Alerta: solemne missa a Girona de la secta destructiva totalitària Opus Dei

Missa solemne del tot Girona per Javier Echevarría, prelat difunt de l'Opus Dei 

Mig miler de persones es reuneixen al l’església de Sant Feliu per retre homenatge a Javier Echevarría, el prelat de l’Obra, mort el 12 de desembre a Roma. 

La cerimònia va ser dirigida pel bisbe Francesc Pardo. 

 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 22/12/2016 

Girona (Gironès).-  

Poca cosa es pot fer a Girona mentre els punts clau de la societat i les seves institucions estigui en mans d’elements actius de la secta destructiva totalitària ultracatòlica Opus Dei.

Llegim al portal ARIET.CAT que no hi cabia cap agulla el dimarts passat a la basílica gironina de Sant Feliu. I això que el temps no acompanyava gens ni mica. Plujós i amb un vent gèlid que baixava del nord enllà. Al vespre, prop de cinc-centes persones van reunir-se sota la nau gòtica per acomiadar Javier Echevarría, el prelat de la secta destructiva totalitària ultracatòlica Opus Dei --molt arrelada a la ciutat de Girona i de Salt entre les famílies burgeses dirigents durant el franquisme tardà--, mort a Roma la setmana abans. Per tal que la gentada pogués seure, s’havien col·locat cadires plegables al costat dels bancs. Així i tot, desenes de fidels addictes a la secta van preferir quedar-se dempeus a l’entrada del temple. 

Echevarría ha estat la màxima autoritat de la secta Opus Dei durant els últims 22 anys. Va accedir a la institució el 1948 amb només setze anys i ràpidament es va convertir en un dels principals col·laboradors de Josemaría Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Obra. Echevarría havia intentat rentat la imatge de l’Opus  Dei i ha fet emmudir les veus que qualificaven l’organització de sectària i destructiva de la persona humana addicta.

La missa de Girona es va concebre com una mostra de gratitud envers una vida plena de “sacrifici” i de “donació permanent als altres” del sectari Echevarría.

La cerimònia va ser dirigida pel bisbe Francesc Pardo, que va pregar per l’ànima d’Echevarría amb emoció i calidesa. 

Participació del cor Les Alzines 

També va parlar el vicari de l’Opus Dei, Igansi Font. El seu sermó va ser més sever que el del bisbe de la diòcesi de Girona. Apuntava al cervell, no al cor, però tenia els mateixos efectes persuasius. Les habilitats retòriques exhibides pels dos eclesiàstics foren notables. Les paraules anaven acompanyades de música. En un racó del temple catòlic, el cor de Les Alzines, l’escola femenina de Girona, amenitzava la cerimònia amb nadales i altres cants religiosos. Segons ARIET.CAT, que hi tenia un cronista, les nenes, precisament, van protagonitzar el moment més “divertit” de la missa. Va ser quan es van equivocar de cançó. Llavors unes rialles entremaliades van emergir com una piuladissa d’ocells de la capella on estaven recloses. Mentre les nenes cantaven, els nens col·laboraven en la litúrgia. Traginaven encensers, apagaven ciris i executaven altres tasques de gran complexitat tècnica. També hi havia un parell de fidels jugant amb el telèfon i una nena ballant en una capella.

Els uniformes de l’escola Bell-lloc --fundada per les principals famílies gironines de la secta-- quedaven un xic deslluïts al costat de les sumptuoses sotanes violetes. Es tractava de posar els nens en ridícul perquè sentissin el desig de vestir-se’n una? Vés a saber, es pregunta ARIET.CAT. En qualsevol cas, queda clar que la segregació sexual ofereix resultats socials d’innegable harmonia. 

Un quadre de Velázquez 

Al temple hi havia gent de totes les edats. Marrecs que bramaven, adolescents en busca de poder, vells que buscaven reconfort. Una gran família burgesa catòlica sectària que al final de la missa se saludava amb efusió. Solament hi faltava Josep Maria Gironella venent ‘Los cipreses creen el Dios’. Potser ara llegiran algun pamflet contra l’anarquisme social d’aquesta mena. Hi havia diversitat d’edats, però no de pigments. L’única nota de color la posava un noi d’aspecte oriental que vetllava per la seguretat de l’esdeveniment. Tal com recordava sovint Escrivà de Balaguer, cada persona ha de trobar el seu lloc en aquest món. “¿Qué quedaría de un cuadro de Velázquez si cada color se fuera por su sitio, cada hilo de la tela se soltase, cada trozo de madera del bastidor se separase de los otros?”.

La missa es va donar per acabada a les 9 del vespre, després que el cor cantés ‘El camino que lleva a Belén’. Ningú va esmentar que el 20 de desembre de 1973, n’era l’aniversari molta gent cantava “A 20 de desembre, fum fum fum...”, dedicat a Carrero Blanco, membre destacat de l’Opus Dei i mà dreta de Franco, militar que havia volat al cel de Madrid  aquell dia del procés 2.001 de CCOO al TOP. Abans de marxar, els feligresos van fer una demostració pecuniària. Diversos nens --no nenes-- es van encarregar de recollir les donacions. El recapte fou francament generós. Les paneres tornaven a l’altar plenes de bitllets i monedes d’euro. La satisfacció del bisbe Pardo era evident.