MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 30 d’abril de 1886 neix a l’Escala el destacat anarquista individualista, barber i músic compositor sardanista Antoni Puig Artigas, conegut com a Tonet

Juntament amb el destacat anarquista i anarcosindicalista Hermós Plaja Saló (1889-1882), es convertí, el juliol de 1909, en el líder de la revolta social a Palamós i altres municipis del Baix Empordà en el decurs de la denominada Setmana Tràgica. 

La seva casa fou amagatall de moltes persones perseguides. 

Al llarg de la Guerra Civil ocupà el càrrec de regidor de cultura en representació de la CNT-AIT en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a terme diverses iniciatives com la creació d’un museu biblioteca escola de belles arts a càrrec de l’escultor Ramir Rocamora.

Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera i definitiva vegada,  després de passar per diversos camps de concentració com els d’Argelers de la Marenda, Bram  i Gurs, va recalar definitivament a Montauban.  

Antoni Puig Artigas: 

El 30 d’abril de 1886 neix a l’Escala (Alt Empordà) en una família pobre i humil de l’època el destacat anarquista individualista, barber i músic compositor sardanista Antoni Puig Artigas, conegut com a Tonet Puig. Fill de Dídac Puig Vilaret (l’Escala, 11/11/1856-21/02/1931) i Josefa Artigas Ramos (l’Escala, 4/12/1856-Palamós, 19/05/1940), casats el 26 d’octubre de 1878. Era el petit de tres germans. El gran, Dídac, va néixer a l’Escala (1/12/1879) i morí a Palamós (20/12/1966). El segon germà, Pere, conegut com a Perico Busqueta, va néixer a l’Escala (22/01/1883), sent un militant anarquista que morí a l’exili. En el canvi de segle la família Puig es traslladà a viure a Palamós (Baix Empordà). Pels volts de 1912-1913 Dídac emigrà a l’Argentina per fer de barber a Buenos Aires --al cap de deu anys retornà a Palamós i es dedicà al comerç de la sal, fent de regidor republicà a l’Ajuntament entre 1931 i 1934-- i els seus germans Perico i Tonet es traslladaren a treballar a Barcelona. 

Quan Tonet Puig arribà a Palamós entrà ràpidament en contacte amb els cercles de joves llibertaris del municipi i del Baix Empordà. Cal tenir en compte la importància de la indústria surera en aquella zona i, per tant, la puixança de l’obrerisme en general i de l’anarquisme social en concret. Juntament amb el destacat anarquista i anarcosindicalista Hermós Plaja Saló (1889-1882), es convertí, el juliol de 1909, en el líder de la revolta social a Palamós en el decurs de la denominada Setmana Tràgica. Els principals líders del moviment local: Puig, Plaja, Vilà, Mestres, etc, emprengueren el camí de l’exili cap al Rosselló el diumenge 30 de juliol,  passant la frontera per l’Albera. Al cap d’un tems al Rosselló embarcares a Portvendres cap Alger, on restaren fins la seva tornada a Palamós al cap de tres mesos i tres dies. Prop de la frontera, contemplant de matinada les gotes de gebrada lliscant per les fulles del arbres, comentà a Plaja que aquell moment l’estava inspirant per a composar la seva primera sardana, la qual li dedicaria. Hermós Plaja, en les seves memòries explica que, efectivament, “...temps després m’ensenyà la solfa on hi havia uns signes inintel·ligibles per a mi, i el títol al company de fugida, l’Hermós Plaja”. Aquest seria el primer dels tres exilis que hauria de sofrir Antoni Puig al llarg de la seva vida. En tornar de l’exili foren detinguts i ràpidament alliberats sense càrrecs per la forta reacció popular que s’originà. 

Els germans Puig havien muntat una barberia en una zona molt cèntrica de Palamós, però es veieren obligats a tancar-la i obrir-ne una altra en un barri més modest i obrer pel boicot al qual foren sotmesos per les famílies benestants, a causa de les seves activitats polítiques. A Palamós es casà amb Teresa Montaner la qual, juntament amb el seu germà Agustí, també formava part del Centre Instructiu Obrer (CIO), entitat que aglutinava els anarquistes de la població i rodalies. Tingueren dues filles: Pepita, nascuda el 1907, i Ofèlia, que va néixer tres anys més tard i era una mica retardada. 

A principi de la segona dècada del segle XX, la major part dels militants més inquiets i compromesos en la lluita política, obrera i sindical (Martí Barrera, Plaja, Mestres, Montaner, Carbó, etc.) abandonaren Palamós i la comarca per establir-se a Barcelona, atrets pel l’efervescència obrerista i anarquista que s’estava organitzant de la mà del que es convertiria en el líder més carismàtic de l’anarcosindicalisme, Salvador Seguí, el Noi del Sucre. També fou el cas d’Antoni Puig i Teresa Muntaner. 

Instal·lats a Barcelona, Puig es convertí en un actívissim anarquista i casa seva en niu i refugi de perseguits per la policia. Precisament, un dels que s’hi amagà durant una temporada fou el Noi del Sucre. Aquest fet li causaria el disgust més gran de la seva vida, a nivell íntim i personal. Va notar que entre Seguí i la seva dona hi havia alguna cosa més que amistat. Puig, digne, serè, conseqüent amb la seva manera de pensar i amb un gran aplom, els digué: “Res d’escàndols. Ja coneixeu els meus principis respecte a l’amor. Tu, Seguí, pots continuar amagat a casa fins que hagi passat el perill de la teva persecució. Després, ja que seguiu estimant-vos --alguna font afirma que Seguí i Montaner ja havien festejat de joves--, aneu-vos-en a viure sols la vostra vida”. Posteriorment, Seguí i Muntaner tindrien dos fills: Hel-leni, que morí als disset anys víctima d’una afecció pulmonar, i Teresa, que va néixer tres mesos després de l’assassinat de Seguí, el 1923, i que s’exiliaria a Tolosa a les darreries de la Guerra Civil amb la seva mare.  

El 1917 allotjà a casa seva el revolucionari rus Víctor Serge i era on es reunia el comitè revolucionari liderat per Salvador Seguí per fer la insurrecció proletària contra la monarquia el juliol d’aquell any que finalment fracassà però dóna lloc a la vaga general CNT-UGT d’agost, però es tornà a establir a l’Escala a causa de la repressió que hi havia a nivell barceloní coincidint amb la constitució al seu poble natal d’una sindicat d’oficis diversos de la CNT. 

A finals d’estiu de 1917 Puig tornà a l’Escala amb les seves dues filles i el seu germà Pere. Regentaren una barberia al carrer d’Enric Serra. Al primer pis hi vivia rodejat dels seus inseparables amics, els llibres. Segons Agustí Cabruja “…allí anava fent la viu-viu, formant una família ben unida i compenetrada”. A l’Escala continuà la seva militància anarquista, convertint-se en formador i animador, ja que tenia una gran capacitat oratòria i de convicció, d’un grup d’afinitat que, amb el pas dels anys, es convertiria en la majoria social del poble, especialment dins el sector de la pesca. 

La seva barberia fou un focus de cultura i idees llibertàries. Era un barber erudit que sempre s’havia sentit atret per la música. De nen gaudia oient tocar la veterana cobla dirigida per Rossend Mercader, dit en Rossendo cadirarire, pare del seu company de fatigues Pere Mercader Andreu (1885-1969) i la recent fundada La Principal de l’Escala dirigida pel jove Josep Vicens Juli, dit Xaxu (l’Escala,1870-1956), barber que evolucionà de ; s’entusiasmava especialment escoltant el noi Albert Martí Galceran (l’Escala,1881-Barcelona.1947). Xaxu fou el febrer de 1914 un dels cofundadors de l’Ateneu Art i Cultura, on hi col·laborà activament fent-hi altruïstament classes de música a les que a voltes hi assistia en Tonet a `partir de la seva torbada al seu poble natal. El Xaxu i en Tonet eren, segons com, dues gotes d’aigua: barbers, músics i llibertaris. 

Als anys 1910-1920 l’Escala bullia sardanísticament; llavors La Principal de l’Escala era omnipresent. Fou en aquest context que Tonet Puig s’esmerçà la mar de satisfet a escriure sardanes. De fet, però, el seu exili de l’estiu i tardor de 1909, fugint de la repressió que va seguir a la Setmana Tràgica, li havia inspirat la seva primera sardana: fou en el moment de passar la frontera a través de la muntanya. Va arribar a compondre sardanes i més sardanes, però mai no es preocupà de treure’n profit. Fidel al seu tarannà, les anava guardant, com feia amb la seva producció literària. Era autodidacta, no havia tingut professor de música, llevat d’algunes classes del Xaxu; ell creava el que sentia, el que li brotava del fons de l’ànima. Mai no va anar darrera de ningú perquè li estrenessin les sardanes. A còpia d’insistència, directors com el Xaxu, Vicenç Bou (Torroella de Montgrí, 1885-1962) i algun altre com el de La Principal de Peralada aconseguiren de donar a conèixer alguna sardana seva a les festes majors. Fou comentat que les seves sardanes no eren sinó simfonies. Tonet passava llargues estones a la seva barberia dedicant-se, com també feia el seu col·lega Xaxu, a afinar uns acords amb la seva guitarra que més tard s’havien de traduir en una sardana. Amb únicament la seva guitarra componia les seves sardanes. Aquesta guitarra el febrer de 1939 la deixà a la sastreria del jove republicà d’esquerres Joaquim Piqué i durant el franquisme tardà serví al cantautor escalenc Josep Oliveras Altrachs, dit Josep Tero, per aprendre a tocar-la de la mà del seu mestre Piqué.  

Tonet, a més d’escriure les seves sardanes, també es dedicava a fer còpies manuscrites de partitures d’altres autors per poder ser interpretades per diferents cobles. Tenia, altrament, una altra passió musical: el violoncel, instrument al qual dedicava les millors hores del seu repòs. L’impuls del Centre Joventut, dit ‘Pequín’, va originar a meitat anys 20 la sardana d’Antoni Puig ‘Pequín avança’ escrita durant el seu exili de la dictadura de Primo de Rivera. Estrenada per La Principal de l’Escala a la Festa Major de 1928 formava part entre altres seves del repertori habitual de la cobla els anys 20-30. A les acaballes dels anys 20 s’enregistrarien dues composicions seves: el 1928 la cobla Barcelona-Albert Martí la sardana amb el nom d’aquesta cobla i el 1929 La Principal de la Bisbal la peça ‘Amistat’; ambdues gravades en discs per escoltar amb gramòfon. 

Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva casa es va tornar a convertir en amagatall de moltes persones perseguides“…on no hi faltava mai un llit ni un plat a taula”. En aquest període s’exilià durant una temporada, i per segona vegada, a l’Estat francès. 

Al llarg de la Guerra Civil ocupà el càrrec de regidor de cultura en representació de la CNT-AIT en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a terme diverses iniciatives com la creació d’un museu biblioteca escola de belles arts a càrrec de l’escultor Ramir Rocamora (Reus,1877-Verges,1939). Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera vegada. Aquesta seria la definitiva. Mai més tornaria al seu país. Després de passar per diversos camps de refugiats com els d’Argelers de la Marenda (Rosselló), Bram (Aude, Llenguadoc, Occitània) i Gurs (Pireu Atlàntic, Aquitània, Occitània), va recalar definitivament a Montauban (Tarn i Garona, Mig Pirineu, Occitània), on va viure humilment, gairebé miserable, fins que el sorprengué la mort el mes de gener de 1960. Va morir a casa de la família Montseny-Esgleas, de qui era íntim amic, en el decurs d’una de les freqüents visites que hi realitzava. Morí com havia viscut, en un ambient anarquista i entre llibres. 

Antoni Puig fou un autodidacte en el sentit més ampli de la paraula. Al llarg de la seva vida va atresorar un immens cabal de coneixements en totes les matèries: filosofia, història, literatura, poesia, art, música, etc. També s’endinsà en l’esperanto. I tot això ho va adquirir llegint i llegint. “Sentia una passió febrosa pels llibres. A la seva biblioteca no hi falta res de res. Prioritzava la lectura i la compra d’un llibre per sobre de menjar”, comenta d’ell Agustí Cabruja. En una ocasió va afirmar: “les meves filles no rebran de mi cap diner, però heretaran un immens cabal de llibres”. Va escriure molt però va publicar molt poc. Coneixem articles seus a Acció Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols; Despertar, de Salt; Gerona-CNT i, poc abans de morir, a CNT, de Toulouse En una ocasió, Frederica Montseny va dir d’ell: “És un home extraordinari, una de les persones més cultes que mai he conegut”.  

El pensament de Tonet Puig corresponia al moviment anarquista individualista de l’escola que liderà Hans Ryner (Ghazaouet, Algèria, 1861-París, 1938). Durant el seu darrer exili, Tonet fou un propagandista entre la joventut llibertària de l’anarquisme individualista.    

Les primers nocions de solfeig i composició les aprengué de la mà del qui fou gran amic seu, Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaxu. La resta de coneixements musicals també els aprengué tot sol. Tocava el violoncel i la guitarra que, com l’Avi Xaxu, era l’instrument que utilitzava per les seves composicions sardanistes. Com en el cas de l’escriptura, composava per a satisfacció personal, sense cap interès perquè les seves sardanes fossin escoltades o ballades en els aplecs i festes majors dels pobles. En alguna ocasió però, va sucumbir a petició de músics amics seus, com Vicenç Bou, i alguna de les seves composicions va entrar a formar part del repertori de les orquestres. 

Una anècdota protagonitzada amb el president de la Generalitat Francesc Macià en el decurs d’una visita que realitzà a l’Empordà, recalà a l’Escala. A l’ajuntament tingué lloc una recepció a la qual fou convidat Antoni Puig, conegut del temps a Barcelona i en les conspiracions durant la dictadura del general Primo de Rivera i apreciat per Macià. En un moment de la trobada, voltats de l’alcalde, el comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el president li comentà que algun amic comú li havia dit que feia sardanes. La resposta de Puig fou immediata: “escrit sardanes perquè estimo la meva terra i el seu folklore, però jo no sóc catalanista i molt menys nacionalista; jo sóc internacionalista”, fent ressò del seu pensament anarquista individualista.

L’any 1957 es presentà als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic amb dues composicions: Muntanya Amunt i Ofèlia (era el nom de la seva segona filla). Al cap d’un temps, els seus amics exiliats a Mèxic anaren a l’Orfeó Català mexicà a recollir les partitures i es trobaren amb Pere Foix, al qual comentaren que anaven a recollir unes sardanes del Barberillo, un altre nom en que era conegut Antoni Puig. Foix, amb un to d’enfadat els respongué: “Si us referiu a en Puig de l’Escala, li tinc massa apreciï per dir-li barberillo. Aquest home és un savi”. Tenim coneixement que composà més de cent sardanes, de les quals fins al moment en coneixem vint-i-set. Pau Casals, de qui era amic, li estrenà una sardana a Besiers (Erau, Llenguadoc, Occitània). Les dues composicions que té el MUME, escrites l’any 1945 i dedicades a Martí Rouret (l’Escala, 1902-Ciutat de Mèxic, 1968) i Lluís Companys, respectivament, amb tota probabilitat les lliurà a Martí Rouret i Callol, també escalenc, abans de marxar cap a Mèxic el que havia estat diputat al Parlament de Catalunya, conseller de Sanitat durant els primers mesos de la Guerra Civil i, més endavant, entre altres càrrecs fou  sotssecretari de Presidència de la Generalitat. 

Agustí Carbó descriu la fesomia física de Puig amb aquestes paraules: “...era un home baixet i un xic robust, rodanxó, amb ulls d’il·luminat i una blanca i esplendorosa cabellera --una autèntica figura d’artista o de patriarca--; es pot dir que tant en temps de pau com de guerra va fer honor als seus ideals”. Per la seva banda, en l’article que publicà Solidaridad Obrera el 1960 amb motiu de la seva mort, s’hi pot llegir: “...sus maneras eran atildadas, su atuendo --chambergo, chalina y traje negro-- poetizante: y su hablar --su mucho hablar--, atrayente por lo cuidado...”.  

La vigília de marxar a l’Exili va confiar al seu jove amic Joaquim Piqué (l’Escala, 1910-2001) una de les seves joies més preuades: la guitarra; avui, setanta anys després, el seu fill Jordi n’és dipositari. També alguns llibres, com ara ‘Bakunin’, de V. Polonski, traduït per Andreu Nin i publicat a Barcelona el 1933 per Editorial Atenea, ‘UHP’, de N. Molins i Fàbrega, publicat per la mateixa editorial el 1935. En canvi, es desconeixem que se’n va fer del violoncel. Quan les circumstàncies de l’exili ho permeteren va reempendre la seva passió amb una nova guitarra. De totes elles només tenim constància de les dedicades a la seva amiga també exiliada Rosa Laviña Carreras (Palafrugell, 1918-Tolosa de Llenguadoc, 2011). Aquesta, filla de Palafrugell i amiga també del matrimoni Piqué-Sagrera, l’acollí a l’occitana Montalban en el penúltim tram del seu exili. De les tres que obsequià a Rosa Laviña se’n conserven dues: ‘Tendresa’ i ‘Flora Kaj Ariel’. ‘Tendresa’ és una sardana dedicada a la Rosa escrita el juliol de 1942 a la població pirinenca de Pierrefitte-Nestalas i ‘Flora Kaj Ariel’ és dedicada a la parella Guillemau-Laviña i datada a Montalban el setembre de 1953. La portada, manuscrita i en esperanto, conté aquestes inscripcions: "Al puremaj Kaj senkomparaj geamikoj Roza Kaj Stefano Guillemau" i "Vibredoj de libero homo, tio estas: de ‘stanga’ ermito". A la contraportada repeteix aquestes inscripcions però ara en català: "Flora i Ariel. Dansa ditiràmbica"; "A els dilectes i incomparables amics Etienne i Rosa Guillemau"; "Vibracions d’un home lliure, o sia, d’un ‘extravagant’ solitari". 

Rosa Laviña recordava, amb un somriure, que sovint Puig sortia de fosc de casa amb la guitarra i dues espelmes per anar a un parc de Tolosa de Llenguadoc proper a compondre sardanes. El Jardin des Plantes, creat el 1860, és un arboretum de 3 hectàrees que conté, entre d’altres, cedres del Líban, tulipers de Virgínia i ginkgos de la Xina; al llarg del seu recorregut es poden contemplar també algunes obres esculpides.

Puig fou autor de moltes sardanes abans i durant l’etapa de Montalban. Tret de les de la família Laviña, la resta va quedar al domicili on vivia quan la mort el sorprengué a Tolosa el 1960.Sempre acudia a l’Aplec de la Sardana instaurat el 1951 a Tolosa i organitzat pel Casal Català i la Llar de Germanor cada mes de juny en una illa del riu Garona (els anys 1953-1954 van tenir lloc a Ussat-les-Bains). Hi participaren cobles com Combo-Gili, Perpinyà, Els Únics, Camps-Audivert... 

També participava als Jocs Florals, al seu apartat musical, celebrats a Tolosa a partir de 1952. L’any 1957, amb motiu dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que, per segona vegada, se celebraven a Mèxic, concursà amb les sardanes ‘Muntanya amunt’ per al premi Pau Casals i ‘Ofèlia’ per al premi Mestre Nicolau. No va obtenir cap premi; tingué com a competidors músics de gran prestigi, com el gironí N. Costa Horts, que s’endugué el Pau Casals. 

Antoni Puig surt referenciat al Diccionari d’Autors de Sardanes i Música per a Cobla "De la A a la Z" (SOM, 2002) amb una llista de sardanes estrenades (totes dels anys 20; només una part de la seva fecunda producció) ordenades alfabèticament i unes breus indicacions sobre el personatge: ‘Amistat’, ‘Barcelona-Albert Martí’, ‘Captiveri’, ‘Dolça Lina’, ‘El naixement de Venus’, ‘El somni del poeta’, ‘Emotivitat’, ‘Faune i les nimfes’, ‘Inquietud’, ‘Les típiques dansaires escalenques’, ‘Ofèlia’, ‘Pekín avança’, ‘Pepita’, ‘Sensitiva’ i ‘Teresa’.Foren moltes les sardanes; bona part d’elles inèdites. Avui es conserven poques partitures: les dipositades a l’Arxiu de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, dues dedicades a la família Laviña (‘Tendresa’ i ‘Flora Kaj Ariel’) i una conservada a l’arxiu particular de Carles Pous (‘Les típiques dansaires escalenques’). 

Quasi setanta anys després d’haver deixat l’Escala, una petita mostra de les seves sardanes va tornar a la població que als anys 1920-1930 ell havia representat culturalment i sindical arreu i molt dignament. Mai hauria imaginat que després de tant de temps els vells i els joves escalencs el tornarien a recordar i menys encara a través de la seva música. 

Antoni Puig Artigas va morir de repent al 74 anys al pis de Federica Montseny durant una visita a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) el 8 de febrer de 1960. Fou inhumat el 12 de febrer d’aquell any al cementiri de Terre Cabada de la ciutat. Al cap d’un temps fou incinerat per l’empresa de seveis funeraris.   

Sobre la vida i activitats de Tonet Puig hi ha el llibre de Rafel Bruguera Batalla ‘Antoni Puig, Tonet. Barber, àcrata i savi. L’anarquisme i la Guerra Civil a l’Escala, CCG Edicions (Girona, juny 2012).