Patí
presó el 1939, novament entre 1940 i 1943, el 1946 i 19 mesos entre 1947 i 1948,
tot plegat va estar 7 anys privat de llibertat per ser un jove
anarcosindicalista.
L’any
1976 va ser molt actiu en la reorganització de la CNT a les comarques gironines
i el Bellmirall servia de lloc on es feien les reunions intercomarcals de les
nombroses federacions locals cenetistes que hi havia aleshores.
També deixà un
edifici que hi havia davant el Bellmiral com a local d’un grup de les Joventuts
Llibertàries del Nord-est.
Isidre Vicens Cubarsí:
Isidre
Vicens és un dels artistes que més sentidament ha pintat el Barri Vell de
Girona i la Vall de Sant Daniel. Va néixer a Montfullà (Bescanó, Gironès) l'any
1918, però de ben jove va haver d'abandonar la vila natal amb els seus quatre
germans. Anarcosindicalista compromès i destacat militant llibertari al Gironès
en els temps del primer franquisme, etern defensor de la causa catalana i dels
valors republicans de llibertat i solidaritat, acabada la guerra del 1936-39 va
conèixer la repressió de la Dictadura. Va ser a la Girona deprimida de la
postguerra que va poder estabilitzar la seva vida i va aconseguir assistir a
les classes del pintor Josep Aguilera, per així donar curs a la seva vocació
artística, que va practicar fins a l'avançada edat.
A
l’arrencada de la dècada de 1960, convençut que la Girona monumental era un
diamant en brut pendent de ser descobert pel turisme internacional, va
emprendre amb la seva esposa, la brodadora professional Anna Pasqual,
l'aventura d'obrir la pensió Bellmirall a l'aleshores solitària i allunyada
part alta del Barri Vell de Girona, un hostal de referència avui regentat per
la seva filla Gisela, que hi programa tot l'any exposicions i activitats
culturals.
Segons
el Diari de Girona, Gisela Vicens ha recordat emocionada la figura del seu pare
com «un home lliure que va estimar molt la seva família, els seus amics i el
seu país». «Deixa una obra pictòrica feta amb esforç, treball, perseverança i
talent, que esperem ocupi el lloc que li correspon en la memòria de la ciutat
on va viure i va pintar».
Fill
de masovers de Montfullà, l’any 1931, amb només amb tretze anys, l'Isidre va
començar a treballar a la fabrica tèxtil Coma Cros de Salt (Gironès). El seu
pare havia mort i ell s’havia convertit en el pal de paller de la família. Ell
mateix va definir aquella feina com a «decebedora i poc atraient: només
netejava i recollia escombraries». Però quan podia es posava a dibuixar amb
carbó sobre les capses i les parets.
Segons
explica Carme Garriga al treball «Ventall d'art. Descoberta didàctica
d'artistes plàstics gironins», --beca Josep Pallach de 2008--, Vicens als
quinze anys es va fer militant de les Joventuts Llibertàries i, als 18, ja feia
de mestre suplent de les classes de dibuix de l’Escola de Belles Arts, a canvi
de les classes que ell rebia. Alhora actuava a la companyia de teatre La
Floreal de l’Ateneu de Salt, on va crear la companyia Porvenir de teatre per a
nois i noies.
El
1937, en plena guerra civil i amb només 19 anys, es va incorporar al front
republicà. El 1939, quan la seva brigada es retirava del front de Terol, va
perdre quasi tots els companys en una emboscada. Els soldats feixistes italians
el va fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de Bilbao
(Euskal Herria) i més tard a un batalló de càstig a Màlaga on ho va passar molt
malament, segons pròpia confessió, perquè «si no tenies familiars que et
portessin menjar, no t'alimentaven».
En
una entrevista feta per Lluís Bosc Martí a la revista Presència l’any 1979,
Vicens explicava que sense ser processat ni jutjat passà de presó en presó per
les de Yeserías, Reus, Model de Barcelona i el seminari de Girona, aleshores
centre de detenció.
Novament
va ser detingut el 1946 i empresonat 19 mesos entre 1947 i 1948. Tot plegat 7
anys provat de llibertat per ser un jove anarcosindicalista.
Cap
de turc del franquisme gironí i víctima de difamacions
 |
| Títol : "Figures, presó de Girona" del 1941 |
El
1946 va ser empresonat de nou a Barcelona i a Salt acusat –ell sempre ha
sostingut que «injustament»–, pels fets del descarrilament del tren d'Olot ple
de franquistes del Requetè al Pas del Gegant. «Això em va afectar molt
moralment», va declarar Vicens, que no entén com algú va poder considerar-lo a
ell capaç de fer estimbar un tren. «S’havia convertit en un element sospitós
pel nou règim perquè dibuixava, feia teatre i llegia obres que feien pensar»,
escriu Carme Garriga. El 1947 i 1948 va tornar a patir 19 mesos de presó,
víctima d'una operació repressiva del règim franquista contra el moviment obrer
del Gironès.
Els
anys posteriors va poder participar a la Sala Municipal de Girona a l'exposició
«Tres artistas gerundenses». La seva família va comprar el casalot del Barri
Vell on més endavant obriria el Bellmirall. Però abans, el 1956, es va
traslladar a París (Illa de França), on va quedar fascinat per l’obra dels
pintors impressionistes francesos, i també va viatjar per Extremadura, Castella
i La Manxa, per pintar els paisatges d'aquestes terres.
El
1957 va fer la primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona. El
1960 va retornar de París, abocat de ple a un procés de recerca personal i de
formació artística.
El
1962 es va casar amb Anna Pasqual. La parella regentava el Bellmirall i va
tenir dos fills, en Carles (mort el 1984) i la Gisela.
Al
1964 va exposar amb l’anomenat grup de Girona integrat per Francesc Fulcarà,
Domènec Fita, Paco Torres Monsó, Eduard Vila i Fàbrega i Emília Xargay. Fins a
la dècada de 1980 va tenir una vida artística intensa. El 2006 va rebre el
Premi Especial de Normalització Lingüística de l'ADAC de Girona i el 2007 la
Casa de Cultura li va dedicar la gran exposició retrospectiva «Isidre Vicens.
La pintura i els dies».
A
propòsit d'aquesta exposició, Sebastià Goday va escriure a la «Revista de
Girona»: «L’Isidre Vicens és un gran paisatgista; i ho és perquè pinta els
paisatges que coneix, que ha trepitjat, que l’home, els pagesos, han treballat
i construït àrduament, aquells paisatges que també eren tan cars a Josep Pla».
Goday cita entre els mestres de Vicens el pintor extremeny Ortega Muñoz,
Poussin, Enric Marquès i, en una darrera etapa, també Balthus.
l'Isidre
és germà del paleta Josep Vicens, autor d'obres com la reforma del local de la
plaça de la Catedral on el 1957 Lluís Bonaventura va obrir el Bar L'Arc, i
autor amb Joan Ibáñez del llibre «Els dipòsits de la memòria (Vides i història
de les cisternes de Girona)».
Segons
un informe policial durant el franquisme Vicens pertanyia al Moviment
Llibertari Espanyol i era considerat un enemic declarat del Movimiento Nacional
per haver lluitat al front republicà i no anar a missa. La conclusió era que es
tractava d’un element “pelegrosísimo para el régimen”.
L’any
1976 va ser molt actiu en la reorganització de la CNT a les comarques gironines
i el Bellmirall servia de lloc on es feien les reunions intercomarcals de les
nombroses federacions locals cenetistes que hi havia aleshores. També deixà un
edifici que hi havia davant el Bellmiral com a local d’un grup de les Joventuts
Llibertàries del Nord-est.
L'any 2007 assistí a l'acte d'inauguració de l'exposiió conmemorativa dels 70 anys de la revolució social del 1936 organitzada per la CGT a la Casa de Cultura de Girona.
Més
endavant va ajudar ERC a Girona i darrerament s’acostà a la CUP al mateix temps
que se sentia identificar amb l’anarcosindicalisme gironí acudint sempre que
podia a exposicions i actes de significat llibertari.
El
19 de gener de 2016 va ser enterrat al cementiri del seu poble natal, Montfullà,
llogarret de Bescanó, cobert amb una estelada, bandera de la república catalana
independent. No té cap carrer, espai o plaça dedicada a la seva memòria, ni a
Girona ni a Bescanó.
Mira també:
La obra d'Isidre Vicens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada