor.
Joan
Català és un home fort, un resistent de pedra picada. Mai no l’he
vist riure. A la guerra civil, Català va treballar pel SIEP, els
seveis d’informació republicans, on va conèixer el mestre
llibertari aragonès Francisco Ponzán. En travessant la frontera,
camí de l’exili, van aconseguir de burlar els gendarmes i d’amagar
armes i municions en uns bidons de llet, sota terra. Després d’una
terrible estada al camp de concentració de Vernet d’Arieja, Català
es va escapar. Era la primera fugida del seu llarg historial. Un dia
em va dir: ’Jo havia nascut lliure, m’agradava viure lliure. Si
em tancaven, m’escapava. La culpa no era meva. La presó no era
feta per a mi. No era el meu lloc.’ Anys a venir havia de fugir,
també, dels jutjats de Barcelona, del Cisne de Madrid, de la Model i
de Carabanchel Alto.
Després
de fugir de Vernet d’Arieja, Català i els seus camarades, a les
ordres de Ponzán, van recuperar les armes soterrades i van muntar al
Pirineu una de les xarxes d’espionatge i d’evasió més
importants de la Segona Guerra Mundial. Treballaven per l’Intelligent
Service, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat
O’Leary i el grup belga Sabo. Van passar per la muntanya,
clandestinament, centenars i centenars de persones: jueus, pilots
aliats, gent en perill... Falsificaven documents, portaven missatges
i, si feien uns quants diners, eren per a reorganitzar-se i ajudar
els companys en perill a l’interior o a les presons. Els anglesos
pagaven. Els francesos, no. Simplement, en canvi, els garantien la
seguretat. Anys de risc, de combat, de sang. Del 36 al 45. No van
parar. Tenien tots els enemics possibles: gendarmes francesos,
militars alemanys, carrabiners, policia espanyola, guàrdia civil i
els agents de la Brigada Político-social. Anaven forts. Jugaven amb
foc.’ No és pas la pàtria francesa la que perilla (deia Ponzán)
ni la llibertat de França: allò que hi ha en joc és la llibertat,
la cultura, la pau mundial.’
En
acabada la guerra, els van fer pagar un preu molt alt. Ponzán va ser
assassinat per la Gestapo dos dies abans de l’alliberament de
Tolosa. Des d’aquell moment, els homes que havien estat tan útils
al servei dels aliats, van ser considerats pels francesos un perill,
una amenaça, i els van castigar durament, negant-los el pa i la sal.
A Català, la policia francesa li va oferir d’espiar els exiliats
republicans a França. S’hi va negar. No era un traïdor.Va passar
penúries i marginació. L’any 1951 va ser detingut per haver
assaltat amb uns altres companys una furgoneta de Correus a Lió.
Aleshores una nota de la policia francesa el definia així: ’La
seva activitat durant l’ocupació alemanya al servei dels aliats és
indiscutible. Admirable coneixedor dels passos fronterers entre
França i Espanya, va prestar serveis eminents. L’amor al risc
inherent en aquest individu en fa un home summament perillós i no és
sobrer de recordar que és un especialista de l’evasió.’ Joan
Català va complir catorze anys i mig de condemna a les presons
franceses. Les pitjors, segons ell. Ja sumava vint anys de reclusió,
aquí i allà, i no hi ha tornat a posar mai més els peus. Ell i més
gent van ser represaliats per França, després d’haver-se jugat la
vida, contra els nazis i els franquistes, per alliberar-la. Cruel
paradoxa. Els van utilitzar i després els van trair.
En
favor seu hi ha ben poc. Algun llibre. Algun documental. Quatre
paraules. Robert Terres, àlies Lieutenant Tessier o el Padre, cap
del contraespionatge francès al Pirineu, escrivia al llibre ’Double
jeu pour la France’: ’Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap
del meu equip de guies, detingut novament l’any 1943, regat amb
benzina i cremat pels alemanys poc abans de l’alliberament de
Tolosa: ignorat, calumniat i a penes gratificat amb una medalleta a
títol pòstum. Català, Revola, Lopez, Laguarta, Aguado Martinez i
tants altres dels seus companys empresonats, internats en camps de
concentració, executats. La sort dels supervivents: abandonats, en
la misèria, a vegades sense documents, per una França per la qual
s’havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.’
Al
cementiri de Montjuïc, al monument francès als caiguts de totes les
guerres, al costat dels noms de molts soldats francesos de les forces
regulars, hi ha una placa amb el nom del mestre llibertari aragonès,
Francisco Ponzán Vidal. Una placa, i dels francesos... Dels d’aquí,
res, ben res. Joan Català, tossut irreductible, ha aconseguit de
publicar, finalment, el relat de la seva vida escrit per ell mateix.
No li n’han tocat ni una coma, diu. Li ha costat molt, emperò.
S’ho ha hagut de fer sol. Com sempre. A la seva manera. ’Passàvem
agents, militars i gent normal, des de França al consolat anglès de
Barcelona (m’explicava fa anys); jo preferia fer de correu. No
m’agradava passar gent. Eren molt lents, quan, a l’un, no se li
descordava l’espardenya, l’altre es cansava. Jo preferia dur
paquets, anar sol. Caminava molt bé per la muntanya, era el meu
terreny preferit. I si em cansava, em posava a córrer.’
Noranta-quatre anys. Ja no tenim res a perdre, li agrada de dir. La
vida és la seva victòria. I el llibre. Salut, Joan Català!
P.
S. Per a qui s’hi interessi ’El eterno descontento’ és a
l’abast. Per a més informació, recomano el llibre d’Antonio
Téllez ’La red de evasión del grupo Ponzán’ (Virus editorial),
i els meus documentals: ’Ponzán, el resistent oblidat’ i ’Sense
llibertat’.
Xavier
Montanyà 04/06/2007
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2427109
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada