MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 20 de juny de 2017 va morir a Figueres l’anarquista, ecologista, actor teatral i destacat artista Joan Antoni Palacio i Solergastó, dit Joan Anton Palau, Joan Palau o simplement En Palau, que havia nascut en 1953 a Amer.

Pintor de mirada psicodèlica, fou un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional. Àcrata.  

 

Joan Anton Palacio i Solergastó:   

El 20 de juny de 2017 va morir a Figueres (Alt Empordà) l’anarquista, ecologista, actor teatral i destacat artista Joan Antoni Palacio i Solergastó, dit Joan Anton Palau, Joan Palau o simplement En Palau, que havia nascut a Amer (la Selva) l’any 1953, on hi vivia la seva família. Des de feia molts anys era el company de la figuerenca Montserrat Juanola i Torrent, que quan feia el batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres participava en activitats clandestines del grup autònom anarquista Kronstant-71 i en el col·lectiu figuerenc d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears. Fins i tot Montserrat Juanola fou detinguda per distribuir a Figueres un full volant contra el referèndum monàrquic de la reforma política del govern Suárez 15 el desembre de 1976.

Nascut a Amer per les circumstàncies vitals del pare, que va treballar en la construcció de l’embassament de Susqueda (la Selva), on va morir en accident el 1968, la família es va traslladar a Girona, ciutat on En Palau va realitzar la seva obra, material i immaterial, obrint i tancant tots els interrogants que l’han convertit en un dels artistes més carismàtics però alhora desconeguts. Des que el 1970, amb dinou anys, va exposar a La Gàbia (galeria avui desapareguda) dibuixos apocalíptics que el van ajudar a domar els dimonis que el turmentaven, fins al seu recent traspàs, malgrat les pujades i baixades, mai es va deixar vèncer per la desesperança, i ha sabut convertir el seu discurs en un desafiament continu a una societat que considerava poruga, miserable, incapaç de superar contradiccions.

Després del servei militar a Samianigo (Alt Gàllego, Osca, Aragó) va tornar a Girona i en una cursa imparable que el va portar del TEI de Sant Marçal (Sant Marçal de la Quarantella, Vilademuls, Pla de l’Estany) a l’experimentació, l’art pobre, al pop-psicodelisme, en Joan Antoni va esdevenir una figura imprescindible en una ciutat vampírica que veia com un grup de joves cansats de les misses, els militars i les persones de tota la vida, van decidir anar més enllà del que deia Dalí, “épater les bourgeois”, i van deixar els benestants amb un pam de nas demostrant que el que calia era viure la vida i fer de la festa i la subversió un manifest fundacional.

Joan Antoni com antic seminarista a Girona, un seminari del Bisbat on van sorgir uns quants anarquistes com a ressò del Maig 68 --el més conegut en Josep M. Condom i Bofill, també traspassat-- va tenir un funeral, cos present, al temple de Sant Pere de Figueres, igual que el seu amic Damià Escuder i Lladó, mestre budista zen i també artista esotèric, en el del Mercadal a Girona, cerimònia en que hi vam estar amb Montserrat Juanola aquell matí trist d’agost de 2011. Damià Escuder ja compta amb un carrer dedicat a la seva memòria al barri gironí de Domeny. Fins quan s’haurà d’esperar que tingui un carrer o plaça a Girona En Palau?

Fou un pintor de mirada psicodèlica. Un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional. Àcrata. Fa més de trenta anys va exposar al Bar Salsitxa, a Girona, i llavors, va anunciar que era la seva exposició pòstuma. Coneixedor del món esotèric --gran lector-- i dels enfonys del Tarot, plasmava mons irreals i de rerefons lisèrgic. Ja a l’estiu de 1977 explicava que a Girona hi havia un club secret de personalitats intel·lectuals, artístiques i de professions liberals que es reunia vestits de negre i projectava activitats en la ciutat. Quan va sortir traduïda l’any 1989 la novel·la d’Umberto Eco de 1988 ‘El Pèndol de Foucault’, el seu amic Miquel-Dídac Piñero –al que havia ajudat a muntar a l’Escala (Alt Empordà) la Llibreria Els Trobadors, aquell estiu de 1977, mentre lluitaven a les platges de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i Sant Pere Pescador per la salvaguarda dels aiguamolls, ara Parc Natural-- li va recordar en un bar de Girona que part de l’argument de l’escriptor i filòsof italià era calcat del seu relat d’estiu de 1977, cosa que li va fer gràcia enmig d’una sorpresa inicial, ja que no havia llegit encara la novel·la d’Eco, però es va fer l’humil i no volgué manifestar la seva felicitat intel·lectual interna. El juny de 1992 en la platja de Glòries, a Rio de Janeiro, al Brasil, durant una nit a les carpes del Fòrum Global d’ONG’s i moviments socials Piñero s’havia passejat per les cerimònies afroamericanes del Brasil, que Eco descriu en la seva novel·la.

Li agradava anar a locals de Girona com Freaks, Salsitxa, Padules, Trumfa, El Cafè o El Sol. Hi va haver una època que se’l veia sovint al bar El Sol. Gran polemista, feia de bon escoltar: irònic, sarcàstic i amb un excel·lent sentit de l’humor, contemplava la vida des d’una certa distància i amb mirada d’entomòleg. Forma part dels artistes que han anat a contracorrent i que mai no han seguit la senda dels mercats ni de les capelles. Home d’obra efímera --si no ha la sorpresa que hagi deixat un llegat-- acostumava a dibuixar en tovallons, bitllets de tren o paperots. Imprimia un univers de follets i monstres que vagarejaven en uns paisatges inestables i en constant moviment --líquids--. La foto que millor el representa l’hi va fer Pep Iglesias pel magnífic llibre ‘Projeccions (interiors amb artista)’, que també va exposar el pintor Marc Palau a El Cafè. Allà, Joan Anton, barba i cabells llargs --aire d’alquimista--, està assegut enmig de llibres i d’objectes de tota mena. Llum inspirada en Caravaggio. També és memorable la que li va fer Jordi S. Carrera --blanc i negre-- de jove i al davant de teles i màscares. Aire hippy. Va ser company d’alguna «nit sense fi». Fosca irreal i alba crua.

Fou una persona que, amb poques paraules, sabia diagnosticar qualsevol cosa o novetat que s’esdevenia a Girona. Escèptic però no descregut col·laborava amb els seus dibuixos o la seva pintura quan se li demanava. Va pintar el mural del Bar Cròquis i també el del Casal del Pont Major.

Coronant l’anomenat «Carrer del torrats», hi va pintar El boig, del Tarot. Pintura que va desaparèixer quan el carrer va perdre caràcter i va caure en la decadència. El carrer, abans fosc i tenebrós, ara és ple de sol. Una imatge que recorda una de les poques èpoques apassionants per les que ha passat la ciutat --la de la joventut--. Una declaració de principis generacional. En la memòria d’una societat hi han de tenir cabuda artistes de tots els àmbits. Amb la seva pèrdua se’n va una manera de fer única que, tal com afirma l’escriptor Eudald Camps, «la seva millor obra va ser, ell mateix». Alguns metafísics i teòlegs diuen que en el nostre trànsit pel món trobarem set cels i set inferns. Joan Antoni Palacio, en Palau, va habitar en tots. Va viure moments d’extraordinària lucidesa i felicitat i d’altres en què les forces de l’avern li atrapaven l’ànima i el feien entrar en llargs períodes de crisi i complicada sortida.

Enamorat dels silencis i les paraules, entenia el món com una experimentació en què el pensament màgic l’ajudava a trencar la realitat per, com va dir, “generar una pintura automàtica, que ve del subconscient i va sortint, sola, una barreja entre el dibuix i l’escriptura”. Tot i haver experimentat amb psicotròpics, quan el jaco (heroïna) va començar a colpejar alguns dels seus amics i col·legues ell s’hi va fer amb les dents perquè no esdevingués una epidèmia i que el cavall fes perdre la identitat i la revolució social. L’anècdota no amaga la sensibilitat, la tenacitat i la vocació d’un artista enamorat de Brueghel el Vell, El Bosco, Dalí o Joan Ponç, entestat a convertir l’art en instrument de revolta que no va dubtar a treure’l al carrer, decorar les parets del pub Xuclamel d’Anglès (la Selva) i pintar altres murals com el del Carnestoltes del 1982, quan amb Lluís Hereu van transformar la paret de dalt de tot del carrer Nou del Teatre, immortalitzat per Sopa de Cabra com el dels Torrats pintant El Boig del Tarot, més ben dit, el boig de la ciutat. “Ell va fer els peus --deia en Lluís-- i jo el cap, perquè deia que el cap era massa alt i hi feia fred.” S’ha esborrat l’alè del Freaks o del  Padules, però a la memòria queden records com el de l’any 1985 quan a la clausura de l’exposició que havia presentat a La Salsitxa --tothom va beure xampany-- va afirmar que aquella era la seva obra pòstuma. Es va equivocar. Va continuar treballant i va convertir bars com el Croquis en sales temporals. “No podem tancar les obres en espais sense vitalitat –assegurava--; per això m’agrada molt més que els meus treballs s’integrin als bars, als centres de reunió de la gent, com a parts vives del decorat, ja que és allí on es troba la vessant viva de la festa i de l’existència.” El dia del seu comiat li van fer la missa a l’església de Sant Pere de Figueres, a tocar del Museu Dalí. Dos genis reunits en l’últim destí.

La Montse, la seva companya, va explicar que en Joan Anton va pintar fins al darrer moment. “Ho feia en post-its que penjava darrere un armari.”