Durruti, el curt estiu de la revolució social, 1936 (II)

Barricada de les Jornades de Maig 37 a Barcelona 

“Era evident per l'estratègia soviètica, que la revolució social desencadenada a la zona republicana no sols era inoportuna, sinó perillosa. Havia de ser frenada i reconduïda als camins de la democràcia burguesa. A Stalin no li interessava que s'implantés un règim comunista a Espanya. No valia la pena guanyar un dèbil aliat a canvi de perdre el suport de França i Anglaterra. En definitiva, els objectius estratègics dels soviètics en la Guerra Civil espanyola era demostrar a les democràcies occidentals que era possible una aliança amb l'URSS, que no posés en perill el règim capitalista i sols mantenir-se dins els límits de la lluita antifeixista”  

Lluís Bosch Martí 

Segons els principals historiadors de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939, tots coincideixen que la guerra fou un assaig per als futurs combats entre l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista que donava suport a Franco i els altres, en especial l'URSS que ho feien amb la II República. Era evident per l'estratègia soviètica, la revolució social desencadenada a la zona republicana no sols era inoportuna, sinó perillosa. Havia de ser frenada i reconduïda als camins de la democràcia burguesa. A Stalin no li interessava que s'implantés un règim comunista a Espanya. No valia la pena guanyar un dèbil aliat a canvi de perdre el suport de França i Anglaterra. En definitiva, els objectius estratègics dels soviètics en la Guerra Civil espanyola era demostrar a les democràcies occidentals que era possible una aliança amb l'URSS, que no posés en perill el règim capitalista i sols mantenir-se dins els límits de la lluita antifeixista. Els enemics a batre eren Franco, Alemanya i Itàlia. Per tant els anarquistes d'en Durruti i els poumistes del Nin feien nosa i havien de ser perseguits, prohibits, empresonats, i molts dels seus principals líders, assasinats. Entre ells recordarem a Barcelona, els stalinistes van matar des d'un intel·lectual italià, C. Bernini, en Martínez, secretari de les joventuts llibertàries de Catalunya, el trotskista H. Freud, i l'exsecretari de Troski, Herving Woolf... i tants d'altres dissidents comunistes i llibertaris serien eliminats i morts com el nostre Andreu Nin. I el mateix Troski que seria assassinat pel català Mercader, a Mèxic, l'any 1940.

Els anarquistes van ser presents en les avantguardes dels fets revolucionaris del 18 de juliol de 1936, a Casas Viejas, a la Revolució d'Astúries, als fets d'octubre i als fets del maig de 1937 a Barcelona.

A conseqüència de la derrota que els treballadors armats infligiren a l'intent de cop d'estat dels militars franquistes a la majoria de ciutats espanyoles, en un sol dia, el 19 de juliol, es van destruir totes les estructures polítiques de tot Catalunya i Espanya, el govern legal va quedar relegat a un poder secundari, la situació política real del país exigia la formació d'un nou òrgan de poder. Així va néixer a Barcelona el Comitè de Milícies Antifeixistes. La primera tasca del comitè va consistir a organitzar tropes armades per combatre al front d'Aragó, així com iniciar les col·lectivitzacions. I no oblidem que la CNT-FAI, com a avantguarda organitzada del proletariat urbà i rural pretenia fer taula rasa, la seva lluita era ofensiva i el seu objectiu una nova societat.

Davant de les contradiccions històriques dels republicans envers socialistes i comunistes i l'avenç de la facció franquista, Largo Caballero digué als anarquistes allò de «primer de tot cal guanyar la guerra i, si cal, després parlarem de la Revolució». H. Magnus ens recorda contínuament que la República Espanyola, des que es va proclamar l'any 1931 fins que va caure el març del 39, va ser sempre un estat burgès, a Madrid mai hi va haver un govern roig. Des del 18 de juliol fins a l'octubre del 1936, es desenvolupà una altra guerra civil dins la Guerra Civil. Les forces enfrontades eren les següents, per una banda la CNT, la FAI i el POUM i per l'altra els partits burgesos republicans, PSOE, PCE i PSUC, partidaris del Front Popular. La CNT, pressionada des de tots els fronts, inicia la seva davallada i amb ella el fracàs de la Revolució Espanyola. L'1 d'octubre del 36 la CNT accedeix a dissoldre el Comitè Central de Milícies, i el 4 de desembre s'incorpora al govern de Madrid, on va ocupar tres ministeris.

El 24 de desembre del mateix any els stalinistes del diari Pravda de Moscú publiquen una editorial on es llegeix «Ja ha començat a Catalunya la depuració de trotskistes i anarcosindicalistes, que es durà a terme amb la mateixa energia que a l'URSS». El resultat serà la misteriosa mort de Durruti per l'esquena d'una bala perduda i l'assassinat obert pel KGB de l'Andreu Nin, líder del POUM, partit que serà prohibit i els seus militants perseguits i empresonats, com també passà amb membres de la CNT i de la FAI, aquesta darrera també il·legalitzada.

Quan el poder republicà deixà retirar les armes als treballadors barcelonins i amb el retorn de la policia estatal, esclaten els sagnants fets del maig del 1937, entre anarquistes i comunistes. El govern central envià a Barcelona 5.000 membres de la guàrdia d'assalt, que entraren a la ciutat el 7 de maig. L'últim moviment revolucionari de la classe obrera fins al present fou esclafat amb més de 50 morts i centenars d'empresonaments. H. Magnus acaba dient «aquest va ser el cop de gràcia a l'anarquisme espanyol i a la Revolució Espanyola, que un cop més van perdre. I no sols no feren la revolució, sinó que van patir 40 anys de dictadura del triomfador de la croada nacionalcatòlica franquista en dos transicions de reestructuraciò del neocapitalisme espanyol dins l'OCE, l'OTAN i el neoliberalisme econòmic en benefici de les multinacionals euroamericanes»..