dilluns, 10 de juliol de 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 10 de juliol de 1880 neix a el destacat republicà federal, advocat laboralista, defensor la revolució russa de 1917 i francmaçó Francesc Layret i Foix

Francesc LayretVa redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació.  
Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya.   
Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme català i l'obrerisme.   
Va ser el principal dirigent del Partit Republicà Català (1917), que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials i va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918.  
En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social,l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit --celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca--.  
En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana.  


Francesc Layret i Foix:  
El 10 de juliol de 1880 neix a el destacat republicà federal, advocat laboralista, defensor la revolució russa de 1917 i francmaçó Francesc Layret i Foix. Nascut en una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses.
A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona.
En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.).
Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes.
En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar.
Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme català i l'obrerisme.
En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur.
Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials.
Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat per la circumscripció de Girona (Gironès) en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell (Vallès Occidental) i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit --celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca--. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona, quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó (Menorca, Illes Balears).
Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any.
L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en el triomf militar franquista, i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977.
El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).
Bibliografia: Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pàgines. 229-241.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada